Jove Espectacle Portal dels espectacles per a infants i joves a Catalunya
http://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/enfamilia.html
«Llepafils», de Jordi Palet.
Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey. Música: Jordi Riera. Titelles: Txell Botey. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia: Fortià Coromina. Vestuari i utilleria: Víctor Peralta. Il·luminació: Jordi Llongueras. Assessorament en l’argument: Esteve Miralles. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció Teatre al Detall. Jove Teatre Regina, Barcelona, 11 febrer 2012. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 2 desembre 2012. Preu: 13,50 €. A partir 3 anys.
Aquest espectacle representa el feliç debut en l’àmbit del teatre familiar de la companyia Teatre al Detall, una companyia a quatre mans, les dues de Txell Botey i les dues de Xavi Idàñez, que en la seva trajectòria, uns deu anys, ha ofert aportacions força singulars com la més recent, ‘El jardí de les delícies’, una proposta de teatre poètico-eròtic que ha passat per Barcelona —estrenat al Versus, en reposició al SAT— i que té prevista una gira destacable per diferents escenaris catalans aquesta temporada. Amb ‘Llepafils’, estrenat al Jove Teatre Regina (i reposat ara al Teatre Poliorama), la companyia obre una veta que li pot ser molt profitosa. Si un fos empresari o gestor cultural, malgrat els temps difícils, correria a contractar l’espectacle per incloure’l amb els ulls clucs en les programacions familiars que hi ha escampades per tot el país. De fet, el tret de sortida donat pel Jove Teatre Regina es va consolidar la passada primavera a la Fira de Teatre d’Igualada, on la companyia el va representar al Teatre de l’Aurora. ‘Llepafils’ té èxit garantit perquè surt del que és habitual en els espectacles que s’adrecen als primers espectadors, i sobretot perquè té un acabat que connecta de seguida amb els espectadors més petits perquè els interpel·la en el seu subconscient més lliure i rebel, però que progressivament va arrossegant també els d’edats més avançades fins a arribar a captivar els espectadors veterans. És, doncs, un espectacle transfronterer, de contingut i d’edat. Tot passa en una cuina, molt ben ambientada pel que fa a l’escenografia. Estem en una casa bona, de les que, amb la crisi, ja gairebé no en queden, on una parella de cuiners —de fet, una cuinera i un marmitó— tenen l’encàrrec de preparar els àpats de la criatura de la casa, un nen malcriat —Lluïset, representat per un titella gegant— que només es deleix per menjar bosses de patates fregides i que rebutja qualsevol dels bons plats que li preparen Olívia, la cuinera, i Llòfia, el marmitó. La trama va des de la desesperació del parell de cuiners per mirar d’encertar el gust del llepafils fins a la moralitat final que recorda allò tan sabut: «Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit». Aplicant aquest recurs a la cuina, la mà esquerra dels dos cuiners aconsegueix que el tal Lluïset acabi interessant-se pel menú del dia: amanida amb entrants, croquetes cruixents i un pastís de xocolata, tres plats que hauran preparat tots plegats, però que, d’entrada, només els podran tastar els cuiners. La prohibició fa venir la gana. L’amor de la feina feta amb esforç provoca el desig de tastar-la a pleret. Però el més enriquidor de l’espectacle són els elements parateatrals que integra: titelles —a més del protagonista Llepafils, que causa sensació entre els petits espectadors, hi ha un rap de la nevera de considerables dimensions, entre altres petits personatges de guant—; un atractiu i treballat component lingüístic molt adequat per als més petits; algunes escenes pròpies de clown; un humor intel·ligent perquè aconsegueix fer somriure els petits sense que se’ls menystingui; breus interpretacions musicals; peces rítmiques