Crítiques: ‘El vestit nou de la Caputxeta amb botes’ de Pa Sucat

Vist el 26/04/2014 a la XXV Mostra d’Igualda

En Jordi Cartanyà, ànima fundacional de Pa Sucat, enceta l’aventura de fer un espectacle en solitari, a dues mans. En aquest cas, que el títol no ens enganyi: amb bon criteri, no fa un ‘refregit’ dels tres contes que albira el títol, El vestit nou de l’emperador, El gat amb botes i la Caputxeta Vermella, sinó que ens els explica un darrera l’altre, en aquest ordre. Vagi per davant que en el cas d’aquest espectacle, i degut a les servituds de voler assistir a més coses de la Mostra dels que els horaris permetrien en principi, només vaig poder veure els dos primers. L’avantatge d’un muntatge així és que les històries que veus, les comences i acabes. Doncs bé, en el primer conte, la proposta és de titelles de taula, però no d’una taula qualsevol, sinó la d’una cuina, i tots els personatges es construeixen a partir dels estris que s’hi poden trobar i de diferents menjars. Curiós, i fins a cert punt original. En el segon, el gat amb botes, un cop apartada la taula, el Jordi ens ofereix una narració més basada en la paraula i el moviment del seu propi cos, a partir del record del seu avi quan li explicava contes.

Cal dir que la narrativa dels dos contes, obligatòriament, i per enquibir tres contes en 50 minuts, es salta molts detalls que, per ser històries tan conegudes, alguns trobaran a faltar. De tota manera, sempre serà millor això que altres muntatges que volen fer un espectacle sencer d’un sol conte, que si no el farceixes amb molt d’enginy, aviat s’esgoten. En l’apartat interpretatiu, vaig trobar a faltar una mica més de ‘xispa’, i una ironia més fresca i desenfadada, ja que al final del primer conte (amb una recreació del NO-DO que va fer-me fredar amb records d’altres temps, pitjors certament) i sobretot amb l’adaptació del segon conte, ple de referències innecessàries (per no dir contraproduents) als temps moderns, va fer decaure força l’interès de la proposta. Així, aquestes ‘contextualitzacions modernes’ del text, no generen l’efecte desitjat de divertiment i d’identificació dels espectadors d’avui, sinó que fan preguntar-se el perquè de voler afegir-les, si no ajuden a gaudir d’històries que han sobreviscut esplèndidament, tal i com són, els anys i els segles, i que agraden tant als nens d’avui com els d’ahir. Com sempre, és una visió personal i intransferible.