Jove Espectacle Portal dels espectacles per a infants i joves a Catalunya
«La casa sota la sorra». Versió lliure d’Egos Teatre basada en la novel·la homònima i l’imaginari literari de Joaquim Carbó. Text i lletres de les cançons: Rubèn Montañá i Toni Sans. Música: Francesc Mora. Intèrprets: Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañá, Albert Mora, Francesc Mora, Toni Sans i Maria Santallusia. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Escenografia, vestuari i màscares: Egos Teatre. Il·luminació: Luis Martí. So: Sergio Sisques. So: Xavier Mestres. Caracterització: Sònia Montañá i Egos Teatre. Atrezzo: Egos Teatre i TNC. Enregistrament musical: Francesc Mora, Jordi Herreros, Xavi Molina, Joan Motera. Veus en off: Jaume Comas i Elisenda Roca. Direcció musical: Francesc Mora. Direcció escènica: Joan Maria Segura i Bernadas. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 febrer 2010. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 28 juny 2012. A partir de 8 anys.
Després dels espectacles ‘Ruddigore o la nissaga maleïda’ i el més recent, ‘En Joan sense por’, l’encara jove companyia Egos Teatre ha tornat a posar l’ull a la bala —mai més ben dit, en aquest cas de ‘La casa sota la sorra’— i ha inclòs en l’antologia teatral catalana un musical d’aquells de repertori que respira aire fresc, ironia dramàtica i lluminositat musical per tots els costats.
La novel·la ‘La casa sota la sorra’, de Joaquim Carbó, publicada el ja llunyà 1966, ha viscut les peripècies i turbulències editorials de l’època sense que l’hagin aconseguit descavalcar encara avui de tenir nous lectors. La trama de ‘La casa sota la sorra’ té un registre clarament cinematogràfic. Però tot i que se n’havia fet una versió en còmic, el cinema no s’hi ha vist en cor, malgrat probablement algun intent frustrat. I ha estat el teatre, en una meritòria iniciativa del TNC i la companyia Egos Teatre, el que n’ha extret els elements bàsics per construir un espectacle musical de primera línia i incloure-hi, segurament per aquella influència de fons que esmentava, el cinema dins el teatre.
Cal advertir d’entrada que els espectadors que coneguin la novel·la s’hauran de conformar a trobar en el musical els principals personatges: en Pere Vidal, en Henry Balua, en Hans, el malvat senyor Ti…, i l’ambientació de l’aventura —més cartró-pedra que mai per circumstàncies del rodatge de ficció— que transcorre bàsicament a la sorra d’Egipte. Però no hi trobaran la recreació de cap a peus de la trama original sinó una trama renovada que es produeix a partir del rodatge que una productora cinematogràfica sense gaires recursos fa sobre el terreny i que barreja els personatges de ficció de la novel·la amb altres personatges de ficció dins la ficció que els representen.
A més, per deixar clara la voluntat global de l’obra de la qual es parteix, l’adaptació hi ha inclòs el detectiu Felip Marlot, un dels personatges de Joaquim Carbó d’una altra sèrie seva. La participació del detectiu en el musical, cridat per la secretària de rodatge, obeeix al fet que serà ell qui descobreixi un cas que s’ha produït durant el procés del film de ‘La casa sota la sorra’ i que els espectadors del musical seguiran, aquest sí, amb plantejament, nus i desenllaç, amb constants flashbacks relacionats amb l’argument literari d’origen.
Però, com en tot musical, no és tan important allò que hi passa i allò que s’hi diu sinó com es diu i com es transcriu, en lletra i música, a més de com s’il·lustren el vestuari, l’ambientació, la coreografia i la interpretació que la companyia Egos Teatre salpebra amb picades d’ullet a tòpics de les grans vedets del cinema, a les manies i les vel·leïtats d’alguns personatges que es mouen en aquest món, a escenes de cinema de terror, de gènere fantàstic, de thriller d’espies i d’aventures amb l’inevitable embolic romàntic i a la incomprensió d’un personatge com Felip Marlot, que ve de fora del musical i que en un moment donat de la investigació, tip de tanta música, acaba cridant, histèric: «¿Per què no es poden dir les coses parlant com Déu mana que sempre s’han de dir cantant?»
