Crítiques: les crítiques més recents d’Andreu Sotorra

http://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/enfamilia.html

«La Blancaneus i els 7 nans».

Adaptació basada en el conte recollit pels germans Grimm. Text d’Albert González. Composició i orquestració de Keko Pujol. Intèrprets: Jèssica Martín, Joan Baptista Torrella, Montse Vidal, Pol Moix, Miquel Roselló, Albert González, Francesc Rocamora, Xavi Salvador, Salva Peig, Quim Carné, Arnau Solsona, Ferran Vidal, Alba Peig, Clara Barniol, Berta Puig, Maria Closas, Gorka Muñoz, Mariona Tarré, Pol Roselló, Òscar Muñoz, Elisabeth Ollé, Sandra Castaño, Judith Manent, Maria Ferràndiz, Judit Torres, Jordi Llácer, Xavi Ferrer, Héctor Puigdomènech, Marina Peruga. Col·laboració especial de Jordi Banacolocha. Coreografia: Montse Argemí. Escenografia: Joan Jorba. Decorat: Jorba-Miró SCP. Efectes especials: Llorenç Mañosa, Josep Ustrell i David Laencina. Il.luminació: Jordi Berch. So: Oriol Llistar. Audiovisuals: Jordi Ramoneda. Vestuari: Alba Valero. Patronatge: Jordi Lleonart. Maquillatge i perruqueria: Alba Valero i Maria Mercè Fisa. Direcció musical: Keko Pujol. Direcció: Alba Valero i Albert González. Producció: Companyia Joventut de la Faràndula. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 octubre 2012. Preu: 13,50 €. A partir 3 anys.

Hi ha pocs personatges de ficció tan bonhomiosos, estimats i mediàtics com els set nans que formen part indispensable del conte de ‘La Blancaneus’. I no perquè els germans Grimm els popularitzessin al segle XIX sinó perquè Walt Disney va fer la que es considera la primera pel·lícula llarga d’animació, l’any 1937, estrenada el 1938, i que, superades les primeres dificultats, va ser un espectacular èxit de recaptació de l’època.No cal dir que les adaptacions cinematogràfiques dels contes clàssics rebaixen el to malvat de la veu popular d’on procedeixen. Un cas evident és el de la Blancaneu, la madrastra de la qual, en la primeríssima versió, diuen que era sacrificada fins a morir ballant dins d’uns esclops de ferro roents!Els mateixos Grimm van suavitzar noves versions i Disney es va encarregar d’oficialitzar la definitiva. Cap, però, no s’ha escapat de les reticències, en diferents èpoques, dels sectors feministes, que hi veuen en la noia que espera el seu príncep blau, una rebaixa de la dona com a objecte de submissió, un culte a la bellesa sense excepcions, a més de ser utilitzada com a dona de fer feines mentre els nans surten a guanyar-se el pa a la mina.Però els clàssics més polèmics també es poden mirar amb ulls contemporanis i treure’ls l’etiqueta que arrosseguen. Això és el que fa aquest espectacle de la Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell, que ha inaugurat la novena temporada de Viu el Teatre, que Únics Produccions manté amb bon criteri i una esmerada programació, al Teatre Poliorama.En aquest cas, una extensa companyia, transversal en generacions, mostra el bo i millor de la seva feina: coreografia, música, dramatúrgia i interpretació, amb un nivell que no té res a envejar a segons quines macroproduccions que sovint s’importen des de fora per omplir palaus d’esports i que demostra una vegada més la capacitat i preparació del patrimoni artístic actual.Pel que fa a la dramatúrgia, el guió no defuig els eixos bàsics del conte, sense els quals ja no seria el mateix conte. Hi ha doncs, la reina mare mortificada per la gelosia i per ser la més bella de la Terra, el mirallet màgic (amb una pantalla escenogràfica que compta amb la col·laboració enregistrada del veterà actor Jordi Banacolocha, l’actual rei Joan d’Aragó de la sèrie televisiva ‘Isabel’), hi ha la poma enverinada, un príncep una mica bon jan, els set nans i un estol de bèsties i follets del bosc.Això permet que la trama s’expliqui no només amb els diàlegs sinó també amb les lletres de les cançons —clarament intel·ligibles per tot l’auditori— i que reuneixen una diversitat d’estils, des del pop, al hip hop o la música celta, amb intervencions corals combinades amb el cos de ball i intervencions solistes que són principalment a càrrec de la mateixa Blancaneus (Jèssica Martín), el príncep (Joan Baptista Torrella) i la reina malvada convertida també en bruixa pel seu propi malefici (Montse Vidal). Tres bones interpretacions individuals que s’afegeixen a les del conjunt de la companyia, amb especial èmfasi, cal repetir-ho, dels set nans que no estalvien unes tonades a la popular cançó ‘Heigh Ho!’ que els identifica i que qui més qui menys saps taral·lejar, ni que estigui a l’atur i no pugui sortir a treballar cada matí.Hi ha dos moments esclatants durant l’hora i mitja de l’espectacle, que se segueix pels petits espectadors amb la passió que la lluita entre el bé i el mal promou des de molt avall: l’aparició dels set nans, amb alguna escena dedicada especialment a ells sols perquè és un dels ganxos de la trama, i la mossegada fatal de la poma, rebuda amb ooohhhhs! espontanis, de la mateixa manera que se celebra el seu retorn a la vida després del petó del príncep… ep!, del petó màgic!, perquè el de debò, el de l’amor que també la versió toca de resquitlló, tant amb l’enamorament platònic dels set nans com amb l’enamorament més convencional del príncep, no arribarà com a tòpic final feliç per decisió de la mateixa Blancaneu, que el reserva, diu, fins que s’oficialitzi l’enllaç matrimonial. Clàssic sobre clàssic, doncs, ni que sigui amb la doble intenció de motivar més endavant en els primers espectadors l’esperit de portar la contrària a la moralitat establerta.

