Segona jornada de FETEN 2013, dimarts 26 de febrer

11.00 y 19.00 h. Teatro Jovellanos

Pep Bou (Cataluña) – Clinc!

http://www.pepbou.com – Durada, 65 minuts

Espectacle que combina les tècniques del clown i la pantomima, i la ja conegudíssima trajectòria del Pep Bou, amb els seus espectacles de bombolles de sabó. En aquesta ocasió, els dos intèrprets, Isaias Antolín i Eduardo Telletxea, recolzats per un gran desplegament tècnic, especialment d’il·luminació i efectes de projeccions de llum, van mostrant-nos les peripècies de dos personatges simpàtics, que juguen -i es ‘piquen’- amb tot un univers de coses que es poden fer a partir de les bombolles. Competeixen, col·laboren, i ens sorprenen molts de cops amb les possibilitats d’aquesta tècnica.

Un espectacle on potser l’absència del Pep Bou es nota, pel seu magistral domini en el maneig de les efímeres esferes (que com veiem en l’espectacle, poden adoptar moltes formes), però que es compensa amb un gran ritme, gags i una acció que ajuda a mantenir l’atenció de principi a final. Molt recomanable per a totes les edats.

12.30 h. Centro Municipal Integrado Pumarín Gijón Sur

Karlik Danza Teatro (Extremadura) – Wangari, la niña árbol

www.karlikdanza.com  – Durada, 60 minuts

El lloc comú de la subjectivitat amb què es perceben les obres artístiques, i de que cada espectador veu un espectacle des del seu jo intransferible, és rigorosament cert: això va passar ahir a les 12:30 hores en aquest espectacle. Mentre tots els programadors valoraven ‘regulín’ o directament malament el que acabaven de veure, jo em vaig quedar a felicitar a la companyia, doncs m’havia entusiasmat, i els vaig prometre que faria valer allò de que si a un sol dels espectadors li arriba ben endins una obra artística ja val la pena l’esforç de l’artista, tot escrivint el que ve a continuació.

M’explicaré. Aquesta és una obra, com bé expliquen ells, de dansa-teatre. Més la primera cosa que la segona, ja que les intèrprets (4 dones) són ballarines, però gairebé totes, a més, tenen alguns diàlegs en l’espectacle. Això va ser el primer ‘trencament’ que vaig tenir, i que em va semblar una proposta interessant. La història està explicada en forma de flashback, en dos plans narratius: el d’unes bomberes que acaben d’extingir un foc devastador (dramàtica i bellíssima posada en escena), que ha anorreat la vida d’un bosc, on una d’elles ha caigut en la més profunda de les tristeses. Per a consolar-la (i també per donar-li esperança en el futur) una altra li explica la història de Wangari, una noia africana (i aquí tenim el segon pla narratiu, a les sabanes del continent veí), per regalar-li una bonica metàfora de la vida. La del colibrí, que gota a gota vol apagar un foc, tot i que els altres li diguin que és un esforç inútil. Aquest colibrí, la Wangari, veiem com arriba al món, com creix amb les dones de la seva família (retratant la condició i complicitat femenina en aquests països), i com veu que uns sinistres personatges acaben amb els arbres que els donen vida, ombra i color a la sabana…. però ella no es resigna, i en un bonic pla projectat en un requadre, es comprova com, en el bosc erm i cremat, centenars de ‘colibrís’ porten les seves gotetes d’aigua. Bé, en realitat són centenars de Wangaris, dones africanes, que tornen a replantar petits arbres. De tornada al moment de les bomberes, la història escoltada impregna a totes elles el coratge per lluitar contra allò que pot semblar inevitable i massa poderós.

Una cosa que em va fer vibrar va ser la tremenda complexitat tècnica i visual de l’espectacle, que transforma l’escenari sense que gairebé t’adonis, resolta de forma que sembla senzilla i natural. Una compenetració total entre les projeccions (amb utilització extensa i madura del vídeo*) i el moviment harmoniós i sincronitzat dels cossos de les protagonistes, com correspon, està clar, amb un espectacle de dansa.

I destacar també la tremenda energia i entrega de les intèrprets, que combinat amb tot el dit abans, va tenir, en alguns moments, categoria de poema visual.

Mentre veia l’espectacle, pensava que si aquest i el seu missatge és considerat només per a públic infantil, i no per a adults -que es pogués programar, per exemple, en horari nocturn-, no és un problema de l’espectacle, sinó de què ja donem per cert que determinats llenguatges i missatges només són per a nens i nenes, i no per a nosaltres. Un error, per a mi.

*L’escena del bosc comença amb la projecció per damunt d’una pantalla semitranspaent, posada al davant de l’escenari, molt similar a la que apareix al ‘Gerónimo Stilton’ de Focus. Les projeccions generals (situació a l’espai) omplen tot l’interior de l’escenari, no només el fons, combinades força bé amb la il·luminació. Finalment, en diversos moments es projecten alternativament petites escenes, en també petites pantalles, com es fa a ‘La camisa de l’home feliç’ una de les grans triomfadores de la passada edició del FETEN. Quan qualifico la utilització del vídeo de ‘madura’ en un espectacle, vull dir que el vídeo s’utilitza correctament, per al què s’ha d’utilitzar i quan cal fer-ho, no com un exercici d’innovació.

17.45  Sala de ensayos. Teatro Jovellanos

El Patio (La Rioja)- A Mano

elpatioteatro@hotmail.com – Durada, 45 minuts.

Un espectacle de molt petites dimensions, on es ‘fabriquen’ els protagonistes amb un trosset de fang, i les mans dels titellaires, que fan de cos, cames i peus, dels caps modelats per elles mateixes. Curiós el començament amb un dels titellaires/manipuladors (en són dos), literalment ‘encaixonat’ sota la diminuta taula que serveix com a base al petitíssim escenari que, a més, queda emmarcat, de tal manera que en algun moment de la funció tenim la sensació d’estar veient una pantalla, que no és sinó un petit aparador d’una botiga, on passa l’acció de l’obra.

En ella, sense cap paraula, veiem un personatge al qual hem vist néixer, posat en aquest aparador, i com va veient que els clients compren als diversos objectes que hi ha, però mai a ell, creant-li una sensació de ‘ser diferent’ en negatiu (curiós com quan no som com els altres, encara que sigui perquè ens venguin en una botiga, ens sentim ‘desplaçats’). Però l’afecte que comença a unir-lo a un altre objecte (una tasseta, també amb braços i cames), amb el qual s’hi encarinya, fa que ja no tingui tantes ganes de marxar d’allà. Fins que algú decideix comprar-lo…

Espectacle tendre i delicat, que compta en la seva banda sonora amb una versió de la ‘nina de porcellana’ de Pau Riba, amb el gran inconvenient de que és per a molt petites audiències, sobretot perquè a més de 8-10 metres comença a costar distingir tan petits personatges i tan petites accions.