10.00h. Sala 2B. CCAI

Marie de Jongh (País Vasco) – www.marieteatro.com

Kibubu

Xebas y Cocó forman una pareja artística de payasos con más ilusión que éxito. Para el futuro espectáculo que preparan, Xebas decide introducir un elemento con el que pretende dar la campanada: un gorila de verdad, de carne y hueso. Está convencido de que si lo doma y le enseña los diferentes números, su suerte cambiará y ganarán el aplauso del público. Sin embargo, no es tanto el gorila quien va a aprender de esta experiencia; Xebas y Cocó van a aprender una lección que jamás olvidarán.

Recomendado: a partir de 6 años

Duración: 55 minutos

Els espectacles de Marie de Jongh tenen tres característiques, que repeteixen en cada nou muntatge: fan un teatre de gest, sense cap paraula. A partir d’aquesta premissa, podem dir que per aconseguir comunicar de forma òptima amb el públic, fan uns espectacles amb veritables ‘partitures’ del gest, el moviment i l’expressió facial, on res no queda a la improvisació, ni el més petit detall. I finalment, s’adrecen directament al cor dels espectadors, a les seves emocions, un llenguatge universal que tothom, de qualsevol edat i qualsevol indret, pot entendre i emocionar-s’hi. I Kibubu no és una excepció. Ens narra la història de dues persones de circ (una parella, sabem al final, però podrien ser pare i filla, molt habituals al món circense), que estan ideant un número amb un goril·la, en principi disfressant-se un dels dos d’aquest animal. Però vet aquí que ell aconsegueix un goril·la real i el porta dins d’una gàbia, i es proposa domar-lo, a base de la clàssica fórmula del premi i el càstig. Poc a poc anem coneixent l’animal, no gens ruc, però sobretot ens anem identificant amb el seus sentiments al ser capturat i viure en captiveri, la seva tristor, i en un moment especialment dolorós, la seva aparent resignació, fins que no pot més i es rebel·la… aleshores, ella, empatitzant amb el seu sentiment, comença a tractar-lo millor, a deixar-lo sense lligar, fins que aconsegueix millors resultats (una de les moralines de l’espectacle) que amb el pal, en aquest cas, l’escombra. Es genera, a la llarga, una relació d’afecte amb l’animal, que finalment també commou l’home, malgrat el seu ressentiment per les ferides rebudes en un anterior atac de l’animal. En aquest cas, la lliçó podria resumir-se en una frase molt repetida per una persona molt propera a mi: Tot allò que és viu, busca l’amor. No revelo el final, que per altre part pot ser interpretable, com en tota bona història. Molt recomanable per a totes les edats, especialment a partir del 4-5 anys, on potser ja no hi ha perill que l’animal (esplèndidament interpretat, per cert, com la resta de papers) pugui causar por als més petits.

 

11.15 h. Teatro Jovellanos

Escalante Centre Teatral & La Pavana (Comunidad Valenciana) – www.lapavana.com – www.escalantecentreteatral.com

El hombre invisible

Una adaptación libre del clásico de H. G. Wells que es, además, un homenaje a la literatura fantástica de principios del S. XX. Una trama trepidante llena de sorpresas. Una historia plagada de referencias literarias y cinematográficas que nos transporta al misterio de los relatos de C. Doyle y a la magia y los sucesos de Wells o Julio Verne, donde lo creíble y lo increíble se fusionan para llevarnos al mundo de la magia, en el que todo es posible.

Recomendado: a partir de 9 años

Duración: 70 minutos

Un espectacle que, sota aquest títol clàssic, ens planteja un guió que barreja altres personatges del gènere, com ara Sherlock Holmes, el Dr. Watson, o el Dr. Moreau. En alguns casos, les propostes dels primers 40 minuts m’han semblat veritables despropòsits. També el fet de disposar d’una orquestra que interpreta la música en directe, que segurament no calia. Al menys pel resultat artístic, o fins i tot com a producte d’entreteniment, aconseguit. En descàrrec final, dir que els darrers 20 minuts de l’espectacle, quan realment es centra en la història de l’home invisible, i en arribar a l’hotel (què divertits els personatges, sobretot de la mestressa, però també del fill), i la corporalitat necessària per a fer-nos veure que hi havia algú invisible ‘interactuant’ per allà, no és que salvin l’espectacle (que jo resumiria en un ‘quina llàstima de mitjans!’) però com a mínim aporten alguna cosa realment interessant, i ens fan pensar que si hagués estat la tònica de la resta, probablement tindríem un espectacle apreciable.

 

12.45 h. Centro Municipal Integrado Pumarín Gijón Sur

MaduixaTeatre (Comunidad Valenciana) – www.maduixacreacions.com

Dot

Laia se ocupa de borrar cualquier mancha que aparezca en su gran pared blanca. Cuando Dot llega, ella no se imagina todo lo que puede suceder. Con un poco de magia y mucha imaginación, Dot y Laia emprenderán un viaje a través de la música y el color. Sólo han de unir los puntos para que comience la magia. Dot es un espectáculo en el que danza, teatro, música y nuevas tecnologías se combinan para ofrecer un rompecabezas mágico en el que todo es posible.