elaborades només amb la sonoritat d’alguns dels estris de cuina; molta imaginació convertint alguns dels estris en personatges fantàstics; i alguna escena que fuig del realisme, ja sigui amb la màgia o per entrar en el món mític de la cavalleria en un joc d’espases, molt matisat per la il·luminació, que protagonitzen Olivia i Llòfia, en una ficció dins la ficció que marca un parèntesi en l’acció del muntatge, que no sobrepassa els seixanta minuts estàndard. ‘Llepafils’ és un espectacle que parteix d’un text de l’autor Jordi Palet —aquesta temporada estrena també el muntatge per a titelles, ‘Un bosc de cames’, dins la nova programació familiar del Teatre Lliure, amb Farrés Brothers i Cia.— i que compta no només amb la capacitat multidisciplinar dels dos intèrprets —l’actriu Txell Botey toca totes les tecles teatrals a banda de tenir de fons la base de la seva formació en Història de l’Art— sinó també amb la direcció i coreografia de Joan Maria Segura Bernadas, a qui els espectadors habituals poden situar ja en l’imaginari teatral contemporani com a una de les ànimes de la sòlida companyia Egos Teatre, amb espectacles tan celebrats com ‘Ruddigore i la nissaga maleïda’, ‘En Joan sense por’, ‘La casa sota la sorra’ o ‘El crim de Lord Arthur Savile’, en un recorregut que va des de la descoberta al Versus Teatre a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Més rodó, impossible. ‘Llepafils’ és un espectacle de teatre per a llepafils de debò.
«Geronimo Stilton: el musical del Regne de la Fantasia».
Basat en la sèrie d’Elisabetta Dami. Guió d’Enric Llort. Música de Manu Guix. Intèrprets: Marc Ayala, Lloll Bertran, Enric Boixadera, Enric Cambray, Maria Cirici, Anna Ferran, Óscar Jarque, Marc Pociello i Marina Pastor / Diana Roig. Escenografia virtual: Soren Christensen i Tatiana Halbach (DSNIC Studio). Espai escènic: Carles Pujol. Espai sonor: Damien Bazin. Coreògraf: Pedro del Rey. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Amadeu Ferré. Caracterització: Toni Santos. Confecció vestuari i màscares: Clap Realitzacions. Construcció escenografia: Taller Sant Cugat. Perruques: Damaret. Aromes: Akewuele. Ajudant de direcció: Daniel Meyer. Direcció musical: Manu Guix. Direcció escènica: Àngel Llàcer. Teatre Condal, Barcelona, 13 desembre 2010. Reposició: Del 6 de desembre 2012 al 6 de gener del 2013. A partir 3 anys. Preus: 27 a 30 € (infants) i 33,50 € a 37,50 € (adults).
Hi són tots: Geronimo Stilton, el periodista de Ratalona, amb cua i musell de ratolí inclosos; Scribacchinus Scribacchius, el gripau i mestre de cerimònies; la malvada bruixa Stria; Flordiana, la reina de les fades; el rei dels gnoms Boletus i la seva dona Fritil·lària; Alys, la valenta domadora de dracs; Thalassa, la reina de les sirenes; el follet Gingebre, el camaleó Pústula, l’eixerida Provolinda… i el gegant Cor Fort, ni que d’aquest només se’n senti la veu i se’n vegi la cama i el peu —un senyor peu de conte clàssic de debò— perquè els teatres no estan fets per a gegants d’aquesta mida. Però sí que estan fets per a creacions artístiques destinades a convertir-se, dins del seu àmbit, en un esdeveniment de la temporada.Manu Guix, Àngel Llàcer i Enric Llort —música, direcció i guionatge respectivament—, han donat el tret de sortida a una producció musical d’autoria catalana que té tots els mèrits, la qualitat i el contingut per ser exportada internacionalment. El camí ja està fressat: Geronimo Stilton és el personatges de ficció d’aquesta primera dècada del segle XXI —acaba de complir deu anys— més conegut arreu del món a través de les seves aventures. Milers de lectors el segueixen com si fos un germà a taula. I amb ell, la fantasia de sempre s’ha renovat i ha arribat a les novíssimes generacions amb un registre i un llenguatge que els és quotidià i amable. És a dir: entenedor i captivador