Durant dècades, investigadors i responsables polítics s’han interessat per l’estatus socioeconòmic dels assistents a esdeveniments artístics i culturals finançats amb fons públics, amb diferències importants –segons la classe social i, sobretot, el nivell educatiu– que persisteixen pràcticament a tots els països, incloent-hi Espanya. Aquest article analitza, partint d’una enquesta de l’Eurobaròmetre 2013, l’elevada disparitat en les taxes de participació en activitats culturals finançades amb fons públics, com també els motius que n’expliquen l’absència de consum, segons el nivell educatiu. Les dades relatives a Espanya són molt semblants a les de la mitjana de la Unió Europea. Els dos objectius principals que ens proposem són, d’una banda, determinar el perquè d’aquestes pautes i demostrar que probablement responen a una qüestió de preferències; de l’altra, demanar-nos si la disparitat en el consum hauria de suscitar una preocupació política, ja que hi ha molts altres objectius del finançament d’iniciatives culturals que no estan relacionats amb aquesta qüestió.

Durant dècades, investigadors i responsables polítics s’han interessat per l’estatus socioeconòmic dels consumidors de l’oferta cultural finançada amb fons públics (O’Hagan, 1996 i 2014), una qüestió que reapareix ara i adés, en particular quan els nivells de finançament d’un teatre de l’òpera, un museu d’art o una orquestra simfònica, per exemple, són objecte de debat públic en algun país europeu. En el passat, la preocupació principal era que algunes formes de cultura són elitistes pel que fa a l’assistència, alhora que es beneficien d’un important finançament públic (sobretot quan es fa palesa la subvenció rebuda per assistent o espectador); és per això que aquest finançament es considera molt desigual i continua sent motiu de controvèrsia.

L’article s’obre amb un debat sobre què entenem per accés i assistència i com mesurem el rendiment a aquest respecte. Tot seguit examinem breument les dades disponibles en relació amb les pautes d’assistència, segons el nivell educatiu, a l’oferta cultural amb un elevat percentatge de finançament públic. També cal tenir en compte les barreres que potser causen aquests nivells de consum tan desiguals. Finalment, analitzem per què hi ha aquestes barreres i les repercussions que poden tenir en la formulació de polítiques.

Les conclusions principals són dues. En primer lloc, s’argumenta que el motiu fonamental d’una pauta de consum desigual probablement es relaciona amb les diverses preferències segons el grup educatiu (i no amb el preu ni amb altres factors). En segon lloc, la desigualtat en aquest consum potser no hauria de suscitar cap controvèrsia política, tenint en compte que hi ha molts altres objectius del finançament cultural que no estan relacionats amb aquesta qüestió.

L’accés a la cultura i les arts es pot desglossar, pel cap baix, en quatre nivells. El primer correspon a l’accés per part dels consumidors a l’oferta de serveis culturals. Per exemple, ¿tenen tots els actors, violinistes i caps de producció accés a llocs de treball ajustats a les seves qualificacions? El segon es refereix a l’accés al procés de presa de decisions en les polítiques culturals i l’organització d’iniciatives relacionades amb l’art i la cultura, una cosa que pot afectar altres aspectes de l’accés. El tercer té relació amb els consumidors i el consum de serveis culturals, o la simple assistència a esdeveniments culturals. El quart consisteix en l’accés a la creació artística i cursos tant en l’àmbit amateur/personal com comunitari.

En aquest text ens centrem només en el tercer aspecte de l’accés a la cultura; és a dir, en l’assistència als esdeveniments. La primera qüestió que ens plantegem és a quina mena de cultura es refereix aquest accés. Aquí ens centrem fonamentalment en el consum de serveis i activitats culturals que absorbeixen la majoria de la despesa pública en aquest àmbit (dansa, òpera, teatre, museus, biblioteques i monuments històrics), que és el que pot suscitar més controvèrsia.

La igualtat d’accés es pot definir en termes d’igualtat de drets a l’hora d’accedir a la vida cultural, entenent aquests drets com l’absència d’unes barreres jurídiques i institucionalitzades d’entrada a un sistema o institució donats. Això garanteix, en efecte, l’absència de discriminació en l’accés de qualsevol persona a la cultura i les arts, un objectiu igualitari difícilment rebatible.

