Crítiques: ‘7è. Festival Burlesque’ del Molino de Barcelona

Vist el dijous, 1 de juny de 2017, al Molino de Barcelona

VII BARCELONA BURLESQUE FESTIVAL by El Molino:
El nostre setè (i únic) pecat capital

Celebrem la setena edició d’un esdeveniment únic a Espanya, que atrau els millors artistes d’un gènere que aprofundeix en l’humor a través de la sensualitat i números artístics d’alt nivell.

Ni supèrbia, ni avarícia, ni enveja, ni ira, ni gola, ni mandra. Luxúria: aquest és l’únic pecat capital al qual som addictes a El Molino, lloc on sorgeix i es multiplica l’autèntic cabaret i seu del VII Festival Internacional de Burlesque, que enguany durarà de l’1 de juny al 2 de juliol. Set anys ja en els que si d’alguna cosa hem pecat, és de deixar-nos la pell per portar el millor del burlesque que es fa al món, i que el 2017 porta el programa més voluptuós i impúdic dels últims anys.

Entre els artistes ja confirmats, tenim el plaer de presentar-vos a les següents estrelles d’un gènere en el qual la nuesa és el més evident, però que amaga altres talents només aptes per a l’ull fi:

Scarlett Martini
Número 1 d’Itàlia en el rànquing de les estrelles del burlesque, la número 2 d’Europa i una ferma defensora de la llibertat femenina, es puja a les nostres taules per demostrar tota la eloqüència que pot expressar un cos. Si l’any passat va deixar el públic amb la boca oberta gràcies a un nombre elaborat amb globus i a un altre en el qual va homenatjar al circ amb un vestit-carpa que encara es comenta, aquesta edició la nostra italiana més estimada ha preparat un còctel explosiu en el qual conjuga la seva rotunda sensualitat amb cridaners nombres musicals.

Chiqui Martí
Estrella del strip-art amb una fortalesa a prova d’infortunis, la tornada de la Chiqui a aquesta casa és una alegria per a tots, doncs ella, encara que és coneguda pel gran públic pel programa televisiu Crónicas Marcianas, va ser abans ballarina a l’antic El Molino. Després d’un accident que la va deixar sense poder-se moure, però que ella va aprofitar per renovar-se i sortir reforçada, torna amb força a la que va ser casa seva per demostrar que la seva elasticitat i perícia tècnica estan intactes. Gairebé tant com les enormes dosis de picardia i bon ball que sempre l’han caracteritzat.

Sil de Castro
El burlesque no és una sensualitat plana i d’impacte fàcil. El burlesque és humor. I Sil de Castro, després de triomfar a casa amb Cabaretazo, posarà en escena els seus dots com a monologuista i actriu en un nombre individual i en un altre en què compartirà pla amb la nostra estimada Merche Mar. Un duel de dives en què el públic no podrà quedar-se al marge.

‘Team Molino’
El nostre equip, sempre present, comptarà com en anteriors edicions amb un mestre de cerimònies que ens ha donat moltes alegries: Juli Bellot. També estan SebastiánYanucci, Geni Sánchez, Maite Fernández i Alba Feliu, amb números grupals i individuals en els quals trobaràs les plomes, l’erotisme i per descomptat, l’humor que caracteritzen el gènere del burlesque. Com incorporació especial per al nostre festival, torna Edgar Àvila, Míster Gay Pride 2013, que en aquesta ocasió posa el seu talent al servei d’una causa: la de denunciar les agressions homòfobes que per desgràcia tenen lloc cada dia al món. Podem prometre que us sorprendran.

https://youtu.be/Dj5UdimAaD0

No havia estat mai al Molino, ho reconec. Però això no significa que no n’hagués sentit parlar molt i molt, especialment del d’abans de la remodelació, que va venir del moviment veïnal posterior al seu tancament, el 1997, i que desembocà en que un conjunt d’empreses el reobrís el 2010.

He de dir que el local ha quedat força bé, a l’alçada de la ciutat i de l’arrelament que el Music-hall hi ha tingut des de sempre. Dotat amb tota la tecnologia necessària (em va sorprendre un ‘avancé’ i passarel·la de l’escenari, que surt i entra en pocs instants de forma mecànica, en cada moment que cal), i l’estil de l’espectacle que hi vaig veure, no li desmereix gens ni mica.

Si hagués de definir-ho, el Festival de Burlesque, que en realitat és el que més o menys s’hi ha vist sempre amb diferents noms, com ara Cabaret, Music Hall, Revista…, està fet amb bona qualitat i gust. És el mateix espectacle durant tot el Festival, segons em van explicar al mateix Molino, i compta amb alguns números de força alçada.

Literalment, la Chiqui Martí, fa un número acrobàtic amb un cèrcol elevat, demostrant estar en perfecta forma. Però a mi el que més em va agradar va ser un amb llum negra, força visual.

També destacar la Scarlett Martini, la convidada italiana, amb el seu número de foc i els seus balls sensuals. Però sobretot amb una coreografia amb una mena de titella de ‘Marotte’ amb una màscara i on un dels braços de la mateixa ballarina corresponia a un sinistre personatge que no s’hi desenganxava.

Tampoc desmereix gens el cos de ball, format per tres ballarins i tres ballarines (dos d’ells, el mateix mestre de cerimònies i el ballarí convidat, Edgar Avila), que a mi em feia venir al cap les coreografies televisives del ballet Zoom de Valerio Lazarov (fa anys, eh?) o les que es poden veure en molts videoclips musicals. Si al primer, els balls del Molino li afegeixen sensualitat i treuen roba -com correspon a l’adjectiu ‘sensual’-, amb els segons no hi ha pràcticament diferència. I és que, el que són sobretot els membres d’aquest cos de ball és, precisament, ballarins i ballarines.

Tot plegat, perquè us en feu una idea, que tot transita per un nivell força digne a nivell artístic, sense oblidar que estem al Molino. Jo tenia de vegades un Dejà Vu del Belle Èpoque, en el qual sí que hi havia estat, després de ser el Teatro Moratín i abans de convertir-se en Luz de Gas, si bé cal reconèixer que aquell local assolí un nivell artístic difícil d’igualar. Celebro, doncs, que el Molino (no sé si pretesament o no) hagi anat per la senda de prendre el relleu d’un esplèndid local que mai no s’hauria d’haver permès que tanqués en la Barcelona contemporània.

Però potser, per deformació professional. us parlaré de les tres actuacions més teatrals de la nit: el mestre de cerimònies Juli Bellot, fresc i divertit, improvisador, i que al final ens va regalar un número de ball i cançó en directe, a ritme de tango, força reeixit. També la vedette històrica (que va estar fins a la darrera funció del Molino antic) sobrada de taules, savoir faire i bon humor: la Merche Mar. Pletòrica i al seu lloc. I sobretot, com aquell que diu semblant que es colava, la Sil de Castro, amb un monòleg sobre la sexualitat (de què, si no?) a l’alçada dels millors ‘clubs’ de la comèdia.

En resum, un espectacle sensual, sí, però amb prou bon gust com per acontentar un ampli espectre d’espectadors i d’edats, des dels 14 (acompanyats) o els 16 anys endavant, que no quedaran decebuts amb el resultat. Una tarda o nit per a la diversió picara, però mai vulgar.