Espectacle en català. Durada: 95 min. TEATRE MUSICAL. A partir de 13 anys

SINOPSI

GENERACIÓ DE MERDA (Un musical amb molts likes)

Persones adultes que viuen amb els seus pares, becaris que no reben diners ni pel metro, mirades al mòbil cada deu segons no fos cas que hagués arribat un whatsapp i que no llegir-lo comportés la destrucció del planeta, tòpics suats sobre la crisi i les oportunitats, pisos compartits, sopars de classe que es repeteix mil vegades que s’han de fer però que per sort no es fan, estudiants que si mires el que paguen diries que van a una universitat privada i si mires el que reben semblen alumnes d’una escola pública d’Uganda, empresaris yuppies emprenedors moderns dinàmics enrotllats chupiguais ultracools que fan ràbia nivell “hòstia amb la mà oberta”, negocis regentats per senyors asiàtics que treballen més hores que un rellotge fabricat per nens al seu país, amors adolescents en un moment en què ja comença a quedar a prop la menopausa, hores i hores que en teoria són per fer coses de profit llençades a les escombraries perquè és absolutament impossible deixar de mirar hipnòtics youtubes de, per exemple, gatets fent coses moníssimes. Alguns li diuen “generació perduda”. Nosaltres hem buscat una etiqueta més exacta.

Compartir pis.
Fer entrevistes de feina.
Perdre el temps a internet.
Enamorar-se per sempre però que duri cinc minuts.
Dinar al bar xino.
Parlar per WhatsApp.
Comprar birra a un paki.
Ser eterns becaris.
Saber-se totes les cançons de Disney de memòria.

Les generacions anteriors van fer coses importants.
Nosaltres? Nosaltres només som la generació de merda.

FITXA ARTÍSTICA

Dramatúrgia i direcció: Xavi Morató
Música i direcció musical: Gerard Sesé

Amb:
Roger: Victor Gómez /Albert Ruiz
Marc: Joan Olivé
Alèxia: Berta Peñalver / Marina Pastor
Bernat / Estudiant: Eloi Gómez
Mireia: Mònica Macfer
Secundaris: Gerard Sesé

Músics:
Piano: Gonçal Perales
Baix: Manel Romero
Guitarra: Narcís Perich
Bateria: Adrià Claramunt / Joan López

Coreografia: Griselda Astudillo Escenografia: Jordi Bulbena Il·luminació: Dani Gener Imatge: Ander Soto

8 motius per veure Generació de Merda

Vídeos promocionals:

Un musical amb un guió molt ben escrit i molt ben dirigit per Xavi Morató, i al qual ha posat música Gerard Sesé, que també intervé (d’una forma excepcional) en el repartiment.

Tot comença quan dos amics de l’escola, d’uns vint-i-tants o trenta anys es troben. Tots dos han hagut de tornar a casa dels pares, després d’haver-se pogut independitzar anys enrere amb una bona feina. Però corren mals temps, i la sensació de fracàs fa que s’enganxin a dues de les realitats de quan ‘et fas adult’, cadascun a la seva: l’un, a l’arribada de l’amor i de la parella. L’altre, a les concessions i humiliacions que avui han de suportat joves molt ben preparats, treballant gratuïtament i com a esclaus per a empreses que guanyen milions i no els paguen ni el transport. Us sona?

Però, lluny de recrear-se, posen música als grans moments, amb sentit irònic envejable, entrant i sortint de la ficció (notables les autoreferències a l’estructura mateixa i els personatges de la pròpia obra) i introduint personatges que salipebren l’acció, com ara un ‘mamporrero‘ que pega a tot/a aquell/a que pronuncia frases tòpiques i arxisabudes (vaja, allò que se’n diu ‘llocs comuns’), o el mateix Gerard Sesé, autor de la música, que com deia, destaca per interpretar un grapat de personatges episòdics, a quin més estrambòtic, des d’un taverner a un massatgista, un pakistanès a la seva botiga, o un senyor que surt -així, perquè sí- sortint només amb una tovallola i un gorret de bany, recent dutxat.

Alguns dels grans moments són determinades cançons, que subratllen les ironies (i crueltat) de la situació real dels joves, però també autoparodiant els mateixos musicals, com ara -a tall d’exemple- la de ‘lieu-vos ja!’ dedicat a una de les parelles protagonistes, i el del ‘Paki’ de la botiga, ambdues recordant-me el surrealisme i, per què no, el cinisme d’un dels musicals més irreverents: ‘Els productors’ de Mel Brooks. Que si no heu vist en qualsevol de les seves dues versions fílmiques, us recomano efusivament.

i no puc deixar de dir que algunes reflexions venen de la mà de moments que retraten realitats que avui s’estan generalitzant, com la falta de feina de molts joves, les retallades educatives i el mantra del ‘reinventar-se’, amb un petit i hilarant monòleg sobre els inconvenients de treballar a casa. Sense desperdici.

L’obra, segons m’expliquen els mateixos Xavier i Gerard (aquest fill del gran divulgador musica, Frederic Sesé), ja va per la 19 versió del text, havent estat ja a 4 sales de Barcelona ciutat, sense aconseguir consolidar-se en el que hauria de ser un gran èxit teatral de la ciutat, i perfectament exportable a gires arreu de Cataluna i de l’estat. Mala sort? Falta d’atenció des qui haurien de fer la política cultural per a difondre la feina dels grans artistes emergents? I en hi ha, ostres si en hi ha, com explico a la crítica d’una obra que també m’ha impressionat força, sent totalment diferent: Darrere la porta.

I això que en el repartiment, aquell dia hi havia un substitut d’un dels personatges principals. Però tots ho fan força bé, però no seria just no destacar a l’Eloi Gómez, del qual ja vaig glossar la gran feina feta a ‘El despertar de la primavera‘, guanyadora del premi de la crítica al millor espectacle per a joves de 2016.

En el capítol de coses millorables, només la sonoritat, deguda en part a una sala amb poc públic, on va costar una mica d’entendre les lletres de les cançons en determinats moments. Cosa fàcilment esmenable. Per la resta, val molt la pena que us acosteu al teatre a veure aquesta ‘Generació de merda’ que ens divertirà, sí, però també ens farà reflexionar sobre les realitats de la ‘p…’ crisi que ens té agafats.

A partir dels 14 anys, tots els públics podran gaudir-lo.