Anar al teatre amb nens i nenes

Lolita Bosch

26 Oct 2011

M’agrada el teatre. Hi dic sovint i no me’n canso: És un art que m’agrada força. El trobo, literalment, enlluernant. És per això que provo d’anar-hi sovint i de veure quines coses es fan, tan quan sóc per aquí com quan marxo. Sempre miro les cartelleres abans d’anar a algun lloc i provo de fer un tast de les coses que no arriben a casa nostra. Però quan sóc aquí, tot i que tinc algunes sales més de capçaleres que d’altres, m’agrada fer un repàs de les coses que podem veure i, si bé no tot m’interessa veure-ho sí que tot ho vull saber. Així que llegeixo crítiques, suggerències i provo de seguir els gustos de gent que m’interessa. Vaig a veure teatre per adults, dansa i també teatre infantil. I hi ha algunes coses grandioses que no m’he pogut treure del cap, com ara la inoblidable Operació A.V.I., dels Farrés Brothers. Insuperable!
Quan vaig a veure teatre infantil, a més, provo d’anar-hi amb algun nen o nena. I tinc una cosina que es diu Marina a qui agrada força l’actuació i que ara assaja una obra de Molière pel grup de teatre de la seva escola. Així que totes dues, diumenge passat, vam fer cap a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya a veure Polzet: una obra de Charles Perrault amb què la companyia Pa Sucat celebra 25 anys d’existència. Ens n’alegrem, els felicitem, però l’obra va ser una decepció… Més enllà de les titelles de l’Eudald Ferré i la construcció d’estructures de Jordi Regot (si bé la cuina on l’ogre vol cuinar els infants era inqüestionablement d’Ikea), l’obra és avorrida, lenta, sobre actuada i està molt mal dirigida. Són tres actors acompanyats d’un quartet de música que toca quan no toca i que deixen uns silencis absolutament incomprensibles, en una obra en la qual gairebé no es parla i on se sent de fons els nens i nenes que pregunten: Quan sortirà l’ogre? Qui és aquest? Què vol dir això? No. No s’entén. Barreja un grapat de mètodes que tenen poc a veure els uns amb els altres i que no aconsegueixen crear cap continuïtat a escena. Hi ha un tros on fan servir la projecció, hi ha un tros on fan servir la comèdia clàssica (gairebé de revista espanyola dels temps franquistes) i hi ha un tros on hem d’esperar que la mateixa escena es repeteixi set cops… Em sap greu, però no em va agradar gens. Ni a mi ni a la meva cosina, que vam marxar abans d’hores, avorrides i badallant. Li vaig preguntar a ella per què no li havia agradat i em va dir: És que no hi ha teatre, fan teatre! I això és exactament el mateix que en penso jo. No hi ha teatre. No es crea cap màgia, cap intimitat, cap confiança entre els autors i el públic. Agraden alguns recursos però estan mal equilibrats. I fa ràbia que als nens i nenes els segueixin parlant, en aquestes obres de teatre poc qüestionades, com en les obres de teatre d’abans, gairebé amateurs, que han aconseguit que molts alumnes d’escola no tornin al teatre quan són grans. Amb aquella veu impostada, aquells gestos que no es creu ningú i la gairebé absència de direcció, és una llàstima que un teatre com el Nacional, que ja té un públic, no provi d’enlluernar als espectadors més petits. No provi de contagiar-los l’entusiasme i l’art absolut que es pot fer en un escenari. Dura 65 minuts i serà a la Sala Tallers fins el 13 de novembre, però ni fan cap gràcia els seus acudits ni creen cap mena de suspens. PD: Hi ha qui em diu que provi de fer crítiques educades, jo crec que l’educació és dir la veritat i demanar una cultura pública de més qualitat.

Lolita Bosch

Lolita Bosch va néixer a Barcelona el 1970, però ha viscut a Albons (Baix Empordà), Estats Units, l’Índia i durant deu anys a la Ciutat de Mèxic. És llicenciada en filosofia a la Universitat de Barcelona, té un diplomat en escriptura creativa de la Sociedad General de Escritores Mexicanos i un posgrau en lletres de la Universidad Nacional Autónoma de México. Escriu, alhora, en català i en castellà. I la seva obra ha estat traduïda a diverses llengües. També ha publicat literatura infantil i juvenil, gèneres amb què ha guanyat alguns premis. La pel·lícula Elisa K, basada en una novel·la seva, va guanyar l’any 2010 el Premi Especial del Jurat de festival de cinema San Sebastián. Té un col·lectiu literari: FU, i gestiona una pàgina contra la violència a Mèxic: http://nuestraaparenterendicion.com Més coses, aquí: www.lolitabosch.com

Abans d’ara » Anar al teatre amb nens i nenes

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*