 

«La gallina dels ous d’or».

Basat en la faula clàssica d’Isop. Versió d’Alícia Serrat i Macià G. Olivella. Música original de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Marcel Clement, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrez, Olga Fañanàs i Maties Gimeno. Escenografia: Francesc C. Abella. Il·luminació i so: Francesc Campos. Vestuari: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 octubre 2012. Preu: 10,80 €. A partir 3 anys.

En els temps que corren, la llegenda que la gallina dels ous d’or existia ja s’ha fos del tot. En tot cas, els que en van arribar a aconseguir alguna d’aquestes característiques la van trossejar i en van fer un brou tan immens que no n’han quedat ni les plomes. D’aquí ve la riquesa de les faules clàssiques que demostren que els errors de l’ésser humà es repeteixen des que l’ésser humà és humà. El recent boom immobiliari va ser una d’aquestes gallines d’ous d’or. I, més puntualment, si voleu, la xarxa de la màfia xinesa de blanqueig de capitals desmantellada en el contenidor de porqueria especulativa del sud d’Europa en podria ser una altra. Perquè, vejam, ¿què és, si no una gallina d’ous d’or, aquest carregament d’armaris i carrets de supermercat farcits de feixos d’euros en els magatzems del presumpte promotor cultural xinès, cap de la màfia, que ha il·lustrat la majoria de telenotícies dels últims dies? Isop ja ho va dir: un home tenia una gallina que li ponia un ou d’or cada dia. Pensant-se que dins de la bèstia hi havia una mina d’or, la mata per fer-li una autòpsia que resulta frustrant. L’evolució de la faula ve de lluny. Isop (s. VII aC) va parlar d’una oca d’ous d’or (‘L’oca que ponia ous d’or’). És a partir de les diverses adaptacions que, en versió catalana, es transforma en una gallina, després dels retocs que hi fa Jean de La Fontaine i, al segle XVIII, Félix María Samaniego. També els germans Grimm tenen una versió semblant titulada ‘L’oca d’or’. L’espectacle de La Trepa s’adapta a la versió ancestral catalana i mostra les terribles conseqüències de l’ambició desmesurada i, en una adaptació de teatre dins el teatre, l’aviram de la granja explica a un nouvingut (un pingüí) una faula sobre la seva pròpia existència que els posa les plomes de punta a tots. La posada en escena —idònia per als primers espectadors—, mostra el bestiar personificat de la granja amb la caracterització d’un vestuari que és una de les apostes que excel·leixen aconseguint un muntatge acolorit, lluminós, suggerent i, com és habitual en les produccions de la companyia La Trepa, amanit amb una atractiva partitura musical de Ferran González que combina les peces solistes amb les peces corals, acompanyades d’una coreografia adequada a l’ambient, que la faula facilita a la perfecció. Una gallina, una oca i un pinguï, entre altres personatges de la granja, són el trio protagonista. Potser sorprèn la presència d’un pingüí en una granja, però precisament aquest trencament d’allò que és possible en la vida real converteix el muntatge en un salt cap al fantàstic on tot és possible: fins i tot que l’ésser del frac més gregari del gel arribi a una granja càlida precisament perquè una altra mena de gallina d’ous d’or que està provocant l’escalfament de la Terra ha començat a fondre el seu territori d’origen al Pol. Un aprofitament per partida doble de la moralitat de la faula original que troba el seu referent en un conflicte universal d’avui mateix.

