TORNA CIRC DU SOLEIL AMB ‘ALEGRIA’ – tv3

Crítica de 2007 d’Andreu Sotorra.

Alegria». Cirque du Soleil. Cantant: Nancy Chiche. Trapezi: Tuuli Paulina Räsänen. Pallassos: Pablo Gomis i Marcos de Oliveira Casuo. Equilibrista: Denys Tolstov. Gladiadors dansa del foc: Malli Makakigi Sumeo i Karl Sanft. Manipulació: Masha Silaeva. Pallasso tempesta: Yuri Medvedev. Home volador: Aleksandr Dabrynin. Contorsionistes: Mergen Ulziibuyan i Senge Oyun-Erdene. Grups de barres russes i barres aèries. Vestuari: Dominique Lemieux. Coreografia: Debra Brown. Coordinador artístic: Luc Oulette. Direcció: Franco Dragone. Direcció creativa: Gilles Ste-Croix. Direcció artística: Pierre Parisien. Fundació de Cirque du Soleil: Guy Laliberté. Barcelona, Fòrum – Futur Zoo Marí, Grand Chapiteau, 22 febrer 2007. Última reposició: Palau Sant Jordi, Barcelona, 26 desembre 2012.

Era el 1998 quan el Cirque du Soleil desembarcava per primera vegada a Barcelona. L’espectacle ‘Alegria’ —la primera versió— havia estat posat en pista des de feia 4 anys, amb motiu del desè aniversari de la fundació del Cirque du Soleil. I a finals de la dècada dels noranta, a Barcelona, ciutat acostumada a rebre els circs tradicionals —en els temps que les no-normatives permetien fins i tot els números amb animals!— va descobrir que hi havia una altra manera de fer circ. O dit diferent: una altra manera de barrejar les arts escèniques amb el circ, que també és teatre.Música, coreografia, història fantàstica i artistes de primera fila van captivar els primers milers d’espectadors catalans que des d’aleshores no han deixat mai d’acudir sota la cúpula blanca —Grand Chapiteau— a cadascuna de les seves visites i de renovar-se constantment. El resultat és que, només a l’hora de reestrenar per segona vegada, nou anys després, ‘Alegria’ a Barcelona —aquesta vegada al costat del Fòrum, damunt el terreny que ha d’acollir el futur zoo marí— la companyia ja havia facturat 135.000 entrades i havia prorrogat fins al 29 d’abril la seva estada a Barcelona amb unes 30.000 entrades més disponibles. Després, París i Gijon. I ‘Alegria’ posarà així punt i final a la seva llarga peregrinació per tot el món durant més de dotze anys.I deuen ser precisament aquesta dotzena llarga d’anys, el que li pesen a ‘Alegria’, perquè aquesta segona oportunitat d»Alegria’ és més vàlida per a espectadors novells que no pas per a aquells espectadors veterans que van poder despertar amb les possibilitats del nou circ l’any 1998. Diuen els pares d»Alegria’ que la trama de l’espectacle simbolitza l’evolució del poder, el traspàs de les caduques monarquies a les democràcies actuals —que no vol dir que no n’hi hagi encara de monàrquiques!— mentre s’enfronten cara a cara el rei, que diuen que és l’elegit per Déu, davant del president, que diuen que és l’elegit pel poble. Decadència i foscor del passat amb renovació i lluminositat del futur. Però la simbologia, com se sap, té moltes lectures. I un dubta que, entre fortor de crispetes, consumisme de mercandising cirquesoleiler i —aquesta vegada— fortor llunyana de les clavegueres que desemboquen sota el ciment del Fòrum, el nas de l’espectador estigui per desxifrar gaires metàfores i simbologies. Mana la vista i es deixa conduir per l’estètica.Per als espectadors veterans, doncs, si no estan entre els 170.000 que, previsiblement, tornaran a honorar el ja clàssic circ universal de la pista, millor que es quedin amb el record, les imatges i la banda sonora de l’espectacle que el Cirque du Soleil li va oferir aleshores. Per als altres, els novells, l’impacte continua sent gairebé el mateix que aleshores perquè l’espectacle manté les línies bàsiques. Però, ¿què se n’ha fet de la cantant Isabelle Corradi —sort en tenim que el CD no s’esborra!— que era aleshores una mena de veu que sorgia del més enllà i que era capaç de posar dempeus els 2.500 espectadors de la pista del Grand Chapiteau?Aquest alè més fred que càlid, en comparació a l»Alegria’ del 1998, és el que més pot sobtar als espectadors que repeteixin ara. I també, és clar, l’absència dels extraordinaris pallassos d’aleshores, que fan de mal comparar amb els d’ara. ¿No deu ser que en gairebé deu anys, el circ ha evolucionat i ha passat del format més tradicional i familiar al que pretén un resultat més estètic i artístic a la vegada? En tot cas, el mèrit, l’empenta i l’estímul són del Cirque du Soleil i el miratge dels seus millors artistes que, de gira amb alguns dels espectacles del Cirque du Soleil, han espavilat el gremi i han aixecat el llistó d’exigència.El vestuari, les màscares, l’atmosfera de gènere fantàstic, que també s’ha revitalitzat en literatura i cinema en aquesta dècada, continuen presents en la posada en pista d»Alegria’. I no hi ha dubte del caràcter fellinià que respira el fons de tot l’espectacle, sobretot amb els personatges que ronden per la pista i, a vegades, per les grades: el geperut , els dolents de la història i els ocellots negres, al costat de la blancor, els bons i la puresa dels més innocents.L’espectacle continua tenint artistes de primera línia, sobretot en els grups de barres aèries i russes. També en la manipuladora de cintes i hula hops, o les contorsionistes que es dobleguen com si fossin gomes de xiclet. Més moderats són els pallassos. I més desangelada la veu cantant. Fins i tot fa l’efecte que la banda sonora, amb músics en directe, hagi estat revisada i no acabi enganxant la cantarella típica d»Alegria’, com en la primera versió.Però la màgia d’assistir a un espectacle de circ encara diferent, sota una carpa, es manté. I, sobretot, impressionen les dades que reflecteixen el gran aparell que hi ha darrere: més de 125 persones en gira, 60 grans tràilers en caravana, més de 800 tones de material, una escola per als petits, un espai total d’uns 20.000 metres quadrats, uns 200 vestits, uns 300 parells de sabates, un centenar de perruques, una vintena de màscares d’ocellots, una cinquantena d’artistes en cada funció sobre la pista, que tenen entre 11 i 64 anys i que provenen d’una quinzena de nacionalitats diferents. Alguns d’ells diu que han sortit a saludar més de 3.000 vegades que vol dir més de 3.000 funcions. Els han aplaudit, doncs, uns nou milions d’espectadors d’una cinquantena de ciutats de tot el món per on ha plantat la carpa el Cirque du Soleil.

Nota: Aquesta crítica va ser publicada amb motiu de la segona estrena a Barcelona, l’any 2007 (la primera va ser el 1998), de l’espectacle a les instal·lacions del Cirque du Soleil, sota le Grand Chapiteau, al Parc Marí del Fòrum.

Crítica publicada a: http://www.andreusotorra.com/