Jove Espectacle Portal dels espectacles per a infants i joves a Catalunya
Vist el dissabte, 23 de novembre de 2019 al Teatre de Bescanó (Temporada Alta)
La pallassa catalana ha decidit trastocar la tradició del circ en clau femenina
Cada cop hi ha més dones que es posen el nas vermell, però què passa quan es munten els anomenats números de pallassos clàssics no amb pallassos, sinó amb pallasses? Pepa Plana, una de les grans pallasses catalanes, ha decidit trastocar la tradició del circ. Dirigit per Joan Arqué, Veus que no veus és un muntatge on Plana i Noël Olivé subverteixen els números clàssics per reviure la tradició més pallassa en clau de dona, intercalant entre els números de sempre la història d’unes artistes que viuen en un món d’homes. Humor i poesia en un espectacle on les protagonistes juguen, però també mosseguen.
Pepa Plana i Noël Olivé reivindiquen el paper de la dona dins les arts escèniques. A partir dels anomenats “números clàssics”, ja tocava que algú en fes la versió en femení. Com canvien i quin significat agafen quan es juguen des de dues pallasses en lloc de dos pallassos? No és un tema menor. Si des de la nostra companyia sempre hem reivindicat la figura de la pallassa en un món majoritàriament masculí, ara volem entrar en els números clàssics més circenses, encara que amb la intenció d’embolicar-los dins una història.
I en aquest projecte, el primer ha estat triar qui seran els seus components. D’una banda i com a Pallassa Augusta, tenim a Pepa Plana; de l’altra, i en el rol de Pallassa Blanca o clown a la Noël Olivé. I per dirigir aquest duo meravellós en Joan Arqué, qui, si no?
Volen ser vistes i escoltades. Dues pallasses: una augusta i una carablanca. Que hauria passat si les nostres àvies haguessin pogut fer de pallasses?. Es tracta de riure, sí, però no només d’això, sinó de parlar, jugar i potser mossegar.
Fitxa artística
- Intèrprets: Pepa Plana i Noël Olivé
- Direcció: Joan Arqué
- Assitent de direcció: Inés García
- Escenografia: Xavier Erra
- Coreografia: Roger Julià
- Vestuari: Rosa Solé
- Il·luminació: Yuri Plana
- Música: Lluís Cartes
- Música i veu a Tirallonga: Rosa Pou
- Fotografia: Joan Sánchez
- Producció: La Vaca Flaca
- www.pepaplana.cat
El primer i més important que cal dir de ‘Veus que no veus’ és que és un espectacle d’una gran precisió. Tot ell és farcit d’una deliciosa tria de gags executats per dues grans actrius-pallasses, que, tant en solitari quan es presenta cadascuna al seu estil (la Pepa, entre el públic, interactuant desvergonyidament, la Noël apareixen en una caixa que li ve petita, fent una sessió memorable de ‘risoterapia’ o teràpia del riure), com en les seves mútues interaccions, tot està mesurat i mil·limetrat.
I és que la comèdia, l’art del/la clown, o com li vulguem dir, necessita d’un ritme determinat, ni massa ràpid ni massa lent, on es perdessin les idees o no se’n posessin d’altres, per no deixar esmorteir l’anterior. En això són mestres, que juguen, que improvisen (no crec que a cada bolo digui la Pepa Plana que ‘si no tens cognom estranger no entres al Temporada Alta’) i que entomen les reaccions d’un públic que hi entra perquè elles l’han convidat.
Quina és la part que li pertoca, doncs, a un director con en Joan Arqué, enmig de dues patums com elles? Endreçar, proposar, corregir i tenir cura que el ritme sigui el que atrapi l’espectador, cosa que s’aconsegueix abastament.
L’espectacle transcorre entre la successió de gags, que potser en alguns casos recordin als clàssics del gènere, però que en mans d’aquest trio es recreen tant que escapen de la sensació d’estar fent cap homenatge, al contrari, l’adapten a les seves aptituds i el regeneren fer a fer de cada número un de nou i diferent.
L’escenografia i els elements estan molt cuidats, tot i l’aparent senzillesa de la proposta, i ambdues són capaces de jugar amb la diferència d’alçada de com un element a favor de la diversió. I no vull oblidar-me del petit homenatge de la Pepa a la Mary Santpere, una de les actrius còmiques catalanes més rellevants del segle XX, i amb tota la raó.
Hi ha, passades les primeres 3/4 parts (per posar una xifra) de l’espectacle, un canvi de rumb i d’intencions, passant de la pura diversió, a la reivindicació del paper que (hauria de tenir) la dona en les arts escèniques, el que ja té, i cada cop més, però el que se li resisteix més, com és en el món del/la pallasso/a. Per a mi el punt culminant d’aquesta posada de relleu de que alguna cosa encara ens falta millorar, és un on es reprodueixen frases que persones ben conegudes de la cultura (i alguna de la política) han dit sobre el tema. I és que ja ho deia el gran autor anglès, no hi ha com posar un mirall i mostrar les coses tal com són i s’han dit, perquè quedin en la més absoluta de les evidències. Sobretot quan portem més de 45 minuts assistint a un espectacle que val el seu pes en or, que demostra que ser dones no els impedeix gens ni mica ser unes grans pallasses. D’aquí endavant, i en posar-se serioses, l’espectacle ens ofereix una visió força crítica i d’obligada reflexió, sobre el paper de la dona no només dalt l’escenari. Per a qui no ho hagi agafat abans.
Potser modestament faria un parell de reflexions finals, a banda de si és necessari cloure tan seriosament un espectacle que ha fet servir la diversió de forma magistral per a fer-nos arribar el missatge: si no és una llàstima que per uns escassos moments l’espectacle no sigui programable per a un públic no adult, i si és necessari dir que el poble on es situa el teatre on estàs treballant és un ‘poble de m….’. A banda dels peròs, us recomano de forma entusiasta aquest grandíssim espectacle on veiem dues intèrprets irrepetibles.
