Crítiques: “Othello” de Les Antonietes

Vist el 10 de juny de 2018 a La Seca Espai Brossa de Barcelona

OTHELLO / William Shakespeare

Cia. Les antonietes

SINOPSI

Otel·lo, general de l’exèrcit de la república de Venècia, i Desdèmona, filla del senador Brabancio, s’enamoren i es casen en secret. Iago, un dels lloctinents del moro, mogut per l’odi que sent cap a ell, intenta provocar la gelosia d’Otel·lo fent-li creure que la seva esposa li és infidel amb Cassio, el seu lleial tinent. Víctima de las seva terrible gelosia, Otel·lo acaba matant Desdèmona i després, en descobrir que tot ha estat un engany del malvat Iago, es suïcida.

FITXA ARTÍSTICA

Autor William Shakespeare
Direcció i adaptació Oriol Tarrasón
Repartiment Annabel Castan, Òscar Intente, Arnau Puig
Disseny d’Il·luminació Iñaki Garz
Disseny d’espai i vestuari Joana Martí
Confecció vestuari I.T.
Construcció mobiliari Oscar Fernandez
Caracterització Txus González
Fotografia David Tarrasón
Vídeo Joan Gastó
Fotografia portada David Tarrasón
Disseny gràfic Assad Kassab
Comunicació Anna Parnau – Oh la là Comunicació
Producció executiva Raül Perales
Distribució Xavier González – Escenapart
Producció Les Antonietes

Agraïments Queralt Riera (alumne en pràctiques de direcció per l’escola Eòlia), Eduard Arderiu, Carles Borràs, Raimon Molins, Joan Rodon, Anna Ribera, Adriana Parra, Jordi Garcia, Toni Mira.
Amb la col·laboració de La Seca Espai Brossa, Atrium Viladecans, La Nau Ivanow, La Caldera Les Corts, Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia, Medusa Cultura.

Amb el suport deDepartament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Espectacle en català

XARXES SOCIALS

#othello

El moll de l’os de Shakespeare

Una versió esplèndida del drama de Shakespeare, reduït a 3 personatges, Othello, el moro, la seva esposa Desdèmona i Iago, l’home de confiança, però alhora el cinisme personificat. Sobre l’argument i aquest personatge (tan malvat i tan interessant alhora) ja vaig explicar-ho més o menys tot en analitzar una lectura dramatitzada (esplèndida) dirigida per Francesc Cerro Ferran al festival de Peralada l’agost de 2016.

Anem per aquesta versió: ens apropem al triangle bàsic de la tragèdia: l’Othello, un general victoriós però poc donat a la política, i sobretot, a les insídies i intrigues cortesanes; Desdèmona, la seva jove esposa, víctima de la innocència (brutal, però innocència) del seu marit, combinada amb un sentit de l’honor a la mida dels homes, i l’ambició i la maldat de Iago. I per fi, Iago, el que s’arrossega amb astúcia i sense escrúpols per a ascendir trepitjant el que i el qui calgui.

Cal dir que la proposta és molt atractiva, potser per la nuesa, no només de l’espai escènic, diàfan, i trencat només per la catifa vermella, el faristol d’orador i un banc, sinó també la nuesa dels personatges, que fidels al text original expressen i actuen d’una forma coherent a sí mateixos, marcant molt bé l’odi cap al moro, la manipulació en estat pur, la gelosia com a mal en sí mateix, i la desesperança de qui no entén perquè algú pot voler-li mal.

Un text molt ben dit, de forma clara i matisada, per tots tres intèrprets, que desperten, de tant en tant, la rialla o la desaprovació del públic, des d’un inici capbussat en les desventures de tots tres. Molt apreciable tot el moviment escènic, també molt net i ben executat, com una coreografia que ajuda a entendre què els està passant en cada moment. La utilització senzilla però efectiva de recursos, com les cortines que formen l’habitació on Desdèmona dorm, o la càmera i el micròfon que ens transporten a un atri polític, en paral·lelisme als temps de la Venècia-estat. Un vestuari actual que acaba de situar-nos en quant hi ha encara de vigent en un text del segle XVII.

Memorable el monòleg de Desdèmona, que ens roba a tots el cor, amb un missatge femení (més que feminista) clamant per la justícia per a qui no ha fet cap mal.

Tot plegat un còctel molt recomanable si no us espanta un text per al qual cal tenir uns mínims de comprensió i no espantar-se davant una prosa (sí, prosa) Shakespiriana, d’altra banda brillant i emocionant.

Potser, si se li ha de buscar un però, podria haver-se dibuixat millor la contradicció d’Othello, general avesat al camp de batalla, però un pobre inadaptat a les coses de la política. I si no és molt demanar, com les mentides i sospites que Iago va sembrant de forma calculada, van amarant la seva ànima fins a despertar l’impuls irrefrenable de matar allò que més estima, en creure’s traït i deshonrat.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*