 

«Marc».

Espectacle de titelles basat en la novel·la ‘El nen que va caure en un forat’, de Jordi Sierra i Fabra. Creació de Jordi Bertran, Irma Borges, Aurora Poveda, Paulette San Martín. Dramatúrgia: Irma Borges. Intèrprets-titellaires: Paulette San Martín i Aurora Poveda. Vestuari i attrezzo: Paulette San Martín. Construcció titelles: Jordi Bertran, Valentina Raposo i Paulette San Martín. Composició musical: Toni Ubach. So i il·luminació: Toni Ubach. Escenografia: Diego Polognioli. Direcció: Irma Borges. Producció: Companyia Jordi Bertran. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 14 octubre 2012. Preu: 9 €. A partir 8 anys.

El conte ‘El nen que va caure en un forat’, de Jordi Sierra i Fabra, amb il·lustracions de Riki Blanco, va ser publicat a l’Editorial Libros del Zorro Rojo, que va inaugurar la col·lecció Big Bang l’any 2008. L’adaptació que n’ha fet la companyia de Jordi Bertran, pensada per a titelles i objectes, és una peça de gourmet, delicada i sensible, que sota l’aparença d’espectacle màgic —comença amb un barret gegant de copa de cap per avall— amaga una esgarrapada final a l’ànima, tal com planteja el mateix autor del conte en la versió original. Jordi Sierra i Fabra hi fa una denúncia de la fragilitat de la infància i el forat en el qual poden caure segons quines criatures si es troben sense l’ajut i el suport dels més grans que els envolten. El forat és, doncs, l’espai que té una representació real però que acaba sent també —en un tomb dramatúrgic que promou la sorpresa dels espectadors— un espai metafòric que neguiteja el petit protagonista, en Marc, titella d’antologia, que de camí de casa del pare a ca la mare —que viuen separats— cau en allò que se suposa que és el forat d’una claveguera del qual no pot sortir, mentre li passen pel voltant tot de personatges de carrer que hi parlen, se’l miren, l’observen, però es fan l’orni sense ajudar-lo de debò a treure el cos d’on presumptament s’ha ensorrat. Un avi que passeja pel barri, una nena amb la seva mare que ve vestida de les classes de ballet, un parell de motoristes que un s’imagina tipus Harley-Davidson, una pòtol amb el carretó d’andròmines… i un gos, l’únic ésser que, de fet, ni que en Marc i ell parlin llenguatges diferents, és qui acaba ajudant millor el petit a subsistir en el forat. Però serà també la pòtol del carretó —com una fada de conte— la que li faci veure que ha de ser ell mateix qui, amb la seva força de voluntat, surti del pou anímic en el qual es troba, angoixat per la situació personal que viu, temorós que ni el pare ni la mare l’estimin o el deixin de banda. La representació de la companyia és d’una polidesa exquisida, amb les dues titellaires manipuladores que també posen veu al relat, i amb simples objectes que van i vénen d’un parell de penja-robes que remouen la imaginació dels espectadors envers els diversos personatges: l’avi es representa amb una gorra de pala i un bastó, els motoristes només amb el casc… Cruesa sentimental, realisme social i una lleugera pàtina d’humor són també els ingredients que mantenen l’estructura de la trama. Espectacle de titelles sense fronteres, que atrau els adults i que sotragueja suaument els petits, això sí, aquells petits que com el protagonista, en Marc, que representa que té uns deu anys, ja tenen una experiència, tot i que breu, de la vida, que els fa entendre que res no és fàcil sense la superació personal.

