Crítiques: Joves ‘L’Art de la Comèdia’ al TNC

El teatre com a argument

Un text notable, que ens fa reflexionar sobre l’art, i com ja s’ha dit en altres llocs, sobre la relació entre l’artista i el poder, tot i que de forma tangencial.

Lluís Homar comença adreçant-se al públic, ens parla de la ‘seva’ visió de l’art teatral, en un text que, per la seva profunditat i encert, tots els artistes haurien de penjar en un lloc visible de casa o del camerino, si és que no són el mateix.

L’obra té una proposta grandiosa pel que fa a l’escenografia, que parteix d’un escenari a mig muntar, i que amb la intervenció dels mateixos actors i els tramoies de la sala (al quals, tot s’ha de dir, l’elenc fa que els acompanyin en la salutació final, en reconeixement a les seves constants entrades i sortides), basteixen un despatx d’un prefecte de províncies, grandiloqüent sí, però versemblant en aquesta Itàlia del nostre imaginari. Una proposta diferent, i molt encertada.

En aquest espai, esdevé la resta de l’obra, després del moment en què el director d’una petita companyia teatral ‘familiar’, s’espera audiència del propi prefecte.

Dir que cada moment en què el Lluís Homar és a escena, val el seu pes en or. També que el pretès moment en què es retrata la relació del poder amb els artistes (i no viceversa, com pot semblar) per mi no acaba de reeixir. I és que és molt difícil que un actor reflecteixi en tota la seva cruesa, però també complexitat, la veritat dels qui estan a l’altre costat, els responsables polítics. Només en una ocasió he vist dalt de l’escenari un retrat convincent i descarnat d’aquesta perversa relació. Es deia (diu) Fum, i la companyia Teatre de Guerrilla, responsable del muntatge, va haver de ‘reinventar-se’ just després de fer-la.

De la resta, cal dir que l’autor ens vol mantenir en el dubte de si el que veiem és o no una ficció de la petita companyia artística o la realitat d’una societat ben pintoresca. Per sort, Eduardo de Filipo sap tancar-no amb un final obert, concís i memorablement bo.

Però no conclouré sense valorar que, de les tres històries que passen per davant nostre, la del metge, la del capellà, i la de la mestra i els pagesos, la única que realment em va atrapar per, sobretot, la solvència i desplegament de recursos del seu intèrpret, va ser la del capellà. En les altres dues, tot i estar -com tot el muntatge- impecablement interpretades i dirigides, em va faltar aquella imprescindible sensació de versemblança que impregnava la protagonitzada per un esplèndid Andreu Benito, únic partícip comparable al Lluís Homar, innegablement en el cim de la seva carrera, tant com a actor com a director, i del qual esperem seguir gaudint durant molt de temps.