Crítiques: ‘La que escombrava l’escaleta’ de l’Invisible Titelles

Vista el dissabte, 2 de març de 2019 a la Sala Fènix de Barcelona

LA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA – L’INVISIBLE TITELLES

SINOPSI


Us presentem la nostra versió del conte clàssic de la rateta.

Ja sabeu, una rateta molt presumida que sempre té la casa neta com una patena i que un bon dia, tot escombrant l’escaleta que dóna al carrer, es troba un dineret i ràpidament es posa a pensar com s’ho pot gastar. Se li ocorren diverses idees però al final, decideix que es comprarà un llaç ben maco i sortir al carrer, a veure si troba un marit que li faci el pes.

Després de veure molts animalons (un gall, un gos, un porc, …) A cadascú els hi farà la pregunta clau per decidir si vol o no casar-se amb ells: A veure com cantes? No li satisfan les respostes d’aquests pretendents, els sons que emeten, però quan arriba el gat i diu miauuuu, decideix que amb ell es casarà. I així ho fan. Una tria un pèl arriscada…

No cal molta imaginació per saber el que pot arribar a passar. ”

 

FITXA ARTISTICA


Manipulació i actor: Joan Reverté

Construcció titelles: Joan Reverté

Vestuari: Montse Rofes

So: Neus Reverté

Dramaturgia i realització: Joan Reverté

Direcció: Joan Reverté

Fotos: Jesús Atienza

 

L’Invisible titelles, o el que és el mateix, en Joan Reverté, des de les comarques tarragonines es dedica ja fa anys a difondre contes clàssics, llegendes (Sant Jordi, per exemple) i tota mena d’històries, bàsicament a través dels seus espectacles de titelles.

Amb un estil directe, popular i molt comprensible, ens explica un conte que tots i totes ens coneixem de memòria, el de la rateta ‘que escombrava l’escaleta’ o ‘presumida’ o com li volguem dir, que es troba un dineret, i amb el llacet que es compra amb ell, llueix tan bonica que un seguit d’animals la demanen en matrimoni, però que ella rebutja, donat que no li agrada com parlen, borden, renillet, grunyeilxen, etc… La resta, ja la sabeu. Apareix el gat que la fascina amb els seus miols, s’hi casa, i poc s’imagina el que l’espera la nit de noces… Però en aquesta ocasió, i atenent la crueltat del desenllaç original, apareix la policia que evita que el cruel marit acompleixi els seus depredadors instints. Llástima que això darrer passi només (o gairebé) als contes.

La proposta estètica també és d’una gran senzillesa, però molt efectista i colorista: tot es desenvolupa davant, darrere o sobre unes caixes de fusta (de les que podríeu trobar a un mercat) pintades en uns colors vius, similars a les casetes vora els rius Onyar o La Plata, posem per cas, conegudes en directe o en fotografies que han donat la volta al món.

És especialment recomanable per a dur-hi infants entre els 2 i els 5-6 anys, també per la seva durada, la justa perquè surtin contents i en cap moment no hagi decaigut l’atenció. Més grans potser ho trobaran massa senzill, tot i que la gran virtut dels clàssics és que demanen ser revisitats, de tant en tant, a qualsevol edat. Ni que sigui per a refrescant-nos-els i que els puguem explicar als més petits i petites.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*