Jove Espectacle Portal dels espectacles per a infants i joves a Catalunya
Vist el 17/02/2014 a FETEN 2014
The Funamviolistas florece como resultado del encuentro de tres mujeres singulares. Una historia que comienza con tres soledades y que a través de la unión, la perseverancia y la amistad llegará a la realización de un sueño común. Tres músicos de cuerda, tres actrices que cantan, bailan y sobre todo, emocionan. El espectáculo combina con belleza y originalidad un gran abanico de disciplinas artísticas, creando una fusión casi mágica. The Funamviolistas sorprende, emociona y divierte a todos los públicos.
Edat recomanada: Tots els públics
Durada: 70 min
Excepcional. Si un no llegeix el programa de mà d’aquest espectacle, com no va fer qui us escriu, ens pensem que ens trobem davant d’una companyia francesa o italiana, que ha aterrat per aquí, en una gira internacional d’un espectacle que, ben segur, ja té previst recórrer Europa i gran part del món.
Anem a pams: tres noies, amb una inequívoca aparença de músiques, sense paraules, van apareixent i donant-nos a entendre que han estat acomiadades de les seves orquestres, i coincideixen al carrer (un carrer ben fred i feréstec pels que no tenen feina ni sostre) juntament amb una petita maleta, i l’estoig de l’instrument de cadascuna. Una viola, un violí i un contrabaix, a través dels quals s’expressen, totes tres entre elles i cap al món. Les partitures són de coneguts compositors clàssics i més contemporanis, passant de Vivaldi a Mozart, el tango i l’havanera, o el Can Can, posem per cas. I no només ho interpreten amb mestratge, sense llegir i amb moviment interpretatiu, o sigui, fent d’actrius corporals i cadascuna el seu personatge (no se m’oblida un moment on la violinista es posa unes sabatilles de ballet, i tot fent puntetes interpreta un complex ‘solo’ deixant-nos bocabadats), que ja té mèrit, sinó que a més ‘juguen’ amb les partitures, accelerant-les, ralentint-les, inventant-se ‘piques’ entre elles… i en ocasions mostrant-nos tota la sensualitat que cadascuna té com a dona. I al saludar-les personalment al marxar de la sala (un detallàs que ens esperin les tres a la sortida), com un nou i devot admirador, un descobreix que són tres noies de Badajoz, Albacete i l’Argentina! Val la pena mirar tot seguit el seu currículum i s’acaba d’entendre tot. Un espectacle excepcional com deia al principi, que farien bé de mirar-se aquells que programen el Palau, l’Auditori o fins i tot (vist el vist els darrers anys) el mateix Liceu. O qualsevol espai prou adient de Barcelona, que volgués oferir al seu públic una experiència que, tot i que elles qualifiquen per a tots els públics (i de fet ho és), jo recomano per a paladars que ho sàpiguen apreciar. Al sortir, una persona prou qualificada em va dir que li ‘sobraven’ uns 15 minuts a l’espectacle. Potser té raó que al final quan un es pensa que ja no poden més, segueixen oferint-nos el seu art. Però també és possible que tan acostumats com estem als ‘tempos’ de l’infantil, tot el que passi d’una hora és, indefectiblement, massa llarg. Però és que no ens trobem davant d’un infantil.
