Vist a l’Atrium de Viladecans, el 24 de febrer de 2017 (sessió matinal per a instituts).

Fitxa artística

Les entrevistes de feina cada cop són més dures, més personals, més ferotges.
Role playings, qüestionaris impossibles, exercicis en grup… Una autèntica tortura. Però l’Oscar necessita la feina i està convençut que pot aconseguir-la. ¿Fins on estarà disposat a arribar?¿És realment el candidat ideal? Benvinguts a Hunting Global Industries. Benvinguts a recursos humans.

Dramatúrgia i direcció: Sílvia Navarro.
Intèrprets:  Adrià Diaz, Anna Massó i Vicky Cahisa.
Gènere: Comèdia.

L’entrevista de feina d’un noi a una multinacional, per a un lloc al departament de recursos humans… Ell arriba amb la lliçó ben apresa, però la prova és acomiadar a una persona, amb algunes petites trampes que la directora de personal ha preparat, amb tres diverses empleades conxorxades per a descobrir els punts febles del candidat. El títol fa al·lusió a que, en realitat, són les lleones qui cacen les preses a la sabana africana, no els lleons, com de vegades es creu. En aquest cas, cadascun dels actors/rius està ben dins del seu personatge. No sé si ho saben els joves espectadors, però fa anys que existeixen empreses (moltes d’elles provinents del sector teatral) que fan servir la dramatització en processos de formació de personal, com ara un cap de personal que s’ha d’enfrontar a un acomiadament, o a una esbatussada a un empleat/da que no fa prou bé la seva feina. O les persones que estan de cara al públic, davant un eventual client desagradable, etc.  No m’estranyaria que hagués estat l’origen de la idea d’aquest microespectacle, que a més té un final molt realista…

Dues germanes ben diferents es troben a Idomeni. Una ve des de casa a buscar la germana ‘altruista’ que se sent en la obligació d’ajudar als milers de refugiats que venen des de Síria, principalment. L’altra, una mica pija, tot s’ha de dir, no entén el perquè una noia que ho té gairebé tot, emprèn un viatge ple de perills i sobretot d’incomoditats. El motiu és un problema familiar, i el debat es centra en la necessitat de compromís entre els problemes globals i els més propers. Interpretada amb prou encert, és un petit-gran text que convida al debat sobre com vivim, com volem viure i… sobretot, que no estem sols, i que els problemes dels altres són també els nostres problemes.

En un refugi inhòspit a la fi del món, dos homes lluiten per la seva supervivència. Sense sol i sense lluna, sense llenya per fer foc, sense aliment, només els queda la música i la companyia mútua. El que no saben és que, si es volen salvar, hauran d’emprendre un viatge sense retorn, un camí ple de renúncies, per tal de recuperar “la flama” que han perdut.

Dramatúrgia i direcció: Martí Gallén.
Intèrprets: Joan Martínez i Eloi Sánchez.
Gènere: Comèdia negra.
Dia: Dissabte 4 de juny.
Horaris: 20.30h, 21.30h, 22.30h, 23.30h.

Una llarga taula, on seuen, a una i altra punta, dos personatges clarament post catàstrofe dins us soterrani, que ha tingut l’encert de situar-se als mateixos soterranis del teatre.

Tot i que els seus vestits són acolorits, no són més que retalls que es posen al damunt per mirar de fer passar el fred. Fa temps que no tenen cap combustible per a fer un foc que els escalfi, i l’únic menjar és sempre una sopa d’arrels. Un d’ells, toca sempre amb la seva guitarra la mateixa cançó (la única que coneix) i l’altre, més realista (o pessimista) no vol ni sentir parlar de sortir a l’exterior a veure què es troben: un company seu va marxar fa temps i no ha tornat, ni en saben res de si és viu o mort…

En el seu debat, que endevinem repetitiu un i altre dia des de fa molt de temps, acorden jugar a un joc, que albira un final dramàtic, al menys per a un dels dos.

Aquest és un text que evoluciona de menys a més, donat que passa del circumloqui a una situació dramàtica (joc inclòs) que desperta l’interès del públic, que potser s’havia perdut fins aleshores. Amb un final dur però que va entusiasmar als joves, atesa la seva familiaritat amb films i sèries de contingut extrem.

Potser només dir que algun dels actors, en la primera part no sona massa convincent, per una cantarella poc natural en una situació com aquesta, però que a partir del joc, pren vida i ens precipita en un sinistre episodi que ens deixarà amb un ai al cor.