Resulta que la intenció era fer un espectacle per a joves. Molt bé. Admetem-ho així perquè és així i amb aquesta filosofia com s’ha programat al TNC. Però que vagin posant-se al cap els responsables del xou que és un espectacle, que si bé té un registre juvenil, accepta també una mirada adolescent més madura per ser entès i que té el do de poder encandilar al mateix temps tant els més petits, ni que en principi i per si sols els costi desgranar-ne l’entrellat. Però, ¿no són aquests els ingredients de qualsevol bon espectacle teatral que pot ser vist per tothom sense fronteres d’edat?
Cal remarcar que Egos Teatre està creant un planter d’intèrprets que, partint de la disposició total i del tot terreny, són capaços d’adaptar-se a les característiques de cadascun dels seus espectacles. En aquest cas, malgrat que el protagonista de la trama és en Pere Vidal, qui realment es menja l’escenari és el tripartit femení, encapçalat pel personatge de Hans que, en el rodatge ha estat canviat per una dona amb aires d’estrella de Los Angeles. Magnífica. Però no es queda enrere el paper del senyor Ti, també interpretat per una actriu, ni el de la secretària de rodatge que és un dels casos que es veu afectada per la substitució de personalitat. Al costat d’elles tres, els personatges masculins juguen més al gat i la rata i a complir ordres de les tres dames que no pas a decidir res en concret sobre la trama.
Aquest recurs de barreja i confusió entre els personatges és una constant en tot el musical i, amb alguns d’ells, la trama juga molt amb la realitat i les aparences fins que arriba un moment que és difícil establir qui és qui i on és cadascú en un moment determinat. Hi ha, doncs, una airada de màgia encoberta, sense que es noti, segons en quines escenes. A més, els diàlegs desprenen ironia en moltes escenes amb referències a la llengua, al folklore o els costums d’on és Pere Vidal, un barceloní de vint-i-set anys que un bon dia va acceptar un encàrrec pagat per traslladar uns documents secrets al territori del desert i que es veu embolicat amb una organització criminal. Sí, han passat més de quaranta anys des de la creació de ‘La casa sota la sorra’, però tot continua sent rabiosament contemporani. Potser ara més que abans i tot.
El musical no només serà un èxit d’aquesta temporada sinó que els programadors ja es poden anar preparant per tenir-lo en reserva per a una altra temporada, si les pròrrogues no són possibles. Hi ha musical per temps i per a tots els públics. I no es pot desaprofitar una producció pròpia que ha tingut l’encert de defugir de la nyonyeria del gremi i de fer una nova lectura atrevida on no hi falta una bona dosi d’humor i una desacomplexada mitificació d’un heroi català que, a més, parla en català, cosa gairebé excepcional en el temps que corren i tal com està el pati dels herois.
«Els racons de la memòria». Circ Cric. Creació de Tortell Poltrona. Intèrprets: Luara Mateu, Tortell Poltrona, Montserrat Trias «Srta. Titat». Orquestra del Circ Cric: Víctor Ammann, Pep Torres, Ignasi Pujol, Pere Gómez. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Música: Víctor Ammann. So: Roc Mateu. Direcció escènica: Blai Mateu. Producció del Centre de Recerca de les Arts del Circ (CRAC). Carpa Plaça Margarida Xirgu. Teatre Lliure. A partir 3 anys. Barcelona, 4 octubre 2009. Reposició: Carpa Font Màgica Montjuïc, Grec 2012, 4 juliol 2012.
Després de la temporada d’estiu a Sant Esteve de Palautordera, el Circ Cric ha muntat la carpa a l’esplanada de la Font Màgica de Montjuïc. I ho fa amb un espectacle que és més Tortell Poltrona que mai perquè les intervencions del pallasso català més emblemàtic fa un recorregut per la seva pròpia trajectòria amb una sèrie de números que l’han fet popular entre els espectadors que el segueixen des de fa molts anys i els que s’hi han incorporat de nou.
És enormement satisfactori comprovar que una sèrie de números com el de la puça, el del canó amb miniparacaigudes, el del micròfon i l’americana, el de les cadires volants (recuperat novament i reduït una mica quant a la càrrega) i d’altres marca de la casa continuen funcionant com el primer dia entre els espectadors que viuen l’experiència per primera vegada.
