Crítiques: ‘Madame Bovary’ amb Belén Fabra i direcció d’Ángel Alonso

Vist el 22 de setembre de 2016 a la Sala Muntaner de Barcelona

MADAME BOVARY

Un proyecto tan irreverente con las versiones que el cine y el teatro dan del personaje, exigía una actriz capaz de revivirse en la alegría y grandeza de sus ilusiones, en la incertidumbre de sus miedos, en el placer de sus amores y en la tragedia de los inevitables desengaños; y todo desde la lucidez de los recuerdos: la gran y hermosa actriz que es Belén Fabra. Un espectáculo que necesitaba la colaboración de extraordinarios profesionales: Carles Pujol en la escenografía, Ramón Ivars al vestuario, Maite Marcos en las coreografías y Gloria Giménez y sus espléndidas fotografías registrando este magnífico y largo viaje.

Ángel Alonso.

Espectacle en castellà. 60′
Del 21 de Setembre al 16 d’Octubre del 2016

FITXA ARTÍSTICA:

Direcció:
Ángel Alonso

Autor:
Gustave Flaubert

Intèrprets:
Belén Fabra

Escenografia:
Carles Pujol

Vestuari:
Ramón Ivars

Coreografies:
Maite Marcos

Fotrografies:
Gloria Giménez

https://www.youtube.com/watch?v=vkwgSLgcayM

Emma és una noia somiadora, amb el cap ple de pardals (les coses pel seu nom), que sempre busca fora d’ella, concretament en els homes i en la brillantor de l’alta societat -en realitat, les seves fantasies de totes dues coses- allò que queda palès que no pot guanyar-se o sentir per si mateixa. Ens explica en primera persona, com qui ho conta a un amic o a un biògraf, la seva vida des de que té ús de raó: L’estada al col·legi de monges, on el seu aliment bàsic eren les novel·les d’heroïnes romàntiques, i tornant a la casa dels pares, descobrir que Charles Bovary*, un metge rural que els visita a causa d’una malaltia del pare, podria ser la forma de sortir d’un món que ella considera poc per a ella. Charles està casat amb una rica dona que, coses del destí, el deixa vidu i raonablement ric al cap d’un temps. L’Emma s’hi posa bé, i el metge la demana en matrimoni, però ja la nit de noces té una gran decepció. Aleshores, una invitació a una festa del marquès de Vaubyessard, a Rouen, la ciutat més important que tenen aprop, li dóna l’esperança de fer realitat aquelles fantasies de nena. Però no és més que un somni fugisser, que aviat la retorna, més decebuda si cap, al seu dia a dia avorrit. I emmalalteix, portant al seu marit a traslladar la família (ja havien tingut una nena, que no torna a anomenar en tota l’obra, de forma simptomàtica) a Yonville, un entorn menys àrid socialment, on hi té una casa. Entre les persones que coneixen allà, es troba Léon Dupuis, amb qui simpatitza de seguida, fins a tenir una relació adúltera, de la que ell fugirà, a Rouen, on vol centrar-se en els seus estudis. Decepcionada, buscant sempre a parts iguals un home i un entorn luxós amb els quals sentir-se protagonista de la seva pròpia novel·la, troba al seductor Rodolphe Boulanger, amb qui també viurà un romanç d’acord als seus somnis, fins que tots dos planegen fugir… Els retards i excuses de l’amant, i la seva posterior desaparició deixant una carta, la fan emmalaltir de nou. Però ara carregada de deutes, difícilment explicables, que no tindrà més remei que fer saber al seu marit, al qual ha buscat la ruïna.

* El títol per sí mateix ja denota una desvergonyida ironia, la ‘Senyora de Bovary’ que de qui menys és senyora és del seu marit.

Basada en la novel·la homònima de Gustave Flaubert, aquesta versió teatral de Madame Bovary té algunes virtuds i alguns defectes.

Entre les primeres, i deixant a banda la acurada producció, com explica el seu mateix director, Ángel Alonso a l’entradeta, un text molt ben escrit. Suficient per, en una hora, acostar-nos al moll de l’os de la protagonista en una posada en escena de tot just 60 minuts que, molt agraïdament per a l’espectador, explica el que ha d’explicar sense fer-se llarg ni pesat.

Alguns moments realment t’atrapen i entres a les sensacions de la protagonista, a banda que pensis que fa bé o malament. Qui no ha sentit coses poc edificants o egoistes més d’un cop? Qui no té les seves fantasies absurdes, però genuïnes? Però en general, la fredor i distància amb què encara l’actriu a aquest personatge, que a moments sembla que estigui ‘passant lletra’, fa que el resultat final no tingui la passió o la profunda sensació d’allò viscut d’una història que, i en això radica el seu encant, poc o res té de racional, i tot d’emotiva i fantasiosa.

PD. no trobo enlloc de l’obra la més mínima justificació per a aquest ‘Una cuestión de género’ que resa com a lema de l’obra.