FETEN 2013, quarta jornada: dijous, 28 de febrer de 2013

11.00 h. Teatro Jovellanos

Da.Te Danza (Andalucía) –Jardín en el aire

www.datedanza.es – Durada, 55 minuts

Un espectacle de dansa contemporània en la línia del sempre estimulant creador i director de la companyia, Omar Meza. Dues ballarines i un ballarí, es troben en un espai que interpretem com una illa deserta, sobretot perquè una de les noies ha arribat a la platja arrossegada pel mar. Allà, encontres i desencontres entre ells tres, complicitats i disputes, tot embolcallat en una estètica força interessant, incloent un parell de moments inspirats en el circ, d’unes teles suspeses al sostre, com si de cordes es tractessin (demano disculpes per no saber el nom tècnic), al llarg de les quals els intèrprets (especialment una de les ballarines) evolucionen de forma ‘gimnàstica’, alhora que harmoniosa.
Tot plegat curiós de seguir, i pel que varem poder comprovar, amb interès del públic infantil. Tot això dit, l’espectacle no exerceix la fascinació que d’altres de la companyia, que ens té acostumats a una gran intensitat i sorpresa en cadascuna de les seves propostes.

(lamentablement no hem trobat cap vídeo de l’espectacle. Mirarem de pujar-ne algun properament).

 

17.30 h. Salón de actos. Centro de Cultura Antiguo Instituto

Los Titiriteros de Binéfar (Aragón) – En la boca del lobo

www.titiriteros.com– Durada, 45 minuts aproximadament.

Un espectacle de titelles tradicionals, on el Paco Paricio i un músic, Faustino Cortés, que fa un repàs als personatges més arrelats i atàvics dels nostres contes i rondalles. El llop, el gat, la bruixa, l’ogre… amb diferents tècniques i jocs per a mantenir-nos atents, fruit de la tradició de pobles i comediants d’arrel. Sempre és un plaer veure aquesta companyia de La Franja (per cert, la única aquest FETEN que va proposar una endevinalla en català al públic… i la van endevinar!), que sempre han fet espectacles impecables, que arriben a tota mena de públics, que transmeten la humanitat dels seus creadors.
Fins al punt, que quan al final ens demanen que no perdem mai els contes populars, que ens responsabilitza de transmetre allò que ens van llegar pares i avis, un no va poder deixar anar alguna llagrimeta. Com podeu suposar, un espectacle absolutament recomanable, només amb el dubte de si els petits d’avui a Catalunya es sabran les cançons, com ara els nens, pares i mares de Gijón.

19.00 h. Teatro Jovellanos

Escalante Centre Teatral- Bambalina Teatre Practicable (Comunidad Valenciana) – El jorobado de Notredam

www.bambalina.es– Durada, 70 minuts.

Un espectacle que va decepcionar bastant per les expectatives que havia creat. Bàsicament, al resultat del treball de la companyia li fallen coses com la interpretació dels actors, tant quan parlen com quan canten unes músiques, per cert, poc engrescadores. Les grans dimensions del muntatge, potser juguen una mica en contra d’una obra que, qui sap, en un mitjà format més àgil, potser aconseguiria més connexió amb el públic. Sobretot si la interpretació millorés i el text no fos tan previsible i formal.

21.45 h. Taller de teatro. Centro de Cultura Antiguo Instituto

Mimaia Teatro (Cataluña) – Adiós Bienvenida

www.mimaia.blogspot.com – Durada, 55 minuts.

Un grup desconegut per nosaltres fins ara, de dues intèrprets femenines, la una més especialitzada en la manipulació i veu dels titelles, i l’altra en tocar les músiques que van cantant, alternativament. La primera, Dora Cantero, provinent de Periferia Teatro de Múrcia, i l’altre, Mina Trapp, de Suïssa. És complicat valorar aquest espectacle, donada la no assistència, a les 22 hores, de públic infantil. Per a adults va resultar molt divertit, amb un aire de cabaret nocturn que explicava una història senzilla: la d’una dona, Bienvenida, que té una mena de taverna a un port, on dona de menjar singulars personatges propis de qualsevol indret mariner, que un dia, i fruit d’un enamorament tan ràpid a començar com a acabar, té un nen, Petre. Com creix i es desperta en ell el desig de marxar a veure món en un vaixell…

El que donava un aire adult era la forma irònica d’explicar segons quines realitats de la vida d’aquestes persones, i també determinades ironies, que el públic va premiar amb sonores riallades. Algunes d’elles en la línia absurda i profunda dels ja desapareguts Tip i Coll o els actuals Faemino i Cansado, per posar alguna referència.

A tall d’exemple, en un moment de desesperació de la protagonista, un amic li diu que ha d’arribar al fons (se suposa que de la seva pena) i no se li acudeix altra cosa que llançar-la a l’aigua i demanar-li que ‘arribi al fons’ del mar, on per cert, troba el consol a les seves penes, que estaven representades per un núvol de paelles i culleretes fent de pluja (imagineu!).

La posada en escena està ben resolta, i les possibles mancances interpretatives de totes dues artistes (no són massa expressives), al final juguen a favor d’imprimir un segell personalíssim a la companyia i l’espectacle. Amb la distribuïdora de la companyia, hem quedat que completarem aquesta crítica un cop vegi l’espectacle amb nens i nenes.