La igualtat de drets formals, però, no garanteix un consum cultural més equitatiu. Per tant, un segon indicador d’igualtat, més útil, pot ser la igualtat d’oportunitats. Això implica no només proporcionar drets formals, sinó també permetre i encoratjar que certs sectors de la població puguin assistir o participar en peu d’igualtat amb els altres. Per exemple, si es pretén que els ciutadans amb ingressos baixos puguin accedir a la cultura en igualtat de condicions amb aquells amb ingressos mitjans, llavors potser cal una política d’entrada gratuïta o a preus reduïts per garantir la igualtat d’oportunitats en el consum. Una altra opció és fomentar l’assistència de certs grups mitjançant una política proactiva de promoció i formació cultural; aquest és sens dubte un concepte d’accés equitatiu molt més ampli.

Permetre i fomentar la igualtat en el consum facilita una assistència equitativa a les iniciatives culturals finançades amb fons públics, però de cap manera la garanteix. Per tant, un objectiu més equitatiu podria girar entorn de la igualtat en termes de resultats o d’èxit; és a dir, una autèntica igualtat d’assistència als esdeveniments culturals. Aquest és l’enfocament que adoptem d’ara endavant.

En la pràctica, les taxes de consum són essencials per tirar endavant qualsevol anàlisi d’accés a l’oferta cultural pública. En conjunt es refereixen al percentatge de la població que assisteix a esdeveniments culturals en un període de temps donat, normalment els dotze mesos precedents.

Podem desglossar les dades segons diverses variables (com ara el nivell d’ingressos, el nivell educatiu, l’edat, el sexe, el grup ètnic o la regió, entre altres), que són més pertinents per mostrar les pautes d’assistència o participació des del punt de vista de la igualtat (Falk i Katz-Gerro, 2016). Aquí ens centrem en la variació de l’assistència per nivell educatiu, ja que és el predictor dominant de la variació en les taxes d’assistència als actes culturals.

La majoria de ciutadans de la UE no assisteixen als esdeveniments culturals que concentren bona part de la despesa pública en aquest àmbit. El 2013, per exemple, el 81% no havien assistit a cap funció de dansa o òpera els 12 mesos anteriors. Les xifres corresponents d’assistència (o més aviat de no assistència) al teatre i visitar una biblioteca pública van ser del 72% i el 66%, respectivament.

Les dades relatives a Espanya coincideixen en gran manera amb les del conjunt de la UE: el 84% no havia anat a cap espectacle de dansa o òpera els 12 mesos anteriors, el 78% no havia anat al teatre i el 68% no havia visitat cap biblioteca pública. Segons l’Eurobaròmetre, les xifres mitjanes de la UE i d’Espanya en aquest àmbit són molt semblants, una cosa que no passa amb molts altres països.

Els índexs de consum cultural de la UE són força més alts que les dels Estats Units, tot i que no és fàcil saber si les dades són prou comparables. L’aspecte més rellevant per als nostres propòsits és la variació pel nivell educatiu. Aquesta variació és molt accentuada, sobretot pel que fa a l’assistència a l’òpera o la dansa, visitar museus, anar al teatre i visitar una biblioteca pública, que són quatre de les àrees principals de despesa pública en cultura a la Unió Europea (taula 1).

Per exemple, només el 7% dels ciutadans amb estudis fins a 15 anys havien assistit a un ballet, dansa o òpera els dotze mesos anteriors, enfront del 29% dels que havien estat estudiant fins a 20 anys o més. Aquest panorama es repeteix en les altres categories, com podem veure clarament a la taula 1.

Les pautes també es repeteixen en el temps i a diversos països (Falk i Katz-Gerro, 2016). Es tracta d’una mena de cercle viciós, en el qual els pares amb educació superior assisteixen a més esdeveniments artístics i culturals que altres grups, alhora que fomenten l’assistència dels seus fills a cursos de formació cultural i artística quan són petits, cosa que a llarg termini reforça les pautes ja existents de diferències en el consum cultural per nivell educatiu.