 

«En John i la caixa de música».

Dramatúrgia: Xavier Pàmies i Carla Ricart. Música: Uke. Intèrprets: Xavier Pàmies i Carla Ricart. Vestuari: La Trama. Il·luminació i so: Josep Sánchez-Rico. Veu ràdio: Asun Vitoria. Tècnic il·luminació i so: Dani Tort. Direcció: Xavier Pàmies i Carla Ricart. Producció: La Trama Produccions. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 13 octubre 2012. Preu: 9 €. A partir de 3 anys fins als 8 anys.

Mitjanit sempre ha estat una hora màgica. I la literatura fantàstica n’ha fet ús fins al punt de convertir les dotze en un mite de la frontera fictícia entre la realitat i el somni. De la mateixa manera que el misteri que desprèn un taller de joguines per als més petits és equivalent a la nostàlgia que desprén per als que ja han deixat la infantesa enrere. L’espectacle ‘En John i la caixa de música’ excel·leix per la senzillesa de la seva posada en escena i per com extreu, d’aquesta mateixa senzillesa, el gruix del contingut. En una combinació de teatre i d’ombres xineses i de teatre dins el teatre, un aviador de llauna i una ballarina de caixa de música, dues joguines convertides en carn i os, fan un viatge a l’Orient per reinterpretar la llegenda de l’estel i explicar la història xinesa del Chen i la Yin, amb el rerefons del matrimoni concertat i l’opció de la llibertat personal simbolitzada, en aquest cas, per el volateig de l’estel. Dos petits espectacles en un, doncs. D’una banda, el món del taller de reparació de joguines del carrer Estret on l’aviador, uniforme caqui, casc i ulleres fosques, puja al seu aparell —una capsa de cartró— i s’envola imaginàriament per fer un passeig fins que topa amb una ballarina de la caixa de música que, com si fos un molí eòlic, enmig del taller, entorpeix el vol de l’avioneta. És així com, aviador i ballarina, fan amistat i ell es treu de la màniga, per distreure-la de les cabòries, la llegenda oriental que s’interpreta en un teatrí ambulant que forma part de l’escenografia de l’espectacle amb unes ombres xineses de fons acolorit i lluminós que representen els personatges del conte i que, en segons quins moments, aviador i ballarina reinterpreten al taller en carn i os, en una mena de joc per entrenir la llarga nit al taller. Un element extern —la veu d’una locutora de ràdio d’època— entra en joc per comunicar-se amb l’aviador i indicar-li que té una nova ruta aèria. Mentre la ballarina autòmat torna al seu lloc esperant una nova nit, al taller es crea també l’esperança que si l’encarregat la repara, potser podrà tornar a sorprendre generacions de grans i petits que , en obrir la seva caixa de música, es quedin embadalits de veure-la ballar rodolant. Espectacle de cambra, per paladejar a tocar dels intèrprets que, aprofitant aquesta disposició escènica, busquen també la interacció dels petits espectadors demanant idees per poder alliberar la princesa xinesa del jou del matrimoni forçat a què la volen condemnar. La complicitat s’estén de seguida i les idees que surten sorprenen a vegades els mateixos protagonistes: des d’una llarga escala que arribi al capdamunt del palau fins a una excavadora per construir un túnel que serveixi de fuga… I després encara hi ha qui s’estranya que, de tant en tant, grups de presos s’escapoleixen de les presons! I és que sempre n’hi ha que aprofiten les lliçons rebudes de petits, ni que siguin teatrals.