Recomendado: de 4 a 5 años

Duración: 45 minutos

Podríem dir que Dot és un espectacle de dansa, que utilitza les projeccions per a crear entorns, que no només emmarquen els moviments dels personatges, sinó que intervenen en l’acció de forma bastant mil·limètrica. I a més, un dels personatges, la ballarina, la Laia, parla, i ho fa amb el públic i amb en Dot, que no és sinó l’altre intèrpret de la peça, ballarí també però que no diu una sola paraula, ni emet cap so. Interessant és la proposta, per una banda perquè els dos treballen prou bé, d’altra, perquè s’inicia amb una utilització molt elemental de la projecció videogràfica (l’escenografia és una pantalla en blanc i un terra de la mateixa grandària, just al davant), començant per un punt (dot en anglès, raó del nom de l’altre protagonista), varis d’ells, després una línia, que pren la funció de corda de guitarra que sona, vàries línies després, i que a més va evolucionant del blanc i negre al color, convertint-se d’una espectacle d’inici tranquil en una veritable explosió de moviment i color, una aventura que ens porta per mons imaginaris. Això no vol dir que sigui un espectacle 10, que no ho és, però és molt apreciable, ben treballat, i que arriba perfectament al seu públic i també a molts adults. A tots no, com vaig poder comprovar. Però… per a qui fem la nostra feina?

 

 

9.30 h. Sala 1. CCAI

La Petita Malumaluga (Cataluña) – www.lapetita.cat

La luna en un cazo

Como todo el mundo sabe, la luna es una glotona. Cuando el sol gira la cara y se esconde tras el último monte, la luna, siempre hambrienta, se zampa cada uno de los colores que el sol ha pintado, pacientemente, desde el alba. Un espectáculo dirigido a los más pequeños, perfecto como introducción a la danza y a la música en directo.

Recomendado: de 1 a 5 años

Duración: 35 minutos

Ha estat un dels espectacles d’on ha marxat més gent, proporcionalment. A les dificultats de la sala (visibilitat) s’ha d’afegir que és un espectacle molt abstracte. Comença amb un noi fent sorolls amb diversos objectes que hi ha a l’escenari. Quan et penses que la cosa anirà així, surt del darrera d’una escala una ballarina. Molt contemporània, també fent coses i postures que no entens cap a on van. Un espectacle que no em diu res. Als petits espectadors sembla que els hi interessaven les coses que es veien i s’escoltaven, tot i que en alguns moments s’aixecaven i això va fer que les mestres tinguessin prou feina durant la funció (escolar).

 

12.45 h. Centro Municipal Integrado Pumarín Gijón Sur

La Rous (Andalucía) – www.larousteatro.es

Una niña

Una mujer vive en un muelle oxidado alejado de la ciudad. Pesca todo lo que la gente abandona. Un día se engancha en sus redes una niña dentro de una botella. Asustada, la rechaza impulsivamente, tirándola de nuevo al mar: se siente reflejada, en esa botella, como en un espejo. Decide buscarla, pero ya es tarde: el mar la ha arrastrado. Aún así, continúa con la esperanza de encontrar a la niña e inicia su búsqueda. Primero en un barquito de papel… Más tarde, en las profundidades del mar.

Recomendado: a partir de 5 años

Duración: 60 minutos

Una actriu sola i un manipulador que fa anar alguns personatges que van apareixent per la història. Bé, història… de fet és una noia que es troba dins d’una mena de compartiment que entenem que és enmig del mar (a la sinopsi diu que és un moll), tot ple d’objectes diversos. En realitat no passa gaire res, ella va descobrint coses, que la sorprenen, amb les que juga, però hi ha una dificultat molt important en l’espectacle: ella a penes es mou del seu ‘cubicle’ i tot passa en un parell de metres quadrats. Davant aquesta falta de moviment apreciable, i donat que es va fer a una sala amb una certa cabuda de públic (la segona més gran de FETEN, darrera del Teatre Jovellanos), tot quedava molt lluny de l’espectador (tant que jo, per exemple, no vaig veure la nena que dóna nom a l’espectacle, i es veu que si no entens això, no entens la resta), al menys d’una bona part d’ells, si no hi prestes molta atenció i ets capaç de mantenir-la durant molta estona, pots avorrir-te molt, o dormir-te, com puc certificar que van fer alguns veïns meus de butaca. Un espectacle que respira, al meu entendre, tècnica de clown, hauria de ser més divertit i vital. Reflexionant després sobre el que havia vist (i copsant que tants en hi havia que s’hi havien avorrit, com d’altres que els havia agradat, alguns recordant el seu pas per la darrera Mostra d’Igualada) arribo a la conclusió que el teatre de Pumarín no és el lloc més adient per a aquest espectacle, que potser hagués estat millor en un espai més petit, on el públic pogués estar més proper a l’acció.