És així com es fa un clàssic. I Tortell Poltrona ha aconseguit aquesta etiqueta per la seva tossuderia a no llençar ni la tovallola ni el nas vermell davant de les adversitats que han amenaçat i amenacen encara els artistes de circ.
Ho diu la Srta. Titat (Montserrat Trias), el pallasso blanc imprescindible de la companyia, en un moment donat de l’espectacle: «Han passat més de 35 anys i encara hi som… i esperem ser-hi molt de temps més». És una declaració de principis que s’ha de llegir entre línies al costat de les constants reivindicacions de Tortell Poltrona i de les seves anades i vingudes entre projectes: des del seu centre estable a Sant Esteve, fins a la gira per poblacions catalanes escapçada, des de la carpa actual per a un miler d’espectadors a un retorn a una carpa més reduïda que n’encabiria només uns 600, gairebé la meitat. Els del Circ Cric no volen perdre el contacte de tu a tu amb els espectadors i, sense caure en un circ de cambra, sí que no volen estavellar-se en un circ de gran pista.
La nissaga Poltrona no s’acaba. Darrere seu hi ha els fills dels fundadors del Circ Cric, amb formacions diverses, que continuen mantenint la línia de la família d’artistes, posant ja a la pista la representant més petita de la tercera generació, que fa de mossa de pista en un paper privilegiat que la majoria d’espectadors que li ronden l’edat deuen envejar en silenci des de les grades.
L’espectacle ‘Els racons de la memòria’ comença amb la projecció d’un breu documental que recull les imatges dels últims més de 35 anys del pallasso, de les seves diverses i polifacètiques iniciatives, tant de pista, com de música i televisió. El documental acaba amb l’aparició de ‘Poltrona Express’, estripant la pantalla de paper, cavalcant damunt la seva vespa.
La intenció de tota la funció ja està marcada. Tortell Poltrona va apareixent i desapareixent entre número i número dels artistes que integren el programa i acaba agafant un relleu molt personal amb les seves intervencions, configurant d’aquesta manera un espectacle que, a més de furgar en la memòria, furga també en les arts del circ i apunta sempre endavant. Tortell Poltrona és fidel a un dels seus propòsits: «El Circ que a mi m’agrada és poesia. El Circ que a mi m’agrada és alegria.”
«El Circo de los Horrores». Concepció de Suso Silva. Coreografia de Raquel Maldonado. Escenografia: Atrezarte. Màscares i caracterització: Álvaro Aguado, Ferfecto FX i Fernando Aguado-Morboria Teatre. Vestuari: Menkes. So: Pepe Bel. Il·luminació: Kiko Planas. Material de màgia: Magicus. Intèrprets, entre altres: Suso Silva, Raquel Maldonado, Sara Silva, Abelardo Óscar Basden, Álvaro Aguado, Enric Golmayo, Cuca, Ignacio Moreno, Arturo Guevara, Javier Álvarez, Dolors Lloberas, Manuel Mirantesestre, Lorain Deacon i Lucy Deacon. Direcció: Suso Silva. Teatre Victòria. Barcelona, 1 octubre 2009. Reposició: Carpa Port Vell, Barcelona, 28 juny 2012. A partir 10 anys.
Quan una companyia que té les seves arrels en el circ integra en un espectacle les dues columnes vertebrals: pares i, en aquest cas, una filla petita, ja hi ha una bona part de continuïtat garantida. Suso Silva, aquest clown gallec nascut a Orense el 1962, participant en els seus inicis en el Circo de los Muchachos, guardonat amb el Premi Nacional de Circ del 2003, ha evolucionat cap a un concepte de circ que barreja l’antic art de pista amb el teatre, l’humor, el cabaret, la màgia i, de rerefons, el cinema.
De tot plegat en surt un espectacle extraordinari com ‘Psicosis’ on els artistes, tots especialitzats i de primea línia en alguna de les tècniques del circ, es converteixen en múltiples personatges terrorífics, monstruosos, freakies, tocats per la bogeria i, per això, també molt lúcids.
Només arribar al teatre, els espectadors es trobaran amb alguns d’aquests monstres que els esperen al vestíbul. La platea està en la penombra i, com en una casa de la por, els personatges es mouen entre passadissos creant el primer estat de terror psicològic entre els espectadors i fent que aquests i els personatges de ficció entrin en un joc d’interrelació.