 

 

«Hansel i Gretel, el musical».

Adaptació del conte dels germans Grimm i l’òpera d’Engelbert Humperdinck. Versió de Dani Cherta. Intèrprets: Jordi González, Roser Colillas, Anna Ventura, Magda Puig i Elías Torrecillas. Col·laboració especial del Cor de Cambra Tornaveu. Direcció del cor: Manel Cubeles. Escenografia i il·luminació: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Música i audiovisual: Ramsés Moraleda. Coreografies i lletrista: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Regidoria: Brugués Faura. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona, 6 octubre 2012. A partir 3 anys. Preu: 9 €.

Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. ‘Hansel i Gretel’, un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n’és un exemple. A l’original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials. I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l’original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d’ara moltes famílies. Però la riquesa d’aquest espectacle està en la combinació d’actors i actrius acompanyats d’un cor de cambra que ocupa l’espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l’espectacle, fins al punt que a un li dol que no s’exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical. També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi’s aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres…) que connecten molt bé amb l’imaginari col·lectiu dels primers espectadors. Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d’encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: «La bruixa no se’l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc». És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l’hora d’assistir a la representació d’un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà. Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s’hauria d’explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita? I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s’hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions. ‘Hansel i Gretel’ té una trama lineal que ho permet i anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l’efecte escènic a l’hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures, no hi faria cap mal.

 

 

«Operetta».

Dramatúrgia de Jordi Purtí. Arranjaments musicals: Pere Mateu Xiberta i Esteve Palet Mir. Intèrprets Cor de Teatre de Banyoles: Montserrat Baeza, Mariona Callís, Ginesta Ferrer, Mariona Ginés, Anna Figueras, Nataliya Nesterchuk, Adriana Planagumà, Victòria Martínez, Paula Costabella, Alba Mur, Eulàlia Figueras, Alicia Lorente, Gemma Fontbernat, Dida Castro, Marta Planella, Laura Pla, Rosa Rigau, David Costa, Ignasi Marco, Lluís Rodriguez, Pedro Calavia, Gerard Capdevila, Llorenç Gómez, Carles Besalú, Arcadi Juncosa, Lluís Coll, Albert Massip, Pere Quintana, Víctor Genestar, Joan Vila, Enric López, Joan Rigat, Lluís Gratacós. Escenografia: MonTse Baeza i Pablo Paz. Vestuari: Rosa Lugo. Il·luminació: Ramón Rey. So: Joan-Carles Ros «Rosky». Maquillatge i perruqueria: Montserrat Oliveras. Assessorament moviment ballet: Anna Sarró. Producció: El Canal Centre d’Arts Escèniques Salt / Girona i Simfònics. Direcció escènica: Jordi Purtí. Direcció musical: David Costa. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 maig 2011. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 4 octubre 2012. Preus adults: de 20 a 30 €. Menors 16 anys: preu únic de 15 euros. A partir 8 anys.

