L’associacionisme com a base humana de les indústries culturals | tornaveu.cat

Certament és necessari per fer determinada cultura tenir un Estat. Dependre d’una altra organització política per fer una acció cultural a través del que denominem com indústries culturals ho fa necessari. Parlo de les promocions i suport econòmic del que s’han denominat industries culturals. Em refereixo al cinema, edició de llibres, teatre, museus, àmbits artístics que cal preservar. En aquest món de cultura les expectatives de Catalunya són inacabables i deia Ferran Mascarell en una conferència recent, a la seu de l’Ens de l’Associacionisme Cultural el 25 d’abril, que les actuacions de patrimoni cultural havien estat excel·lents, potser no tant pel que fa a la utilització posterior per part dels catalans. També sembla, o ja és evident, que el centralisme d’Espanya privilegia l’àrea de Madrid sense límit i els ajuts a les altres cultures peninsulars a través de les autonomies són molt precaris. La idea espanyola de fer un centre de País fort, en el qual les autonomies provincianes siguin disminuïdes de forma conscient a fi que restin en una situació més precària. Les aportacions que l’Estat fa a Catalunya a través del pacte estatutari migrat no permeten mantenir una disposició de recursos per fer uns plans culturals a un nivell homologable amb altres regions europees.

Conferència de Ferran Mascarell

Aquest plet amb Espanya és el que estem vivint des de fa molts anys: primer amb els 40 anys d’una dictadura dura amb la determinació d’anorrear les cultures que els espanyols en diuen “provincianes”. Posteriorment, també és constatable que després, amb democràcia, el tractament que es dóna a les autonomies és clarament inferior en tota mena d’infraestructures culturals. La conclusió és que sense Estat propi, Catalunya pot fer poca cosa i, a més, tothom és conscient que els poders centrals fan a consciència esforços per afavorir una cultura castellana que numèricament és hegemònica i per tant totes les altres molesten.

Hi ha un altre camí, que és el de sempre i a les nostres mans: el món associatiu, que a través de l’associacionisme i la cultura popular arriba a l’arrel de la identitat personal. És el que ha suportat els embats anticatalans des de segles ençà. És la força que ha mantingut la nostra cultura preservada i en creixement i, a diferència de la inversió pública, també necessària quan es pot, l’associacionisme i la cultura popular sobreviuen per un voluntariat bolcat a salvar l’entramat del poble. La catalanitat sobreviu amb força esdevenint una Catalunya europea que no passa per Madrid. Aquest patrocini senzill de la gent no solament ha salvat molts moments d’atacs històrics, si no que també ha aportat militància humana per fer créixer molts i nous catalans amb consciència nacional. Sense aquesta base humana les industries culturals poc tenen a fer. I la canalització econòmica és molt més barata a través de les associacions.

La necessitat cultural i política immediata és el foment de les associacions que poden fer créixer la consciència nacional. I quan es disposi d’una administració pròpia aquest camí trobarà una base social que a més de créixer en número ho farà fomentant en profunditat la identitat nacional i en un grau de qualitat estimable. La força popular és imparable i és la més efectiva per mantenir el creixement de la personalitat com a Poble. Tota una potencialitat humana en espera que s´hi pugui afegir la força de les indústries culturals com tenen els països amb llibertat.