Crítiques: ‘La noia de la làmpada’ de la Cia. Flyhard

Vist el divendres, 30 de novembre de 2018 al Teatre de la Vila de Paulau-Solità i Plegamans

Sinopsi:

L’Alba està a punt d’acomplir el seu somni i fer-se un nom dins del món laboral.

Està a punt d’aconseguir l’oportunitat per la qual ha treballat tants anys.

És molt fàcil, ho té a tocar i ella està preparada.

L’Alba es queda embarassada.

I això, sense voler, ho canvia tot.

Sempre ens han dit que quan siguem pares serà la millor experiència de la nostra vida, on viurem una plenitud envejable i una felicitat absoluta. Milers d’eslògans es poden veure per tot arreu, exaltant aquesta etapa de la vida.

Però què passaria si aquest embaràs vingués quan estàs a punt d’acomplir el teu somni vital i la decisió de tenir aquest fill pogués trencar tota la teva ambició laboral en un futur?

S’afrontaria aquesta etapa amb la mateixa felicitat?

Podríes arribar a culpar al teu fill de no haver sigut allò que volies ser?

FITXA ARTÍSTICA

TEXT I DIRECCIÓ Marta Aran

REPARTIMENT Oriol Casals, Lara Díez, Marta Vila i Andrea Portella

AJUDANTS DE DIRECCIÓ Muguet Franc i Guillem Motos

ESCENOGRAFIA Laura Clos (Closca) i Sergi Corbera

VESTUARI Adriana Parra

DISSENY IL·LUMINACIÓ Xavi Gardés

IMATGE Roser Blanch

PRODUCCIÓ EXECUTIVA Clara Cols, Roser Blanch i Sergio Matamala

És un text, sobretot, de posar-nos damunt la taula temes que podríem considerar ‘molt del nostre temps’ contradiccions de la vida actual, sobretot entesa com a vida urbana, on la part professional condiciona de forma important (per no dir brutal) el nostre pla personal, és a dir, la nostra persona.

La protagonista és una professional de l’art (no una artista, sinó del circuit de les galeries d’art) que queda embarassada -en un moment molt poc oportú- de la seva parella, un noi que té un gran anhel de tenir descendència amb ella, però -i aquí comencen les contradiccions- acaba aprofitant-se d’un embaràs de la seva xicota per a escalar en un món al que abans tenia difícil accés. Tot això, amb la complicitat, per conveniència, de la subordinada de la protagonista a la galeria d’art. Com a punt de clímax, una fira del sector a la qual sembla que, si no s’hi va, s’ha de perdre definitivament el carro d’un reconeixement dins de la professió.

No busqueu cap gran sentit a la noia esmentada al títol. Bàsicament és la forma de dir-nos que un poca-solta té possibilitats de triomfar en el món de l’art de la forma més absurda. En aquest cas, sent al lloc i al moment adient.

Per una banda, damunt la taula apareix l’actitud d’una futura mare que veu el seu embaràs que -tot i ser voluntari, induït però al capdavall voluntari- com una enorme nosa professional. Quan al principi de l’obra es refereix en termes despectius a la seva ‘panxa’ fa angúnia i tot. De l’altra, conflictes de parella, barrejats amb conflictes professionals molt lligats a l’ambient urbà, la lluita per a visibilitzar-se en un entorn on el prestigi ho és tot. Traicions, ‘petites mentides sense importància’, la utilització de la teva pròpia parella, o per contra no perdonar-li que t’hagi substituït (un arriba a pensar que era la menys dolenta de les solucions, donada la precària salut de la futura mare), la seducció entre companys de feina, tot i que endevinem que només a efectes de triomf laboral….

En conclusió, una posada en escena i unes interpretacions al servei d’un text, ni lluïdes especialment ni fallides, sinó per il·lustrar eficaçment tots els temes que s’hi plantegen. Un no té la sensació d’una gran obra que l’atrapa, o de veure un text que passarà a la història, però del que no hi ha cap dubte, és de que sortirà amb uns quants temes per a parlar i discutir amb els qui l’acompanyin, com va ser el cas de qui venia amb mi i es va sentir, en part, identificada amb la protagonista. Que el teatre serveixi, si més no per a això, ja és un valor en sí mateix.

I la principal pregunta que jo em vaig endur cap a casa va ser: qui s’estranya que hagin de ser els que arriben d’altres terres i cultures qui pareixin els futurs habitants del país? A qui li estranya, si en un parell de generacions, de ser una benedicció (i perquè no, els que tindran cura de nosaltres de vells i de tot allò que deixem al morir), els fills estan passant a ser un luxe, en el millor dels casos, quan no una terrible nosa?

Probablement sigui una llei darwiniana, ara que ja sona versemblant que serem una societat longeva, o sigui envellida, i cada cop hi haurà menys fills perquè no caldrà portar més gent al món?

#ahilodejo

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*