L’humor musical de l’espectacle ‘Operetta’ és inclassificable, tant pel seu gènere, com pels espectadors als quals s’adreça. Per això, els programadors del Teatre Nacional de Catalunya, l’han incorporat dins del programa familiar tot i que un sospita que trobaria la majoria de seguidors en una programació general. El muntatge barreja l’òpera, el teatre gestual i l’humor, amb un cor a capella, el Cor de Teatre de Banyoles, amb vint-i-sis intèrprets. L’espectacle recorda en part un altre musical del mateix autor i director, Jordi Purtí, quan amb Toni Albà van posar en escena ‘Hop!Era’. S’hi manté fugaçment el ressò d’alguna d’aquelles escenes. Però el nou muntatge s’ha creat comptant amb les possibilitats dels actuals membres del Cor banyolí, que sempre són a escena, o bé cantant o bé fent breus actuacions corals dramàtiques. ¿I com es pot estructurar un espectacle que parodia l’òpera i que inclou una quinzena de peces musicals del gènere, però que ho fa tot sense orquestra? Doncs, abans que res, mirant el gènere operístic a una certa distància, fugint del puritanisme i pensant que els espectadors d»Operetta’ no han de ser precisament uns espectadors melòmans amb denominació d’origen sinó uns espectadors que estiguin disposats a passar-s’ho bé veient aquesta barreja de cantants, d’intèrprets, de mims o d’humoristes, un esplet d’energia interpretativa al servei de la veu, en realitat l’instrument protagonista de l’espectacle. A ‘Operetta’, s’hi escolten, entre altres, la ‘Marxa triomfal’, d»Aida’, de Giuseppe Verdi; l»Obertura’, de ‘Guillem Tell’, de Gioachino Rossini; la ‘Casta Diva’, de ‘Norma’, de Vicenzo Bellini; la ‘Habanera’, de ‘Carmen’, de Georges Bizet; el ‘Brindis’, de ‘La Traviata’, de Giuseppe Verdi: el ‘Duet Papageno-Papagena’, de ‘la flauta màgica’, de Wolfgang Amadeus Mozart; el ‘Cor d’esclaus’, de ‘Nabucco’, de Giuseppe Verdi; el ‘Cor de gitanos’, d’Il Trovatore’, també de Verdi; o ‘Belle nuit, o nuit d’amour’, d»Els contes d’Hoffmann’, de Jacques Offenbach. La dramatúrgia signada per Jordi Purtí, amb la direcció musical de David Costa, que també intervé com a intèrpret, aprofita cadascuna d’aquestes àries per explicar i relligar petites històries quotidianes. Per exemple: un parell d’empleats de la neteja en un aeroport en una escena poètico-romàntica; l’escena del rodatge accidentat d’una pel·lícula on tothom acaba una mica més alegre del compte; una paròdia espectacular d’una cursa ciclista amb maillot groc al capdavant; una paròdia d’un concert on una part del cor fa de públic amb un seguit d’estossecs… L’espectacle té una estructura tan rodona que seria difícil trobar-hi, en una hora i quart, cap escletxa. Des de l’entrada d’un camàlic amb el piano a coll de dins del qual apareixen després tots els altres intèrprets per on tornaran a desaparèixer al final en un efecte màgic que no només obre els ulls dels espectadors més petits sinó que alegra la imaginació rovellada dels adults, fins a la posada en escena de llums d’assaig, bastidors negres i decoració vermell encès que fa la impressió que tot es va elaborant en una sessió més o menys improvisada, però dins un ordre mil·limètric. En un espectacle tan singular com ‘Operetta’, els intèrprets han de superar abans que res la dificultat vocal —malgrat que aquesta sigui la seva aportació bàsica— però sense oblidar que també són actors i actrius en moviment —poques vegades un Cor ha estat tan profusament aprofitat en les seves possibilitats dramatúrgiques—, actors i actrius que exerciten a la vegada el cant a capella, el gest, el clown, l’expressió corporal i la mirada individual i que es mouen seguint les pautes d’una coreografia que fins i tot l’acosta de puntetes a un espectacle de dansa contemporània que, en un altre àmbit, passaria sense excuses per ser considerat una proposta sense fronteres i dotat d’una aura inequívocament internacional.

 

«La Sireneta».