L’espectacle és terrorífic, sí, però també molt suggerent, ple de sensacions. Sobretot perquè té un enorme treball d’efectes especials, de carotes, de màscares, de vestuari, de so, de color, de música, d’aquesta música de pel·lícula de por, de sang i fetge. Tot passa en una escenografia que representa un antic cementiri del segle XIX, una mena de Père-Lachaise, però no de París, sinó del Paral·lel, en aquest cas.
A dalt, a l’escenari, gàrgoles, làpides de pedra, creus, tombes esventrades, una portalada de ferro al fons, boira, molt d’efecte de nit de tempesta tenebrosa… en fi, el típic ambient dels muntatges terrorífics que més aviat es veuen en el cinema més que no pas en el teatre. I aquesta és la gràcia d’aquest espectacle del Circo de los Horrores: veure les màscares, i una gran feina de maquillatge i caracterització, amb els monstres molt a prop teu, com si estiguessis en un plató de rodatge amb ells.
Precisament, en la trama que uneix els diferents números de circ, hi ha referències a pel·lícules clàssiques, moltes del cine en blanc i negre, com ‘Nosferatu’ (1922), una de les més antigues del cinema mut —sobre la qual el mateix Suso Silva fa una laboriosa i fidel caracterització del personatge—; ‘El fantasma de l’Òpera’, ‘La niña del exorcista’, ‘Poltergeist’, ‘La matanza de Texas’… i tot molt en la línia gòtica.
Vaja, dues hores d’un gran espectacle on brillen d’una manera especial el vestuari del segle XIX i del món gòtic, les carotes i les màscares dels monstres, i les actuacions circenses: malabarisme, acrobàcia, genet i cavall amb la senyora Mort de la dalla, la vampiressa de la serp blanca al coll, els pallassos de la guillotina, trapezistes, el llançament de ganivets al voltant d’un cos, un grup africà de dansa, i les intervencions del mateix Suso Silva, que fa de clown en un número de cinema impossible de rodar sense la participació d’uns quants voluntaris del públic… o no tan voluntaris.
El que Suso Silva fa en el seu espectacle és transformar el terror en un element poètic, que en realitat, com deia abans, pretén subjugar els espectadors i reconvertir-los també en petits monstres, ni que tots, tret d’algun de primeres files —qui avisa no és traïdor— no es moguin de la seva butaca, esclar. Suso Silva juga també amb una metàfora compromesa: el circ és mort, ressucitem-lo, doncs, a través dels seus monstres i les seves ànimes en pena.
Al costat d’una companyia que compagina amb el mateix rigor la seva especialitat de pista amb els seus personatges de ficció, es mereix una menció especial la petita intèrpret Sara Silva, només 8 anys —però, que ja apunta molt amunt—, la filla de Suso i Raquel, amb diverses intervencions tant parlades com també d’accions escèniques que mantenen aquell lligam entre l’adult que ha oblidat la innocència i la innocència que no s’acaba de perdre mai.
La presència de la filla del director del Circo de los Horrores a ‘Psicosis’ podria fer pensar que es tracta d’un espectacle per a infants. Cal advertir també que es tracta d’un espectacle per a tota la família, però recomanable a partir dels 9 o 10 anys, sobretot perquè el realisme teatral exigeix que l’espectador, a partir de la seva pròpia experiència, sàpiga fer la transcripció entre la ficció i la realitat, el terror i la mentida.
‘Psicosis’ no pot decebre ningú. L’espectador, amant o no del gènere del terror, experimentarà una progressió escènica que va pujant de nivell i que aconsegueix el millor clímax a la segona part, quan els monstres semblen menys monstres. O potser és que els espectadors ja se n’han empeltat una mica i costa més trobar la diferència entre els que hi ha dalt de l’escenari i els que hi ha asseguts a la platea.
La nit d’estrena, el públic va rebre unànimement dempeus l’espectacle. Tot just unes hores abans, ja s’havia anunciat una pròrroga de vuit dies mes dels previstos a Barcelona. Cosa que certifica que el Circo de los Horrores ha estat un dels millors encerts de la represa de la temporada.
