Crítiques: ‘A 2,50 la Cuba libre’ de Dar Arte Producciones

Ens trobem davant d’una obra a mig camí entre el cabaret eròtic i els monòlegs dramàtics (tot i els seus innegables moments còmics), profundament inspirada en les penúries de 5 professionals del sexe, però amb l’estigma afegit de treballar a un local ‘low cost’ per dir-ho finament.

Tot comença amb una primera part on quatre de les cinc protagonistes es dediquen a alternar amb els clients que han vingut a veure l’espectacle (llegeixi’s a demandar els seus serveis). Aquí ja tenim una primera dramatúrgia diferent, on cadascuna d’elles es presenta, busca connectar amb, sobretot, el públic masculí, intentar que els paguin una copa… Segurament els personatges tenen algun pre-text assignat, però la interacció amb els espectadors les obliga a haver d’improvisar. I, molt intel·ligentment per par de la direcció, connectar amb les sensacions que aquestes dones han de tenir en el seu buscar-se la vida.

Passada una bona estona, comença l’obra en sí, que es representa de forma que recorda també l’espectacle de carrer, on cadascuna de les actrius, des del seu espai (a voltes movent-se d’un punt a l’altre) narra la seva història: com va arribar a ser prostituta, uns cops per una família molt problemàtica i faltada d’amor, altres per deixar-se entabanar per un noi que al final les deixa plantades, no sense abans deixar-les prenyades, i un llarg etcètera. Recorrem aquestes petites i sentides històries, cadascuna en dos trams, que s’alternen entre elles. Bàsicament són monòlegs que alguna vegada es comuniquen, però poc, i generalment per donar-se pas l’una a l’altra. A una estona d’haver començat aquest torn d’amargues confessions, apareix la Madame (amb sorpresa), obsessionada perquè les noies treballin i facin beure als clients, però que també té coses per confessar… El vestuari és impecable, i el moviment escènic de totes (potser amb l’excepció, segurament volguda, de la Blanca Rosa, sempre prop de la barra), molt indicat perquè el text arribi a tot el públic distribuït en taules del local. Aquest espai escènic tan peculiar les obliga a projectar la veu de manera potent, la qual cosa no és problema per a cap d’elles. En aquest capítol, dir que el fet que la Blanca Rosa no es mogui gaire (i que sigui la que menys crida) fa que potser el text no arribi tan nítid, però al seu favor té una bona dicció (imprescindible ja que el seu personatge està molt begut) i una interpretació esfereïdora, de la dona de més edat i més derrotada de les totes les que habiten aquell local. Però en general, totes interpreten de forma molt convincent els seus personatges. Això sí, l’espectacle, tal i com el vaig veure, té dos handicaps principals: l’espai del restaurant on es representava, sobretot pel que fa als sorolls que venien d’altres sales i el transitar de clients pel mig de la sala, que anaven de l’entrada als diversos menjadors, aliens al drama que estàvem contemplant. I per damunt de tot, una adaptació dramatúrgica no ben acabada de resoldre. La mateixa companyia m’explicava que el text original és en ‘venezolano’, cosa que el fa inintel·ligible per aquestes latituds (i longituds). Aquesta obligada adaptació, però, cau en un seguit de reiteracions que li treuen la frescor que podríem suposar-li a uns personatges tan reals, i el fet que els monòlegs es divideixin en dues parts per a cada personatge va donar un punt de cansament, en un espectacle que entre t0t dura dues hores, aproximadament.

Ara bé, això no desmereix el valor de la proposta, interessant en molts aspectes, que busca un nou espai on representar-se, que per poc que sigui encertat el farà millorar. Per un casual vaig seure al costat d’un espectador colombià que va veure-la en el seu moment, i que em va explicar les diferències entre l’original i aquesta versió, especialment una durada més curta, i una intensitat major, en un bar molt més propi de la història contada. No estaria malament.

Ah, tot i que pugui no semblar-ho, a partir de certa edat, pot ser recomanable per a adolescents, que en general volen saber de què va la vida… i aquest és un exponent que pot tenir parts divertides, però innegablement ens remet a parts molt fosques de l’ésser humà.