Crítiques: ‘El miracle d’Anne Sullivan’

Vist el dijous, 16 de febrer de 2017 al Teatre del Raval de Barcelona

EL MIRACLE D’ANNE SULLIVAN, CIA. TEATRE DEL RAVAL

SINOPSI

Basada en una història real, l’obra de teatre The Miracle Worker (de William Gibson) esdevení una gran pel·lícula de cinema, guardonada amb dos Oscars i diverses nominacions. La recordareu pel títol ”El miracle d’Anne Sullivan”.

Una professora amb una infància traumàtica tracta d’educar una nena sorda, cega i muda. Un fosc complex de culpabilitat, per la mort del seu germà, impulsa la pedagoga a redimir-se mitjançant l’educació de la nena. Quan arriba a la casa on viu la petita, es troba amb una família que l’ha criat en unes condicions de protecció extrema, i percep la incapacitat dels pares per poder educar-la. Helen és considerada com una desgràcia de la natura, amb la qual és impossible tenir cap mena de contacte comunicatiu eficaç. Tan sols la mare manté una lleu esperança. La nena, per la seva banda, viu en un món propi completament aliè i no sap com trencar aquesta bombolla fins que arriba Anne Sullivan, qui amb molta paciència, rigor i disciplina s’encarregarà de la seva educació. Però realment, per a que la Helen pugui arribar a comunicar-se… cal un veritable miracle.

FITXA ARTÍSTICA

Traducció/Adaptació: Tamar Aguilar
Direcció: Empar López
Ajudant de Direcció: Marga Parrilla
Disseny de llums: Xavier Costas
Disseny de So: Omar Ocampo
Coreografia/Combat Escènic: Valentina Callandriello
Escenografia: Pablo Paz
Vestuari: Rafató Teatre
Llenguatge dactilològic: Susana Vicente

Repartiment:
Helen Keller – Mar Ferrer
Anne Sullivan – Míriam Escurriola
Arthur Keller – Jep Barceló
Kate Keller – Andrea Portella
Tieta Eva – Rosa Serra
James Keller – Carles Garcia
Amagnos/Doctor – Màrius Hernández
Viney – Tai Fati

Agraïments: Josep Aguilar, Salvador Badia, Kenneth Pulido, Josefina Ortiz, Albert Torrens.

Idioma: català
Recomanada a partir dels 10 anys.

 

 

El miracle d’Anne Sullivan és un clàssic del teatre -i el cinema posteriorment- que narra l’experiència de la qual la protagonista, Hellen Keller ens va deixar constància en la seva pròpia autobiografia.

Va ser una noia que als pocs mesos de vida, i per culpa d’una malaltia, va quedar sord-muda i cega. Quan va ser una mica més gran, la seva mare va saber que hi havia mitjans per a fer que aquesta mena de persones puguin comunicar-se amb el món, i va contractar la jove Anne Sullivan com a institutriu de la Hellen, per mirar d’operar el miracle que la resta de la família considerava impossible. Recomano llegir la història verídica de totes dues, doncs aquella nena va esdevenir escriptora, activista política i feminista, i professora, força notable en el seu temps.

El text i el muntatge que ens ocupen, dirigit per Empar López, tracta de l’arribada de la institutriu a la casa dels Keller, i com la seva constància, i la convicció de que la nena havia d’entendre què eren en realitat les paraules i les lletres, van operar el ‘miracle’. Una versió on, a més, la nena no desperta la llàstima de la seva educadora,  que veu que la permissivitat de la seva família l’ha convertida en un ésser capriciós i sense la més mínima disciplina, sinó que des de la comprensió (ella mateixa tenia problemes de ceguesa parcial, i una infància duríssima) fa evolucionar la Hellen no només en la seva capacitat de comunicar-se, sinó com a persona, fent-se imprescindible per a ella, en ser la única referència per a menjar, dormir i totes aquelles coses quotidianes que per algú que no hi sent, ni hi veu, ni pot parlar, assoleixen una dificultat inimaginable per a la resta.

El plantejament escenogràfic és força solvent, dins del seu classicisme. Els actors estan força bé en fer-nos arribar tots els matisos de la història (molt ben escrita) i s’ha de destacar les dues protagonistes, en aquest cas dues dones molt fortes. I tot i que en tot moment el seu binomi funciona molt bé, no puc deixar de destacar la Mar Ferrer, com a nena ‘discapacitada’, que sense poder dir res, ens fa veure què li passa per dins, i passeja pels diversos espais a les palpentes, amb una ceguesa convincent.

Potser l’apreciació de tot això, posa una mica en evidència dues coses oposades: la immensa i encertada cura que totes les escenes de la Hellen, i especialment també quan és amb l’Anne, estan molt ben treballades a nivell de llenguatge corporal. Imprescindible donades les circumstàncies. I a la vegada evidencien que la resta de personatges i situacions, tot i estar correctes, amb la mateixa cura per aquest apartat no gens menor de la interpretació, acabarien d’arrodonir la capacitat que, innegablement, aquesta peça té d’emocionar a un públic que surt entusiasmat pel drama ‘esperançador’ que acaba de veure.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*