«T’estimo», de Katxiporreta. Adaptació catalana de David Lillo i Aran Zulaika. Música: Xabi Zabala. Intèrprets: Belén Alonso, Arnau Gol, Elisenda Rué, Noli Ramos i Virgínia Melgar. Coreografies: Izaskun Forcada i Leticia Castro. Escenografia: Julian Tokero i Katxiporreta. Vestuari: Rosaura Bravo. Direcció escènica: Virginia Melgar. Companyia Pitx, Potx i Mari Cuetes. Teatre Poliorama, Barcelona, 6 novembre 2011. Reposició: 1 juliol 2012. A partir de 2 anys.
Hi ha pocs espectacles familiars que s’adaptin a espectadors absolutament primerencs, i això vol dir de 2 a 4 o 5 anys, i que ho facin amb un contingut que els arribi d’una manera comprensible, atractiva, reflexiva, educativa i sense caure en la banalitat disneylandiana. Aquest n’és un. I el més singular de la proposta, que forma part del programa Viu el Teatre d’Únics Produccions, és que la versió catalana és una adaptació de l’espectacle d’èxit al País Basc, ‘Maite Zatut’, de la companyia basca Pirritx, Porrotx eta Mari Motots, que aquí es presenta com a Pitx, Potx i Mari Cuetes.
L’espectacle té cinc intèrprets, dos dels quals, els protagonistes Pitx i Potx, són els dos pallassos que fan de mestres de cerimònies d’una trama de conte que passa per petites històries que succeeixen al voltant d’una caravana ambulant del gitano Anacleto, un afilador de ganivets dels que no en queden, amb qui els dos pallassos planegen fer una festa —que durarà una hora ben bona amb bisos generosos— sense que l’avi Anacleto sàpiga que els matussers Pitx i Potx n’hi faran més d’una.
L’excusa de tot el que hi passa és entrar en una mena d’àlbum de contes a mig camí dels coneixements o centres d’interès i el divertiment escènic. La música és una part essencialíssima de tot l’espectacle, amb cançons de lletres també adequades a l’edat dels receptors, una música que per la seva capacitat engrescadora i enganxadissa no és estrany que al País Basc es convertís ja en un disc bestseller.
Temps enrere, quan anar al Pirineu era una epopeia excursionista i la reintroducció de l’ós encara no era ni tan sols imaginable, corria la brama que n’hi havia un d’amagat per la Vall Ferrera que algun privilegiat havia vist i que havia motivat escrits i especulacions de tota mena. En part, l’espectacle ‘T’estimo’ recorda aquesta vella llegenda del segle passat —ara que la presència dels óssos ja és un fet— parlant de l’últim ós del Pirineu i enllaçant la presència del plantígrad amb la tradició nòmada de les caravanes gitanes dels anys cinquanta i seixanta del segle passat que baixaven de l’Europa de l’Est amb óssos com a atractiu de circ de carrer. En aquest cas, el gitano Anacleto i la seva néta, Mari Cuetes, una gitana amb dots de lectura del futur a les ratlles del palmell de la mà, acaben concedint que l’ós més petit vulgui viure a la muntanya amb la seva mare óssa i no amb la família gitana.
Hi ha, doncs, un rerefons naturista, ecològic i de mirada positiva amb voluntat educativa, però sense que es noti la intenció didàctica: un rusc d’abelles, la mel que serveix d’aliment a la mare óssa, oficis gairebé perduts com el d’afilador de ganivets amb bicicleta i la mola, una torrada de castanyes, algun efecte de màgia, un arbre de la vida que protagonitza una de les intervencions musicals i molta participació entre els intèrprets i els espectadors.
‘T’estimo’, en la seva versió catalana, té un llenguatge que ha estat vigilat al mil·límetre, tant en els diàlegs com en les lletres de les cançons, un llenguatge i un contingut català que ningú no diria que ve del País Basc, cosa que cal atribuir a una bona adaptació. Com a exemple, l’intent de cantar la cançó popular de la castanyera i la sorpresa que bona part del teatre es posa a corejar —com si fos una mena de ‘Boig per tu’—, cosa que constata un fet innegable: la relació important que s’estableix entre una escola catalana i la seva repercussió al carrer (en aquest cas al teatre). ¿Els petits espectadors se sabrien la cançó de la castanyera si la tradició no formés part d’una de les activitats escolars de l’escola catalana a hores d’ara en perill per romanços polítics?