Basat en el conte de Hans Christian Andersen. Text d’Oriol Borés. Lletres cançons: Jordi Fornieles. Música original de Neus Kaori. Intèrprets: Lara Yuste, Onofre Rojo / Òscar Monclús, Nil Bofill, Jordi Fornieles / Ernest J. Hernández, Marta Fons / Marta Codina. Escenografia i il·luminació: Magatzem d’Ars. Realització i retocs escenografia: Tallers Erdwin i Barrets & Pou. Llum negra: Narrets & Gaya. Vestuari: Anna Toro. Coreografies: Guillem Cirera. So: Nerea Gaya. Tècnic llums: Miranda Callejón. Direcció: Albert Pueyo. Producció: Magatzem d’Ars. Guasch Teatre, Barcelona, 22 setembre 2012. Preu: 8,50 € (d’1 any i mig a 3 anys) i 9,50 € de 3 anys endavant. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

El conte de ‘La Sireneta’ va ser escrit primer (publicat el 1837) pensant en un ballet. I la història recreada per Hans Christian Andersen sobre aquesta jove i bella sirena de llarga vida —la llegenda diu que uns tres-cents anys— el viatger l’associa a l’escultura de la badia de Copenhaguen. La Sireneta original sí que enamora un príncep, però és molt més dramàtica i fins i tot té aires de thrilleri crim passional, ben diferent de com la presenta la moderna versió animada de Disney (‘The Little Mermaid’, 1989) que va popularitzar el personatge entre les generacions actuals. Disney la bateja com a Ariel, la bruixa del mar es converteix en un personatge més aviat tou, s’elimina el casament del príncep per raons d’estat amb una princesa i, en comptes de deixar la Sireneta amb una cua a cada anca sense príncep, i després de fer-la passar pel tràngol de decidir si el mata a ganivetades, opta pel típic final feliç o, més aviat convencional: petó i junts per sempre. És evident que la Sireneta original no es podria representar teatralment en brut per a espectadors primerencs. I també és evident que molts dels espectadors que fan de tutors o pares dels actuals espectadors primerencs van conèixer la Sireneta mitjançant la versió suavitzada de Disney. Per això, la companyia Magatzem d’Ars, opta també per partir obertament de l’adaptació moderna i cinematogràfica —la Sireneta es diu també Ariel— amb només una excepció: la bruixa del mar torna a ser una bruixa maligna —amb aires elegants i ferotgia seductora molt ben aconseguida— i fa mans i mànigues per aconseguir el seu objectiu amb una retirada més aviat a la tradició del Llucifer nadalenc. La lluita entre bé i mal ha d’acabar sempre, almenys en la ficció, amb el triomf del bé. La vida ja s’encarrega de bufetejar amb la realitat. El muntatge compta amb una bona interpretació que té un material de base consistent: la lletra i la música. Afegit a una treballada il·luminació, amb escenes de luminotècnia fluorescent que fascina els petits espectadors i que, en aquest cas, propicia la imaginació sobre el fons del mar sense recórrer a un aquari gegant. Els personatges de l’espectacle tenen un atractiu especial que transporta també els espectadors al coneixement que en tenen pel conte escoltat, llegit o vist en animació: la Sireneta amb el canvi de la cua de peix per les cames humanes; la bruixa amb les potes de pop; el déu del mar com el cànon mana: vestit blanc, barbut i amb el típic arpó; el príncep Èric rendit a la bellesa de la Sireneta; i els servents de palau, amb un original cuiner de bigoti refistolat d’escola francesa. Espectacle de gènere fantàstic, que barreja amb destresa la fantasia amb la realitat, el desig per obtenir allò que és lluny de l’abast del món en què un viu, la venda de l’ànima per un futur imaginari, i la lluita per recuperar el do més preuat, la veu melodiosa a canvi d’un petó d’amor. ¿La moralitat es convertirà en estil de vida quan els petits espectadors descobreixin l’adolescència i la vida adulta o tot haurà quedat, mai més ben dit, en cants de sirena?