a la vegada.Aquestes característiques es reprodueixen en l’espectacle ‘Geronimo Stilton: el musical del Regne de la Fantasia’ que acaba de posar el llistó molt, molt alt, en el catàleg de produccions teatrals catalanes destinades, en principi, a un públic familiar. Però cal advertir d’entrada que també és un espectacle sense etiqueta predeterminada. Un espectacle per a tots els públics, sí, però sense complexos, amb picades d’ullet per als que potser ja han perdut la innocència i amb pòlvors de fer seguir per als que encara creuen que la fantasia és possible, ni que sigui només durant un parell d’hores.I tot sense fals paternalisme, amb un treball rigorós, respectuós amb els espectadors nouvinguts, intentant no enganyar-los amb recursos fàcils sinó donant-los ales per al desenvolupament de la imaginació i el joc del teatre. El musical que ha aparellat una altra vegada Manu Guix i Àngel Llàcer beu de les fonts de les quals en són hereus ells i molts dels intèrprets més joves que hi treballen i, a la vegada, fa un pas endavant en la fusió de recursos escènics i digitals per mesclar el registre literari de fons, que és la base de la història, amb els registres teatral i cinematogràfic. És, sobretot, i cal dir-ho ben clar, un musical no-Disney. I, per això, singular, amb una personalitat pròpia, que no vol dir que no pugui ser universal.Tant el guió com les composicions musicals configuren una trama que fa la impressió que ha estat pensada i repensada, feta i refeta, fins a trobar el punt just, no tant per épater les petits bourgeois —mai més ben dit, això de petits— sinó per aconseguir que la història de Geronimo Stilton se segueixi amb creixent intriga i també amb la distància suficient per entendre que el món de baix, a la platea dels espectadors, i el món de dalt, l’imaginari del musical, són la cara i la creu d’una mateixa mirada: allò que som i fem i allò que voldríem ser i fer.El musical té al seu favor el reclam d’aquest ambaixador literari provinent de Milà que és Geronimo Stilton. Però té també un equip de cantants, actors i actrius que s’han empeltat de cadascun dels seus personatges. Només són vuit a escena, però fa la impressió que en siguin tres vegades més. I aquesta presència escènica es reforça amb un innovador treball digital que permet que tot el muntatge estigui dotat d’un gran dinamisme a través de les imatges que es projecten i que canvien el paisatge, mouen el bestiari fantàstic que es faria difícil de reproduir materialment i provoquen els efectes atmosfèrics o paisatgístics de cadascun dels set Regnes pels quals transita el viatge al Regne de la Fantasia. Això, a més, afegit a les diferents olors —recreant així el que també s’ha fet entre pàgines amb les cinc edicions fins ara de la sèrie literària dels Viatges— que, en cada moment determinat, s’expandeixen pel teatre creant una sensació encara més viva entre els espectadors.¿Què seria d’un musical de Broadway sense que algun dels intèrprets de la companyia no fos un actor o una actriu reconeguts per la seva llarga trajectòria? Repasseu mentalment què fan els anglesos i els nord-americans quan es proposen posar en escena un dels seus musicals emblemàtics. Recorren a actors i actrius amb pedigrí. El pedigrí del musical Geronimo Stilton està representat per l’actriu Lloll Bertran, en el paper de la malvada bruixa Stria, el contrapès de tots els altres personatges, la imatge de la dolenteria personificada, però una dolenteria que, amb una mica de mà esquerra i una mica de subtil xantatge, s’esmicola de seguida i en alguns moments fins i tot s’entendreix.Lloll Bertran té pràcticament un parell de grans escenes en solitari en què el musical sembla que carregui bateries per continuar sense perdre pistonada en cap moment. Si l’actriu és de les que ha tocat gairebé totes les tecles —musical, clàssic, dramàtic, humor…—, aquí en toca una altra de nova i s’acosta a un sector tan delicat com el teatre adreçat als espectadors més petits, amb la creació d’un dels personatges clau que provoquen la lluita de rerefons entre el bé i el mal.Al voltant de la més veterana de la companyia, els altres intèrprets aporten a cadascun dels seus personatges el millor de tots ells: una suggerent interpretació de registres variats d’Scribacchinus Scribacchius (Enric Cambray), el personatge que fa d’enllaç entre Geronimo Stilton i tota la patuleia fantàstica que anirà apareixent. Meritori treball escènic del mateix Geronimo Stilton (Marc Pociello), sempre camuflat —fins i tot a l’hora dels aplaudiments per no trencar l’encanteri— dins el cap gros de ratolí-periodista, trobant aquell punt d’equilibri entre l’heroi i la feblesa humana plena de modèstia que el caracteritza. Excel·lent troballa la del personatge Boletus, el rei dels gnoms (Enric Boixadera). Singulars representacions de bestiari i fauna fantàstica com a Gingebre i Pústula, a càrrec d’Òscar Jarque. I també afinades intervencions de les tres actrius més joves de la companyia: Diana Roig (Alys), Maria Cirici (Thalassa, Fritil·lària i Provolinda) i Anna Ferran (Flordiana), amb intervencions en solitari tots —Manu Guix s’ha fet un mapa de ruta per no deixar ningú al marge de les composicions—, que converteixen el musical en una desfilada de bons intèrprets al servei d’una banda sonora de diferents registres que posa el color i el sentiment idonis a cadascuna de les situacions i amb un llenguatge, per acabar-ho de reblar, sense concessions gratuïtes, que fa que tant les lletres de les cançons, els breus monòlegs i els diàlegs flueixin nets i entenedors en cadascuna de les escenes.El musical no passa per alt que està adreçat a un públic molt divers. Barreja de grans i petits. Familiar, vaja. I per això hi ha una bona balança entre picades d’ullet per a uns i per als altres. Petites imitacions de personatges populars que, posades en boca de segons qui i segons en quin Regne són una delícia —hi apareix una breu declamació estil Comédie-Flotats, per exemple— o una escena que fuig de qualsevol convenció del gènere fantàstic, amb una apoteòsica participació col·lectiva del petit respectable, que representa un dels concursos televisius on, a base de resoldre enigmes, tot ho pots perdre i tot ho pots guanyar. Fins i tot la manera de trobar una de les portes que travessa el Regne de la Fantasia. No hi ha treva per a l’avorriment. Els peus s’enganxen al ritme del musical. I quan algun dels personatges salta a la platea per establir el contacte d’escalfor, de tu a tu, amb els petits espectadors, la complicitat és absoluta.Al Paral·lel dels lluentons ha nascut, un segle després, una altra estrella: es diu Geronimo Stilton. Es mereix girar, com les aspes d’El Molino, durant molt de temps. I no només girar a casa sinó també girar pel món i, si convé, tornar al Born, com deia aquell.
- Del Paral·lel al Regne de la Fantasia. Geronimo Stilton ja ronda pel Paral·lel. Per veure’l, cal espavilar la vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte i el gust. Un musical de ressò internacional per llepar-s’hi els bigotis. (Andreu Sotorra, Time Out Barcelona, 8 desembre 2010) [Article en Word]
- Geronimo Stilton, el rei del mambo. Geronimo Stilton compleix 10 anys. Periodista rosegador amb musell, bigotis i cua, d’origen italià, ha conquerit milions de lectors. Ara, en català, debuta al musical. (Andreu Sotorra, Time Out Barcelona, 27 octubre 2010 / Time Out Teatre, 11 novembre) [Article en Word]
- Algunes de les peces musicals de l’espectacle Escolteu-les en aquest enllaç interpretades per la companyia.
- Web del musical. Tot sobre l’espectacle en aquest enllaç de la pròpia companyia.
- Vídeo commemoratiu del desè aniversari de Geronimo Stilton:
