Crònica Jove Espectacle de la 10a. Mostra Butaka Jove a Olesa de Montserrat – Segona part (final)

10a. edició

Dissabte 24 d’octubre de 2015

Olesa de Montserrat

http://www.butaka.net

Programa

Crònica de la Primera part

Segona part: dissabte, 24 d’octubre, tarda-nit

16.00 a 18.00 h
Showcase companyies professionals
Teatre El Casal

La Bea Lieben, de la Fundació Xarxa, presenta aquest showcase: hi participen un total de  10 companyies, però aquest any, han volgut que 2 d’elles fossin formacions en procés de professionalització: La cia. Indans Dansa de Banyoles, i la de l’escola Porta4 de Barcelona.

Mag Ramó: Ajudant 425 – Abans de començar, explica que ha volgut fer un espectacle amb una part teatra, on es representa la feina dels mags. Entre altres, hi ha el conflicte entre l’ajudant i el mag, molt freqüent. Hi ha un número amb una ampolla whisky, on respresenta que reben un joc d’una empresa de trucs de màgia, i segueixen les instruccions (sic), mentre l’ajudant interpreta, en clau clownesca, aquestes instruccions mentre el mag no el veu. Per a mi, tant la història com ells dos -mag i ajudant- estan molt fluixos, i el gag no és gens original. Ara bé, són divertits, i el jove públic ho va celebrar.

Indans Dansa – La Juliette no tenia balcó – Són els de Banyoles, i han fet el mateix fragment del mati, al qual em remeto.

Nus teatre – 1000 likes – És en realitat un projecte d’espectacle sobre el ‘ciberassetjament’ que s’estrenarà a primers del 2016. Ho protagonitzaran 1 actor i 2 actrius, i el públic podrà interaccionar amb l’espectacle a través dels seus mòbil. El que hem vist, no tant un trosset de l’espectacle, com en la resta de ‘tasts’, és una explicació d’una membre de la companyia, recolzada amb projeccions de vídeo. Sembla interessant, caldrà veure el resultat, però, el gener-febrer propers.

Jungle Low Mask – Gàbia – Ens expliquen que és un espectacle gestual amb màscares, i que tracta sobre la Violència de gènere i altres temes vinculats. Ens ofereixen dues escenes: la primera, on es veuen una mena de funcionaris en el que sembla una tramitació, tot i que no varem arribar a entendre què estava passant en realitat, per la qual cosa es va ver una mica avorrit. En la segona, es veu una parella d’una certa edat, possiblement un avi i una àvia, que tenen una reconciliació després d’un epissodi d’agressió (ella porta visibles senyals d’haver-la patit).

Puntmoc – GagsONtrix – Ens el presenten com a un espectacle familiar, però especialment indicat a partir dels 12 anys. És gestual -i per tant, sense paraules- i dura 60′ quan és per a sala i 40′ quan es fa al carrer. Tots tres intèrprets són germans, en Guillem, Hèctor i Juli Boada, que un dia van decidir que volien fer teatre tots tres junts. Avui només han pogut venir dos d’ells, i ens fan un tastet ‘a veure com surt’ asseguren. L’escena que ens representen és la d’algú que es lleva pel matí, i fa les coses quotidianes, amb una particularitat: l’altre actor (els altres actors, en la versió completa), fan el paper dels objectes i mobles que el protagonista té a casa. Un teatre força nu, i no exempt d’enginy, i una certa gràcia en alguns moments.

Porta4 – Crónica de un miércoles cualquiera – És la companyia jove sorgida de l’escola de teatre que té el mateix nom (i domicili) de la sala alternativa barcelonina. És una obra de teatre de text, i l’escena que ens ofereixen, ens explica la situació d’un fill ‘nini’ gandul com ell sol, que fa que la seva mare, per obtenir diners per a tots dos, vengui pastilles (s’entén que drogues) a la gent de la seva edat, a qui tots han batejat com la ‘Yaya camello’. La mare, que no sap com sortir-se’n, busca feina al fill, com a ‘boy’ (tot i que ell interpreta que ha de fer de gigoló) per a festes de comiat de soltera i similar, inventant-se un currículum (totalment fals, dons no ha donat un cop a la seva vida). Un plantejament veritablement transgressor i políticament incorrecte, sobretot pel tractament còmic, que després de la sorpresa inicial, al menys en aquesta sessió, no acaba de poder mantenir l’interès. Tot i això, sabem que és una companyia no professional encara.

Cia. Delrevés – UNO – Com ells mateixos surten a explicar-nos, ‘Delrevés’ és una companyia especialitzada en fer espectacles dansa vertical: És a dir, suspesos d’edificis amb cordes. Com que un escenari teatral difícilment pot acollir un espectacle d’aquesta mena, ens passen un vídeo (diria que el mateix que teniu sota aquestes línies) molt ben fet, per cert, i amb aspecte de ser molt ‘xulo’ visualment. L’espectacle UNO no és encara a la seva web, donat que és encara en procés de creació. Durarà uns 25 minuts, i té formats diferents per a dia i per a nit. A finals de novembre farà una funció a la Plaça Catalunya de Barcelona. També serà a la programació de dansa de Terrassa (Centre Cultural) i a 9 Barris (Barcelona).

Pàmboli teatre – El pot de les potingues – Surten a presentar els membres de la companyia, explicant que és un espectacle per a tots els públics. La trama és sobre uns interns que escapen d’un frenopàtic, i que tenen un seguit d’aventures, perseguits per un policia, que vol atrapar-los. La forma de treballar el guió i els actors (parlen d’una forma estranya, barrejant català i castellà, i fent ‘zapizota’ i un fort accent) ens remet a un regust de comèdia antiga, com la que veien els nostres pares (o avis). Un exemple de pallasso de pista d’abans, amb una interpretació força exagerada i esbojarrada.

Bufa&sons – Tubs del món – Un grup de tres músics (un bateria, un guitarra elècttica i Xavi Lozano, que també fa d’speaker) ens fan música, partint de la idea que hi ha molts objectes, i sobretot objectes que mai no ho diríem, que poden fer música. Especialment música de ‘vents’. Veiem com hi ha moltes coses que es poden convertir en instruments d’aquesta família, coses que són o que contenen tubs -i on s’hi poden fer foradets- com ara una crossa, la tanca d’una obra, el manillar d’una bicicleta, així com la seva roda, una cadira “d’Ikea”, les ulleres i l’snorquel de bussejar… em van semblar genials, sobretot perquè tots tres són bons músics, i per l’aire fresc i desacomplexat del Xavi, presentant de forma divertida (sense pretendre ser graciós) cada objecte. També hi ha lloc per a la percussió feta amb la boca mateixa, o com s’aprofiten les mànegues d’una obra.

No puc resistir la temptació que veieu i escolteu aquesta explicació de Xavi Lozano…

Impro barcelona – Comando impro – Com a tots els espectacles d’improvisació que acostumem a veure a Barcelona des de fa anys (Planeta Impro en va ser la pionera, actualment a la seva 13a. temporada ininterrompuda al Teatreneu, ‘ahí es ná!’) la base és la improvisació -real- sobre frases o suggeriments dels espectadors. En aquesta ocasió, en brinden 10 minuts d’exemple, interpretats per un actor i una actriu de la companyia. Com que no ens han donat cap paperet a l’entrar, d’entre el públic assistent surt una frase: ‘el cantador cec’, i fan una improvisació, que després reblaran, associant-la a dos gèneres de cinema, també suggerits pel públic. No és cap secret: aquest gènere agrada molt als joves, per la seva frescor, per ser transgressor, i de vegades malsonant, divertit, i perquè mai no se sap què passarà en una funció. I també, segurament, perquè el públic en té un paper actiu i la quarta paret cau feta miques des del primer moment. En aquest vídeo, ens diuen que, en realitat, l’espectacle el fan entre 13 actors i actrius…

 

20.00 a 21.00 h
Ragazzo de Cia. Teatre Tot Terreny, Amb l’actor Oriol Pla

Europa, estiu de 2001. La ciutat del Ragazzo viu la restricció de drets socials més gran que ha viscut el continent des de la Segona Guerra Mundial: les fronteres estan tancades, se suspèn el tractat de Schengen, es prohibeixen les manifestacions i reunions en algunes zones de la ciutat, es prohibeix estendre la roba als balcons.
Ragazzo és un crit a la vida, a la dignificació de les històries personals, a la reivindicació de la memòria col·lectiva i de la Història que els amos del món mai escriuran per nosaltres.
Teatre La Passió

+info

Deixant a banda la història que ens explica aquest text teatral per a un sol actor: els fets de 2001 a Gènova, durant una reunió del G-8, on es van organitzar un seguit de manifestacions, la repressió brutal de les quals, va acabar amb un noi mort i la vulneració de drets fonamentals per part de les forces de l’ordre, condemnats més tard pel Tribunal d’Estrasburg; tenim la petita història de Ragazzo, un noi que viu ocupant un espai d’aspecte de nau industrial, i que segueix el dia a dia d’aquells fets, per amistats que el truquen, per trobar-s’ho pel carrer, per conviccions… Un té la impressió que vol ser un retrat on ens adonem de la brutalitat i l’absurd de la violència institucional, però a l’hora un té una incòmode sensació d’un ésser automarginat. Sigui com sigui, el text, de 90 minuts aproximadament, podria haver estat més curt, perquè crea un ritme que un pensa que s’ha acabat a l’hora aproximada, i que es reprèn, aquest cop amb una constant pujada d’energia -i de bogeria també- fins a rebre el tret final.

Un text que només pot ser dit per un gran actor, si no vol fer-se pesant i llarg. I aquest actor és l’Oriol Pla. Impecable, sobrat de facultats, capaç de dir aquest text de la forma més natural possible: donant-nos entrada al seu habitacle, explicant-nos com viu i com pensa, mentre es vesteix, es renta, es fa el menjar… i com explica els fets. Ni una mosca es sentia volar, durant la representació. 90 minuts en què tots escoltàvem i seguíem la seva història. Un 10 per a l’intèrpret, i com no, per la direcció. Del text, que segurament agradarà als joves molt (especialment a partir del 15-16 anys, jo diria) amb el punt rebel i maniqueu inevitable, quan es narren fets que van acabar com van acabar. Perquè la història cal que l’expliquin també els vençuts. 

23.00 a 00.00 h
Mrs. Brownie de Teatre Nu

“Mrs. Brownie” ens presenta la història d’una diva de la música negra americana que es troba al final de la seva vida. Acompanyada del seu únic amic, un entranyable pianista, i d’una jove cuidadora, Mrs. Brownie viurà els seus darrers dies entre el record i la nostàlgia que li encomanen les cançons que la van portar a l’èxit més esclatant.
A mig camí entre la vida i la mort, passant constantment del somni a la realitat “Mrs Brownie” mirarà amb tendresa i humor la humanitat d’algú que, després de ser considerat un mite, ha d’afrontar el seu final com qualsevol altra persona.
Teatre El Casal

+info

Un espectacle tranquil, bastant apropiat per a l’hora en què es va fer (‘sessió golfa, se’n diria’), amb un pianista en directe, Abel Boquera, i una actriu i manipuladora, Laura Guiteras, que ens convida a retre homenatge a una vella cantant de raça negra, de música negra, de la qual en té cura els darrers dies de la seva vida. Un titella manipulat per ella (magníficament) representa l’anciana, però també un altre dut d’una forma sorprenent (ella s’hi amaga al darrera) ens presenta a la gran diva ens plenes facultats. Cal dir que, un moment central, el nom de ‘Brownie’ (que no deixa de ser una forma de fer un pastís de xocolata i altres delícies) assoleix protagonisme, fent-ne un l’actriu a ulls vista de tots nosaltres. Pastís que després ens cruspirem tots els assistents. Van passant temes de la cantant, que recorda els seus èxits (no deixo passar que la Laura canta meravellosament bé) fins que la seva llum s’apaga, al final de l’espectacle, que té un to malenconiós tota l’estona, però que aquí té el seu punt esclatant, deixant-nos muts, o gairebé. Un espectacle, tot i el dit, que no consideraria per a joves, tot i que el poden veure. Penso que és per a un públic adult sense cap mena de dubte.

Tanmateix, us en deixo un vídeo, i també us convido a sentir diversos dels temes cantats durant l’espectacle, que valen força la pena.