L’espectacle ‘T’estimo’ deixa un bon pòsit de cançons, coreografies, música, color, imatges i un intent d’aprendre a ser feliç aprofitant les petites coses que atorga la vida. Una idea cada vegada més necessària atesa la caiguda del boom del benestar. Al final, apoteosi entre la platea i l’escenari, a ritme de rumba, com si fos el final dels Jocs Olímpics. Els papers entre intèrprets i espectadors es fusionen per fomentar a la sortida un boca-orella ben merescut. L’èxit en català del bestseller basc ‘T’estimo’ està més que garantit.
«El follet valent a la ciutat». Idea original de Clara Ripoll, Núria Juanet i Rosa Nogué. Adaptació teatral de Manel Cortès. Lletrista: Clara Ripoll. Composició musical: Núria Juanet. Intèrprets: Cris Vidal, Toni Figuera, Anna Capacés i Jaume Gómez. Col·laboració: Coral Infantil Els Picarols del Cercle. Directores de la coral: Laia Jornet, Tanti Fabregat, Núria Vilardebó i Gina Trani. Escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Neus Regada. Coeografia: Isabel Millan. Vídeo i fotografia: Marc Garcia. Il·lustració: Carme Solà. Direcció: Lluís Juanet. Companyia Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 10 octubre 2010. Reposició: Guasch Teatre, 7 juliol 2012. A partir 2 anys.
La cantata ‘El follet valent’ és actualment una de les més habituals en àmbits musicals escolars i formatius. Se n’han organitzat, a més, concerts col·lectius en palaus d’esports i auditoris amb diverses corals infantils i el seu argument és un dels contes de capçalera des d’edats primerenques.
La seva estrena absoluta va ser al Palau de la Música Catalana fa vuit anys. També se’n va fer un enregistrament a càrrec de TVC Disc, Catalunya Ràdio i el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya. La companyia Únics Produccions, responsable del programa Viu el Teatre, que té lloc els diumenge al Teatre Poliorama de Barcelona, va debutar amb aquesta cantata en la seva adaptació teatral, fa set anys i, des d’aleshores, la seva expansió, tant pels Països Catalans com per l’Estat espanyol no ha parat, amb més de tres-centes funcions en diferents espais.
La reposició actual al Teatre Poliorama, dins la temporada de Viu el Teatre, compta amb l’atractiu a l’escenari de la participació d’una coral infantil i juvenil, el Cor Els Picarols del Cercle de Gràcia, una entitat més que centenària que ha treballat per l’impuls de l’educació musical des de la base.
L’espectacle musical està pensat per a primers, atenció, primeríssims espectadors. El seu contingut didàctic facilita que la faula sobre el concepte de l’amistat connecti de seguida amb tothom. I, de passada, la relació de la infància amb els petits insectes els aporta un llenguatge que coneixen molt bé a través del registre audiovisual, sèries animades de televisió principalment, on la fauna pren sovint caràcter personalitzat.
Una formiga, aquí en forma de titella, un escarabat, una papallona i una abella, aquests tres personificats, viuen en un parc urbà on una aranya terrible, tambè personificat, els té a tots sota el seu domini i amb el perill que si mai diuen la paraula prohibida (nens) se’ls cruspirà. El parc ha perdut la vida sense les criatures, però l’aparició d’un follet, primer sense saber ben bé on ha anat a parar i després trobant-s’hi integrat del tot, acabarà enfrontant-se amb l’aranya menjafestucs fins a canviar la situació d’assetjament i de règim dictatorial que pateixen. La gesta del nouvingut li valdrà el títol honorífic de Follet Valent, i l’aranya entendrà, ni que sigui a contracor, i salvant les diferències, que tots plegats també poden continuar habitant el parc.
L’escenografia del muntatge aprofita per incorporar alguns elements de caràcter cívic: burilles gegants, en proporció, esclar, a la pretesa mida dels insectes, una tifa considerable, papers de diaris i alguna llauna de beguda.
Les lletres de les diverses peces de la cantata van desgranant l’argument del conte. Els intèrprets combinen les intervencions parlades amb d’altres de cantades i, de propina, sobretot el personatge del Follet Valent (Cris Vidal) i el de l’escarabat / aranya (Toni Figuera) executen fugaços números d’acrobàcia.