 

19.30 h. Teatro Jovellanos

Marcel Gros (Cataluña)  – www.marcelgros.com

Minutos

Marcel, de una manera curiosa y lúdica, descubre su particular universo. Su casa, los árboles, los animales, sus vecinos. A bordo de un vehículo que construye en directo viaja en busca de nuevas aventuras. Cada escena es tratada como un pequeño cuento, los objetos son manipulados para darles vida. Cada detalle adquiere la importancia que debe darse a las pequeñas cosas.

Recomendado: a partir de 3 años

Duración: 55 minutos

El Marcel és un mestre, i a Gijón ja l’esperaven amb candeletes, doncs s’hi ha fet, com en tants d’altres llocs, un públic fidel i entregat. No és estrany, la seva figura passejant-se per l’escenari i proposant-nos jocs i bromes, sempre sensibles o intel·ligents, sovint totes dues coses alhora, ens porta a llocs que ni imaginàvem. Començant per atrapar el temps i guardar-lo en una caixeta, perseguir els nostres somnis o parlar amb companys visibles o invisibles. Els infants estaven totalment entregats als jocs que els proposava, els adults rèiem de les bromes i dobles sentits (sempre d’alçada) que ens dedicava. Ell sol va omplir l’escenari i la platea i amfiteatre del Jovellanos, i quan s’acomiadava varem pensar ‘ah, ja s’ha acabat? Ja ha passat una hora?’. Es pot dir res millor d’un espectacle?

 

22.15 h. Salón de actos. CCAI

L’EstaquirotTeatre (Cataluña) – www.estaquirot.com

Los tres osos

Los Osos recolectan frutas en el bosque para hacer mermelada, y el pequeño oso, por primera vez emprende un largo viaje en busca de la miel.

Los Osos han preparado su comida, es entonces cuando llega Ricitos de Oro, una niña traviesa y revoltosa, que acaba alterando la armonía familiar

La escenografía se construye a partir de unas cajas de madera, que se van abriendo, desplegando y transformando a la vista del público.

Recomendado: de 3 a 7 años

Duración: 55 minutos

Amb el seu estil habitual, ple de dinamisme i humor, que a més arriba a petits i grans (la sessió de les 22:15 hores era plena d’adults, naturalment) els Estaquirots ens fan una versió ben curiosa del conte popular infantil de la Rínxols d’or i els tres óssos: primer, amb la proposta escènica, ja que tot s’explica des d’una pila de caixes de fusta que van canviant de posició per representar els diversos escenaris, i des d’on surten escenaris, màquines i personatges del conte, tot i que els principals, els óssos i la nena, són titelles de taula. Segon, per la forta (i creïble) personalitat moderna de la Rínxols, que se la poden creure els mateixos nens i nenes d’ara, i també els soferts pares, tiets o avis que es troben entre el públic. I per últim, pel guió, que conserva l’argument central del conte, que en aquest cas ocupa no més de 4-5 minuts de l’espectacle, inventant-se tota la resta. I la raó està clara, aquest conte no dóna ni de lluny per un muntatge de 55 minuts. La gràcia és que tot l’afegit amplia i millora l’original, cosa que no tothom aconsegueix fent ‘versions extenses’ dels textos populars. Així, ens trobem amb un espectacle que interactua fenomenalment amb el públic, sigui de l’edat que sigui, i ens va deixar un record agradabilíssim. Només un petit però, fàcilment corregible, i és que a la versió castellana de vegades semblava faltar-li alguna revisió més, tant en els textos (evidentment més quan més improvisat era) i les cançons. Però dono fe que tothom els va felicitar efusivament al sortir.

 

23.15 h. Patio. CCAI

Zen del Sur (Andalucía) – www.zendelsur.com

Heian

Heian es un espectáculo multidisciplinar donde circo, danza acrobática y música en directo se fusionan para ofrecer al espectador una propuesta cargada de fuerza y sensibilidad. La obra describe un viaje hacia un estado emocional, donde el diálogo entre música, movimiento y control corporal generará un sendero de emociones que nos transportará a un estado de calma. Heian: del japonés Paz y Tranquilidad.

Recomendado: a partir de 6 años

Duración: 55 minutos

Un espectacle amb música en directe i un parell de ballarins –un d’ells també excel·lent acròbata- de gran empoderament físic, però també gran expressivitat, cosa que no sempre va lligada. Molts objectes que també anaven i venien per l’escenari. Una veu en off que ens descrivia fases de l’any al bosc (per cert, poc intel·ligible i sobrera, davant del que veien els nostres ulls). Aquest espectacle, per descriure’l diria que és una simfonia de moviment corporal, ara dansa, ara pantomima, ara números acrobàtics de gran dificultat i resolució brillant i encertada. Jo el vaig veure de peu des de la balconada del Patio del Antiguo Instituto, i ni per un moment vaig tenir la temptació de marxar. Això, de per sí, ja és una recomanació implícita. Podria dir-se que és per a tots els públics, però evidentment no és un infantil. Un espectacle que pot programar-se per a públics amplis i familiars, però també en temporades, o potser millor en diferents horaris, perquè tothom tingui la seva oportunitat de gaudir-lo.