Crítiques: «Posaré el meu cor en una safata» de Carla Rovira

Vist el dijous, 12 de desembre de 2019 al Teatre Lliure de Montjuïc, Barcelona

Posaré el meu cor en una safata és una creació escènica que parteix d’un projecte d’investigació sobre la mort. La mort és un procés biològic que tots els éssers vius haurem de transitar en algun moment. Malgrat saber que totes hi haurem de passar, hem fet per allunyar-nos-en tant com hem pogut. No en parlem; la mort ha quedat relegada en el seu relat com un fracàs mèdic. Això posiciona les nostres vides de manera diferent. Com confrontem la nostra mort també defineix la nostra manera de viure la vida. Com confrontem la nostra finitud? Sabem que morirem? Aquest espectacle, com a espai de diàleg col·lectiu i d’experiència individual, ens pot servir per endinsar-nos-hi.

Carla Rovira

La creadora Carla Rovira ha estat escollida artista resident d’aquesta temporada. La seva proposta d’estudi tracta de la mort i de com ens hi enfrontem.

atenció: en aquest espectacle es fan servir llums estroboscòpics

Carla Rovira és actriu, creadora, professora i educadora social. Ha participat en espectacles com Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I, de La Calòrica. Des del 2010 forma part de la companyia LAminimAL Teatre. El 2015 va estrenar el seu primer projecte propi, Most of all, you’ve got to hide it from the chicks (premi FAD – Sebastià Gasch 2016 Aplaudiment a la Creació Emergent). El 2017 va presentar Màtria en el marc del festival Simbiòtic i, la temporada passada, AÜC (el so de les esquerdes) amb Les Impuxibles.

Fitxa Artística

intèrprets Marta Aran Flores, Laura Blanch Bigas,  Ramon Bonvehí Rosich, Marc Domingo Carulla, Erol Ileri Llordella i Carla Rovira Pitarch

dramatúrgia i direcció a partir d’una creació col·lectiva Carla Rovira Pitarch / escenografia Manoly Rubio Garcia / interacció leds i mapping www.mapping.cat / vestuari Núria Llunell / il·luminació Roger Arjona Loscos / banda sonora i audioviduals Erol Ileri Llordella / so Cesc Mojica Latorre

ajudanta de direcció Marta Aran Flores / producció executiva Aina Bujosa Díaz

i els equips del Teatre Lliure

coproducció Carla Rovira i Teatre Lliure

agraïments Cooperativa La Paleta, Projecte d’okupació rural Cal Soteras, Urbaser, Sergi Fäustino, Alba Feixa, Oriol Jardí, Meritxell Miquel, Joan Nieto, Maria Guillermina Peracca, Jorgina Piferrer, Txell Sardà i Tiago Torres

Memento mori*

Literalment, l’espectacle comença amb ‘el cor en una safata’. Tota una declaració de principis de la creadora Carla Rovira, de la qual ja vaig comentar la inspirada creació per a públic infantil i juvenil (més el segon que el primer, si entenem que és a partir dels 9 anys) ‘Most of all you’ve got to hide it from the chicks’  a l’Antic Teatre de Barcelona. Sempre ha fet espectacles ‘diferents’ i aquesta no és l’excepció, doncs vol fer discurs mitjançant el teatre, explicar aquelles coses que vol dir, sense importar que es noti, ni la necessitat de la ‘quarta paret’.

Partint d’una sala d’espera on algú té un ésser estimat que es debat dins d’un quiròfan entre la vida i la mort, assistim a un recordatori inequívoc a un fet que tots coneixem, però que (afortunadament, segur) no tenim present en el nostre dia a dia, i és que, *com deien els romans als generals que tornaven a Roma victoriosos de les batalles, ‘Recorda que has de morir’, memento mori.

I ho fa, fora d’aquesta sala d’espera, que forma part de l’espectacular escenografia, també en diversos formats i situacions, com ara un repàs dels protocols de com s’ha de donar la notícia de la mort a un hospital, a les persones que hi són presents. O en un show televisiu ple de llums i glamour recordant-nos les diverses formes de morir. També ens recorden que el món, així com sona, va cap a la destrucció, a través de les mortals ferides que li etzibem des de fa temps, contaminant i matant espècies sense control. En això, ens auxilien Faust i Mefistòfil, en una curiosa metamorfosi de l’intercanvi de l’ànima del primer per una vida regalada i aconseguir tot allò que vol, atorgada pel segon.

També hi ha moments d’un surrealisme que ens deixa parats, com ara tots els actors anant a quatre potes i repetint un mantra amb una sil·labació monòtona. I ben al contrari, en la interpretació d’una preciosa cançó de desamor (com el 99% de les bones cançons d’amor) amb un piano acompanyant. Però on ja es supera qualsevol expectativa és quan la Carla es posa el vestit de David El Gnom i ens explica la seva mort tal com ella la va entendre sent una nena i veient la sèrie, quan aquest personatge es transforma en arbre. La única cosa esperable després d’això, seria que tots els actors de l’espectacle, també de gnoms, interpretessin ‘Eres tu’ de Mocedades canviant el sentit de la lletra, per a explicar-nos quin serà el nostre final (com a individus i com a espècie).

Certament, aconsegueix l’objectiu de recordar-nos allò que molts de cops volem -insistentment- oblidar. Ara bé, d’una forma personalíssima, i que a alguns agradarà més que a d’altres. Particularment, trobo que per a la posada en escena i l’aire de la proposta, molts dels textos resulten excessivament literaris i dits amb una pressa incomprensible, donada la gravetat del tema… i sobretot, el dubte que la parafernàlia del gran muntatge, complex, ple d’espais i amb una gran complexitat tècnica (incloses un munt de projeccions), sigui necessari per a transmetre una veritat tan evident, tan íntima i seriosa. I de retruc, que facin difícil portar aquest espectacle a una gira fora del Lliure.

En resum, un espectacle que ens sorprendrà, però que dramatúrgicament pot saber-nos a poc, que probablement donaria més de sí amb un format menys grandiloqüent i que no recomano a persones que estiguin passant per un moment emotiu baix.