El Cor infantil Els Picarols, una vintena de cantaires de diverses edats, forma, al fons de l’escenari, una mena de doble columna de personatges indefinits que es fusionen amb l’ambient màgic de la història. Caracteritzats amb uns barrets punxeguts, com si fossin petits follets o també els impulsors de la colla del Follet Valent que la faula acaba creant, acompanyen les peces corals i aporten a l’espectacle un caràcter festiu i lúdic que té l’objectiu d’educar sota l’ham de l’entreteniment teatral i musical.
«L’illa del tresor». Guió i adaptació d’Albert Pueyo i Oriol Úbeda sobre la novel·la homònima de Robert Louis Stevenson. Música i lletres de Ferran González. Intèrprets: Jordi Fornieles, Honofre Rojo, Raúl Moreno, Miquel Ángel Sánchez i Guillem Cirera. Mestre d’armes: Enric Ortuño. Coreografia: Anna Gómez. Escenografia: Barrets & Pou. Vestuari: Anna Toro. Attrezzo: Nerea Gaya. So: David Marchador. Il·luminació: Irene Oriach. Direcció musical: Ferran González. Direcció escènica: Oriol Úbeda. Companyia Magatzem d’Ars. Jove Teatre Regina, Barcelona, 5 novembre 2011. Reposició: 30 juny 2012. A partir de 4 anys.
L’adaptació teatral d’un clàssic tan clàssic com ‘L’illa del tresor’, de Robert Louis Stevenson sempre comporta dificultats. ¿Com es pot reflectir en teatre l’ambient d’alta mar, el de l’illa i el del vaixell sense comptar amb el precedent de les imatges cinematogràfiques que han superat fins i tot la imaginació de la literatura?
La versió de la companyia Magatzem d’Arts ho resol centrant-se més aviat en la relació que s’estableix entre alguns dels principals personatges de la novel·la, per descomptat, els de Jim Hawkins i Long John Silver.
Però tot i així, i tenint en compte a qui s’adreça l’espectacle, sembla que això tampoc no és el més important del muntatge sinó que l’ènfasi es posa en l’aventura que s’hi relata, basada en els fets principals de l’original: hi ha un plànol que amaga un secret, el secret amaga un tresor, hi ha una expedició en un vaixell pirata anomenat La Hispaniola, i hi ha uns espavilats que es volen fer amb el tresor.
És a dir, que sigui ‘L’illa del tresor’ o no, o que l’autor sigui Robert Louis Stevenson o no, és més aviat secundari perquè la versió es converteix en una nova història. Tan nova que fins i tot Long John Silver, ull tapat de pirata, no té la típica cama de fusta i no porta a l’espatlla el lloro de rigor.
En clau musical, doncs, el muntatge explota a fons l’aventura i ho fa amb enfrontaments entre bons i dolents —una classificació que els primers espectadors tenen sempre molt clara, ja sigui per l’aspecte, la manera de parlar o per com actuen—, amb algunes batalletes de bastons i espases que encanten els que ja tenen una certa experiència en teatre d’acció, i amb algunes escenes de poètica escènica com el cel estel·lat fins a mitja platea, l’arribada amb un llum de ganxo en la foscor d’un dels personatges o la construcció i deconstrucció en dues peces del gran vaixell.
Els cinc intèrprets perfilen cadascun dels personatges, amaneixen l’espectacle amb les interpretacions musicals —originals i enganxadisses en la línia del compositor Ferran González—, i tret d’alguna de solista, la majoria corals —un troba que haurien de ser més freqüents enmig dels diàlegs perquè en algunes escenes s’allargassen més del compte—, ho arrodoneix un vestuari ben ambientat d’acord amb l’època i una il·luminació i un so molt afinats que matisen cadascuna de les accions.
Mentrestant, els espectadors primerencs es familiaritzen amb el jove fill de la posada del port, Jim Hawkins, amb el pirata Long John Silver o amb el doctor David Livesey, entre alguns dels protagonistes per si, quan en un futur remenin el fons del seu lector digital, com qui ara remena un iPod, hi troben un e-book sobre clàssic d’aventures del segle XIX que ja llegien els seus avis i els seus pares, al qual l’autor, un tal Robert Louis Stevenson, un bon dia, va titular ‘L’illa del tresor’, inconscient de la fortuna que faria al llarg del temps.