Les dades que hem vist sobre el nivell educatiu dels assistents als esdeveniments culturals probablement confirmen un panorama familiar per a la majoria de lectors, ja que és l’habitual en molts països, incloent-hi Espanya. Durant els darrers 40 anys no han canviat pas gaire a cap país. ¿Per quin motiu, doncs, els ministeris de cultura i altres organismes continuen limitant-se, sense més ni més, a subratllar la importància que tothom tingui accés a l’oferta cultural finançada amb fons públics, quan és sabut que tot segueix si fa no fa igual? (per al cas d’Espanya, vegeu Villarroya et al., 2015). També ens hauríem de preguntar per què amb prou feines ha canviat res, és a dir, quines són les barreres que impedeixen que els ciutadans amb un nivell educatiu baix tinguin més accés a l’alta cultura.

Sovint s’esmenta el cost econòmic com el factor que explica la diversitat en les pautes de consum cultural, ja que els ciutadans amb un nivell educatiu baix solen tenir també ingressos baixos. Aquestes barreres poden ser el preu de l’entrada, considerat en termes absoluts o bé en relació amb el preu de béns i serveis substitutius, o bé qualssevol de les moltes despeses addicionals que comporta el fet d’assistir a una activitat cultural fora de casa.

Les barreres no monetàries poden ser físiques o psicològiques, o incorporar elements de totes dues. En primer lloc, en el mercat de l’alta cultura hi ha la tendència ben documentada a una forta centralització, no tan sols cap  a les grans ciutats, sinó també dins d’aquestes ciutats. L’entorn físic, juntament amb el lloc i el tipus de producció, també poden dificultar una participació més alta per part de les persones amb ingressos baixos o amb un baix nivell educatiu. Per això les administracions han intentat «treure l’alta cultura» de les imponents institucions que l’acullen o on es desenvolupa per dur-la a entorns més familiars com ara escoles, casals populars, esglésies, etc.

És possible que les persones amb un nivell educatiu baix presentin més problemes de salut que no pas les d’altres grups, o bé que pertanyin a grups d’edat més avançada i, per tant, tinguin menys mobilitat. Això podria explicar la seva baixa assistència, no tan sols als esdeveniments culturals, sinó també a altres activitats.

El veritable obstacle a una assistència més gran als esdeveniments culturals per part dels ciutadans amb un nivell educatiu baix pot ser una simple qüestió de preferències. Sembla que l’equació és senzilla: les persones amb certes capacitats o aptituds passen més temps en el sistema educatiu, assoleixen uns nivells de qualificació superiors, tenen ingressos més alts i tendeixen a preferir certes formes d’art i cultura. Podria argumentar-se que les persones amb un nivell educatiu semblant, però que de joves van estar exposades a un altre món cultural, presentaran índexs d’assistència diferents en l’edat adulta. Encara que fos possible demostrar aquestes diferències, però, el més probable és que fossin mínimes en comparar-les amb les diferències per categories educatives. Si les preferències constitueixen el veritable obstacle a una assistència més gran a certes formes d’art i cultura per part de les persones amb nivells d’ingressos o educatius baixos, no és estrany que les polítiques no hagin aconseguit corregir aquesta situació en el passat.

Keaney (2008) aporta sòlides proves a aquest respecte: els exhaustius estudis de consum cultural a Anglaterra posen de manifest que, per a molta gent, el veritable obstacle és que no els interessa l’oferta, la qual cosa vol dir, d’alguna manera, que l’alta cultura finançada amb fons públics no forma part de les seves preferències. El perquè d’això és una altra qüestió, però les dades indiquen que la capacitat per apreciar determinades formes d’art i cultura requereix temps i un cert nivell de capacitat cognitiva que s’adquireix (com a mínim fins a un cert punt) amb una assistència sovintejada, la qual, al seu torn, augmenta la familiaritat i la comprensió. En tot cas, és evident que el preu no és el veritable problema.

En aquest sentit, pot ser interessant examinar la situació relativa a Espanya. En el conjunt de la UE, el 50% dels ciutadans van indicar la manca d’interès com el motiu per no anar a un espectacle de dansa o òpera; a Espanya van ser el 44%. Només el 14% dels europeus van dir que era «massa car», enfront del 21% registrat a Espanya. Aquesta pauta es repeteix en les visites a les biblioteques. A la UE, el 43% van al·legar manca d’interès; el 27%, manca de temps, i només el 3% van esmentar el preu. Els percentatges corresponents a Espanya van ser del 44%, el 28% i el 3%, respectivament, és a dir pràcticament idèntics després d’ajustar per error el mostreig. Un impressionant 72% dels espanyols, doncs, esmenten la manca d’interès o la manca de temps com els motius pels quals no van a la biblioteca.

