La meva gestació va durar el que dura un esternut de primavera, i quan els familiars rebien la notícia del meu naixement jo ja em graduava. Des de llavors sempre he estat precoç de mena, i després d’una vida plena d’esdeveniments fugaços i vertiginosos, vaig resignar-me a la velocitat del meu fat. Però el que ignorava és que hi havia una cosa que em podia fer frenar: l’amor. Senyores i senyors, passin i vegin; la meva història és tan veloç, que si més no, els asseguro que no els faré perdre el temps!

Dramatúrgia: Ariadna Pastor.

Direcció: Ariadna Pastor i Adrià Aubert.

Ajudant de direcció: Laia Pastor.

Intèrpret: David Anguera.

L’atzar, o el fat, han volgut que precisament el dia de la funció, l’actor que la representa (doncs és un monòleg) no hagi pogut venir a la funció a causa d’un petit accident.

Tot i això, també ens ha donat l’oportunitat de que l’inconvenient es salvés amb la lectura del text. davant d’un faristol, per part de l’autora, la també actriu Ariadna Pastor. No puc comparar al no haver vist la versió ‘original’, però sentir els textos teatrals dits -i interpretats- pel mateix/a autor/a, que a més sap interpretar, és un privilegi rar, i per a mi sempre complaent. Ningú més que ella sap què li va passar pel cap mentre escrivia el text, quines imatges volia que ens forméssim a la imaginació els espectadors, i sobretot he gaudit com, quan un acte teatral està tan lligat a un imprevist, és quan sol sortir una energia especial que fa que qualsevol avorrida previsibilitat quedi descartada. Ho diu amb altres paraules Eduardo De Filippo al pròleg de ‘L’art de la comèdia‘.

Pel que fa al text, que a mi em remet a l’imaginari inconfusible de Pere Calders, ens descriu la vida d’algú que la viu tan ràpid que no li dóna temps de gaudir-la. En una cascada constant de despropòsits, ens narra com el futur li arriba abans de l’inici de cada situació vital, o com s’avança tant als esdeveniments que de vegades arriba molt abans que es desencadenin, com en un determinat moment que va a una cita amb una noia i, es troba una embarassada que porta dins la que serà la noia que ha de conèixer. Perquè ens fem una idea. Metàfora o no dels temps moderns i apressats que ens toca viure, la viva imaginació que ha donat lloc a la faula, ja de per sí ens obre noves perspectives de la realitat.

Aleshores, conèixer algú que viu a la seva velocitat, li trastoca tant el seu món que baixa a una humanitat lenta, si tu vols avorrida, però que té l’encert de saber apreciar. Com aquells Déus de l’Olimp que per amor renunciaren a la seva immortalitat, o l’anacromisme temporal del Benjamin Button. Amor, tot s’ha de dir, que encalça amb empeny el nostre protagonista però que mai no atrapa, tot i que ja li ha deixat un impagable regal.

En resum, un text d’alçada literària indiscutible, i una funció que, més que mai, referma el tòpic teatral d’irrepetible.

Un home deprimit i sol, és a punt de fer una barbaritat de la qual no podrà fer-se enrere.

Sona el telèfon, i la conversa amb una teleoperadora (amb aquella cantarella tan odiosa), paradoxalment, li canvia la visió (o li esborra) sobre els motius que l’han dut a la desesperació: l’abandó per part de la seva parella, que creu que mai podrà superar.

La història se’ns fa interessant a mesura que avança, i sobretot com aquesta trucada li fa reviure moments més feliços de la seva vida. Tanmateix, la interpretació de l’obra té un handicap fonamental: confondre realisme o baix estat d’ànim amb un baixíssim volum de veu de tots dos intèrprets, i una dicció millorable, que dificulten accedir a tots els racons del text i de la situació mateixa dels personatges. I clarament això passa a tots dos, en un entorn de pocs espectadors i un espai petit.

Malgrat tot, és un cant a l’esperança, i sobretot la constatació que la teva vida pot canviar en un instant gràcies/per culpa d’una trucada inesperada. I en aquest cas és per a bé.