Crítiques: ‘Testimoni de càrrec’ de la Cia. Teatre del Raval

retrats testimoni raval

Vist el dissabte, 14 de setembre de 2018 al Teatre del Raval de Barcelona

Apte per a públic jove, a partir de 16 anys

SINOPSI

Testimoni de càrrec (títol original en anglès Witness for the Prosecution) és una pel·lícula de Billy Wilder, estrenada el 1957 i protagonitzada per Charles Laughton, Marlene Dietrich i Tyrone Power.
És l’adaptació de l’obra teatral d’Agatha Christie estrenada el 1953. Leonard Vole, un home jove i atractiu, és acusat de l’assassinat de la senyora French, una rica anciana amb qui mantenia una relació amistosa. El presumpte mòbil del crim és la possibilitat d’heretar els béns de la difunta. Tot i que les proves en contra seva són aclaparadores, Sir Wilfrid Roberts, un prestigiós advocat criminalista que acaba de patir un atac de cor, es fa càrrec de la seva defensa.

Tal com es demanava als cartells originals de la pel·lícula, nosaltres demanem al públic: “En parlaràs, però si us plau, no expliquis el final!”

950x425

FITXA ARTÍSTICA:

JORDI COROMINA – Sir Wilfrid
EMPAR LÓPEZ – Romaine Vole
CARLOS BRIONES – Leonard Vole
MUNTSA TUR – Srta. Plimsoll
LLUIS ALTÉS – Sr. Myers
ENRIC CERVERA – Sr. Carter / Thomas
GERARD CLAVELL – John Mayhew
MONTSE MIRALLES – Janet Mackenzie
SERGIO ALFONSO – Inspector Hearne/ Policia judici
BERTON FERNÁNDEZ – Jutge
LAIA SERRA – Noia

Covers:
EVA POCH – Janet Mackenzie
PEP MARTÍNEZ – Leonard Vole

Direcció: PEPA CALVO
Adaptació: MARGA PARRILLA
Disseny llums: XAVI COSTAS
Escenografia: GALA GARRIGA
Vestuari: RAFATÓ TEATRE
Música original: PETER DELPHINICH
Interpretació musical: PETER DELPHINICH (saxo baríton/alt)
DICK THEM (contrabaix)
Enregistrament: JAIME AGRAMUNT
Disseny gràfic: TRIUNFO SCP
Il·luminació: VÍCTOR CÁRDENAS
Tècnic: ADRIÀ MORENO
Construcció: ALBERT LÓPEZ VIVANCOS / XAVI PORCAR

Torna un dels més grans èxits del Teatre del Raval, que va ocupar la pràctica totalitat de la temporada 2015 2016. Testimoni de Càrrec és l’adaptació de l’obra teatral d’Agatha Christie, que el seu torn adaptava un dels seus relats “Witness for the Prosecution”, però per ser justos hem de dir què és una translació fidedigna del guió de la  pel·lícula del mateix títol, dirigida per William Wiler i que comptava amb un repartiment excepcional. Una pel·lícula sobre processos judicials, en aquest cas per un assassinat on totes les proves són aclaparadorament desfavorables a l’acusat

En el seu moment ja vaig explicar què em semblava la posada en escena proposada per Pepa Calvo. Ara cal dir que, en general, es nota tot el que es va aprendre d’aquella llarga temporada, i tenim una obra amb més ritme, més entenedora en totes les fases i amb uns personatges més brillants, especialment el protagonista, ara interpretat per Carlos Briones, que té aquell toc simpàtic i pocavergonya que Tyrone Power li donava a la pel·lícula.

Segueix sent una obra que a la seva primera meitat té un to molt discursih, ja que s’expliquen els fets, però a mesura que va avançant es van ajuntant les peces i tot va fluint cap al final. He de dir que m’acompanyava una persona que ni tan sols recordava la pel·lícula, i en un moment em va dir que dos dels protagonistes li recordaven a Charles Laughton i Marlene Dietrich.

També cal destacar que les ironies i els petits acudits tenen el to i la durada idònia per exercir de breus però efectius punts de fuga d’una trama que atrapa l’espectador, fent-lo posar en certa manera de part del protagonista i contra la seva ‘estimada esposa’. I per arrodonir-ho, tota l’obra és d’un rigorós blanc i negre, encara que estiguem parlant de teatre, on destaquen uns papers blaus que tenen una funció importantíssima en el resultat final. I a més, el toc que donen els jurats, que no són altres que membres del públic que són convidats a pujar a l’escenari per veure l’obra des de dins. També la presència de les dues actrius que, des de la platea, van comentant diversos moments del judici.

Però tampoc ens enganyem, és una mena de teatre de poca acció i molt discurs… tot i que l’aplaudiment final del públic dóna a entendre que convenç a un ampli espectre d’espectadors, tant si estan acostumats a anar al teatre com si no. I això, a banda de ser mèrit dels intèrprets i la direcció, ho és molt del guió que en el seu dia va fer Billy Wilder: William, quan es posava seriós.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*