Una enquesta de l’Eurobaròmetre del 2013 ens ofereix més informació sobre el debat entorn de les diferències en l’assistència per nivell educatiu (taula 2). Es va demanar als enquestats que identifiquessin les barreres que els impedeixen d’accedir a la cultura, amb aquestes respostes possibles: manca d’interès, manca de temps, preu, oferta limitada a la zona, manca d’informació i altres motius/no ho sap. Els resultats són sorprenents. Com podem veure a la taula, els que registren l’assistència més baixa són, amb diferència, els ciutadans que només han rebut formació fins als 15 anys, i quasi la meitat van dir que el motiu principal era la manca d’interès.

La variació per nivell educatiu també és sorprenent. Per exemple, només el 17% dels que han rebut formació fins a 20 anys o més indiquen la manca d’interès com el motiu per no visitar monuments històrics, i el 26% per no anar al teatre. Només el 4% dels que han cursat estudis fins a 15 anys van citar el preu com el motiu principal per no assistir-hi, mentre que el segon motiu més important (després de la manca d’interès) era la manca de temps, seguida, a una certa distància, d’una oferta limitada a la zona. La manca de temps és, amb diferència, el motiu principal que assenyalen els que han cursat estudis fins a 20 anys o més, sobretot pel que fa a visitar monuments històrics. El 47% van dir que la manca de temps era un motiu per no anar-hi, mentre que només el 17% van al·legar manca d’interès i el 6% el preu.

Altrament dit, segons aquestes dades i d’altres, podríem dir que els ciutadans amb nivells educatius més baixos mostren una escassa preferència per l’anomenada alta cultura, i d’aquí que no vulguin assistir a esdeveniments que s’hi relacionin; no obstant això, valoren i participen en formes de cultura que no gaudeixen d’un important finançament públic (com ara, en l’àmbit de la música, el rock, el gòspel, la música llatina i el folk).

Fins ara hem vist dades sobre les desigualtats per nivell educatiu en l’assistència a l’oferta cultural i artística finançada amb fons públics i els possibles obstacles que impedeixen que la distribució sigui més uniforme. No hi ha dubte que la variació per nivell educatiu és molt accentuada. També és clar que els motius de la no assistència no obeeixen tant al preu com, sobretot, a les preferències de cadascú. ¿Què determina, doncs, les diverses preferències per l’oferta cultural pública segons el nivell educatiu?

S’ha escrit molt sobre el paper de l’estatus i la participació cultural. Notten et al. (2013) resumeixen els estudis més importants sobre aquesta qüestió i examinen les diverses explicacions de la variació per nivell educatiu en la participació cultural, és a dir, l’estatus i la capacitat cognitiva. La primera suggereix que les persones participen en la vida cultural principalment com una expressió de la seva condició social. Segons aquest argument, doncs, els individus amb una sòlida formació participen en l’alta cultura perquè això reflecteix la seva pertinença a l’elit. En la mesura que l’impuls del consum cultural sigui l’estatus, la variació en la relació entre nivell educatiu i participació cultural només tindria lloc per aquest motiu.

Així i tot, hi ha altres autors que sostenen fermament que la participació cultural és, bàsicament, una funció de la capacitat cognitiva de l’individu. En aquest context, l’educació s’interpreta com un indicador indirecte de la capacitat d’una persona per processar informació. Els individus amb més capacitat s’estimarien més activitats culturals que ofereixin una informació més complexa que els permeti de satisfer les seves necessitats cognitives. Per tant, «el nivell educatiu d’una persona es relaciona amb una forma específica de participació cultural, no tant pels beneficis en termes d’estatus que aquesta participació pot generar o expressar, sinó, simplement, per les competències en processament d’informació que requereix» (ibídem, pàg. 8).

Les dades d’aquest article indiquen que, sens dubte, no és el preu ni la manca d’instal·lacions adequades i de bona qualitat allò que dissuadeix d’assistir als esdeveniments culturals. La barrera principal és, amb diferència, la manca d’interès, i això es podria explicar pel desinterès per l’estatus entre els grups amb un nivell educatiu més baix i/o per la manca de capacitat per processar la informació. Independentment de quina sigui l’explicació correcta, això vol dir que una intervenció basada en el preu o en programes de divulgació cultural no es traduirà significativament en un consum més elevat per nivell educatiu, com ho demostren les dades esmentades. Tot plegat situa novament el debat en les qüestions d’equitat relacionades amb un finançament continuat de l’alta cultura mitjançant fons públics.

La principal inquietud política que sorgeix d’una pauta desigual d’assistència a esdeveniments culturals segons el nivell educatiu és que la part més important dels diners públics es destina a l’alta cultura, és a dir, a aquelles manifestacions culturals a les quals els ciutadans amb ingressos baixos o un nivell educatiu baix no assisteixen.

Cal recordar, però, que el finançament públic de l’alta cultura no es justifica només –i ni tan sols principalment– per millorar l’accés dels ciutadans amb un baix nivell educatiu. Per exemple, l’argument de la innovació o l’experimentació per a les subvencions públiques no depèn del nivell o la composició dels assistents a la forma cultural subvencionada. Els altres arguments de beneficis col·lectius relacionats amb la identitat, els efectes econòmics secundaris i l’orgull o el prestigi nacional tampoc estan vinculats necessàriament amb la composició del públic.

A més a més, també hem de ser prudents en altres fronts abans d’afirmar que el finançament públic de l’alta cultura és regressiu i desvia diners dels pobres als rics. D’entrada, les subvencions públiques, en efecte, poden beneficiar els productors i no els consumidors de la forma cultural en qüestió, i el perfil socioeconòmic dels productors pot diferir significativament del dels consumidors d’alta cultura. La qüestió de si són els productors (artistes, directors, etc.) els qui es beneficien de les subvencions (en forma de millors sous i condicions de treball), o bé si ho fan els consumidors (en forma de preus més baixos o produccions de millor qualitat), és cabdal per a aquest debat i és un afer que en bona part encara no ha estat resolt.

No obstant això, la qüestió més important que ens ocupa és fins a quin punt els ciutadans en general es beneficien de les subvencions a l’anomenada alta cultura. Com més alt sigui el benefici públic, menor serà la subvenció –si és que n’hi ha cap– destinada al benefici privat dels assistents. Encara que s’ha intentat estimar l’escala del benefici públic, les dificultats d’estimació en aquest sentit són tan grans que en última instància són els polítics els qui han de prendre una decisió.

És important remarcar, un cop més, que una distribució desigual de l’assistència als esdeveniments culturals finançats amb fons públics no qüestiona necessàriament les polítiques culturals. El finançament cultural i artístic té altres objectius, com ara el foment de la innovació i l’experimentació en aquest àmbit o bé l’atracció de turistes i inversors estrangers, que podrien oferir importants beneficis per als contribuents, encara que l’assistència o el consum fossin manifestament desiguals.

Per tant, potser seria més oportú que els responsables polítics centressin l’atenció en els dos primers aspectes que hem assenyalat més amunt en relació amb l’accés: garantir la igualtat de drets i la igualtat d’oportunitats i, quan això s’hagi aconseguit, no amoïnar-se gaire per la igualtat d’assistència. En aquest cas, però, cal documentar de manera constant que el finançament de la cultura i les arts amb fons públics reporta beneficis per al contribuent en general i no tan sols per als qui en gaudeixen assistint-hi.

John W. O’Hagan

Departament d’Economia

Trinity College, Dublín, Irlanda

Falk, M., i T. Katz-Gerro (2016): «Cultural participation in Europe: can we identify common determinants?», Journal of Cultural Economics, 40(2).

Keaney, E. (2008): «Understanding arts audiences: existing data and what it tells us», Cultural Trends, 17.

Notten, N., B. Lancee, H. van de Werfhorst i H. Ganzeboom (2013): «Educational stratification in cultural participation: cognitive competence or status motivation?», Amsterdam: GINI Discussion Paper.

O’Hagan, J. (2014): «Attendance at/participation in the arts by educational level: evidence and issues», Homo Oeconomicus, 31(3).

O’Hagan, J. (1996): «Access to and participation in the arts: the case of those with low incomes/educational attainment», Journal of Cultural Economics, 20(3).

Villarroya, A., en cooperació amb V. Ateca-Amestoy (2015): «Spain», dins Compendium. Cultural Policies and Trends in Europe.