Jove Espectacle Portal dels espectacles per a infants i joves a Catalunya
Enguany, i degut a les restriccions del Covid-19, moltes de les peces que s’havien programat al Temporada Alta s’han hagut d’ajornar, malauradament alguna suspendre’s i, com és el cas del Torneig de Dramatúrgia, bescanviar les sessions presencials per les telemàtiques (sota la denominació genèrica de ‘A Distància’) o bé fer-les alhora, quan les autoritats han permès la reobertura al públic de les funcions, a la Sala La Planeta de Girona.
Hem vist alguns bons textos i d’altres no tant, com sempre, i una característica destacable d’aquesta edició, la gran presència d’autores, en femení, que a més han arribat fins a la tan esperada final, on es decideix qui guanya el torneig. I com sempre, el públic assistent decideix el text guanyador mitjançant votació popular.
Dilluns 19 i 26 d’octubre a les 20 h
Dilluns 2, 9, 16 i 23 de novembre a les 19:30 h – Semifinals
Dilluns 7 de desembre a les 19:30 h – Final
Independentment de les vicissituds esmentades, en aquest cas jo mateix vaig veure les diverses funcions (no totes les del principi, per fer-se a la vegada de la Mostra de Teatre de Barcelona) ‘A Distància’, un sistema que ha arribat per quedar-se, esperem, ja que dóna la possibilitat d’assistència a molts més espectadors, en especial aquells/es que són lluny de Girona, o no hi caben en l’aforament limitat de la sala.
Dilluns, 9 de novembre de 2020 – Jumon Erra passa a la semifinal del X Torneig de Dramatúrgia
El guanyador del quart combat del X Torneig de Dramatúrgia és Jumon Erra, amb el text A les portes de l’Olimp, que passa a la semifinal. Aquest dilluns el públic virtual ha decidit, a través del vot per correu electrònic, que el text de Jumon Erra s’hagi imposat a Un ronyó, de la dramaturga Queralt Riera, en un combat celebrat a la Sala La Planeta sense públic i presentat per Meri Yanes.
A les portes de l’Olimp, interpretat per Roser Vilajosana i Anna Sahun, parla de dues dones que es coneixen en una sala d’espera molt especial de la Barcelona preolímpica. Al text Un ronyó, les actrius Mont Plans i Anna Güell van interpretar dues veïnes d’escala que tenen una relació molt especial des de fa més de 40 anys.
Pel que fa a la valoració, és evident que el text de ‘A les portes de l’Olimp’ era més interessant, doncs tracta el tema de la homosexualitat masculina des de diverses perspectives, principalment des de les dones que hi estan casades o aparellades: unes sabent-ho, havent-ho assumit i convivint amb l’home que estimen i que no serà mai només seu. I d’altres, les que no ho saben, i que pensen que la relació (una mica distant, una mica menys del que esperarien) quan ho descobreixen. De fons, els locals clandestins on els homes d’aquesta condició es trobaven per a donar sortida als seus desitjos. Un precursor dels ‘quartos foscos’ dels bars que a Barcelona i la resta del món donen cabuda a la comunitat gay.
En canvi, el tracte que ‘Ronyó’ dóna de les dues dones, dues ‘senyores Maries’ de les de tota la vida, que mitjançant una conversa ens descobreixen una relació ‘a la catalaneta’ (el perfil de totes dues ho deixa clar) d’una relació lèsbica que ha durat anys, mentre totes dues estan casades i ben casades. Una mena de ‘Brokeback Mountain’ quan es passaven uns dies d’excursió cada any, però sortint d’uns personatges tan convencionals que és difícil creure-s’ho.
En la primera semifinal, es va posar de manifest que ‘A les portes de l’Olimp’ potser era una mica llarg pel format del Torneig de Dramatúrgia, i que era possible presentar l’essència del conflicte amb menys text introductori.
Dilluns, 16 de novembre de 2020 – Lara Díez Quintanilla, primera finalista del X Torneig de Dramatúrgia
La dramaturga Lara Díez Quintanilla ha passat a la final amb el text Khwam Sukh Rodríguez, després d’imposar-se a Denise Duncan, que ha defensat el text Avui pot ser un gran dia. El públic virtual ha decidit el resultat a través del vot per correu electrònic.
Els actors Anna Moliner i Pol López van interpretar el text Khwam Sukh Rodríguez, que parla d’una parella que espera un fill i decideix explicar-se alguns secrets que no s’havia explicat mai fins ara. Per la seva banda, Avui pot ser un gran dia, que planteja una trobada entre un empresari del món de l’autoajuda i una dona lesbiana que té por d’enamorar-se, va ser interpretat per Francesc Cuéllar i Anna Alarcón.
Per a resumir, ‘Avui pot ser un gran dia’ es basa en la trobada en una terrassa de fumadors d’un hotel, on dos personatges ben diferents, desconeguts, i a través de les seves confessions (qui no s’ha sincerat amb una persona desconeguda que saps que mai més trobaràs, probablement) fan dos viatges aparentment en sentit contrari: ell, un empresari que fa conferències d’autoajuda i ella, una noia que es debat davant la trobada, a una habitació del mateix hotel, amb la dona més ideal i atractiva (i moltes coses més) que mai no hagi trobat i, pensa, mai no podrà trobar enlloc. El debat de si el perfecte és millor o pitjor que el bo, si pot existir l’amant perfecte o la teva mitja taronja, i a través de coses tan banals com l’afecció de tots dos al futbol, desemboca en una crua confessió d’ell, la feina del qual és arreglar -o provar de- la vida dels demés. Un text amb un plantejament interessant, però que pel meu gust es perd per unes branques que ens allunyen de les reflexions centrals.
En el cas de ‘Khwam Sukh Rodríguez’ Lara Díez (absolutament ajudada per dos intèrprets en estat de gràcia, que semblava que es sabien el text en viure’l d’una forma poc habitual en una lectura) ens demostra que haver sovintejat el Microteatre (habitual del Festival Píndoles, de microtextos) l’ha ensenyada a explicar històries completes i riques en poca estona. Ens fa el retrat d’una parella que, de tan correcta que vol ser (ideològicament, progressista i ecològica, catalaníssima…) acudeix a tots els tòpics possibles, i a tota mena de cursos per a ser la parella ideal, els pares ideals i tenir els fills ideals. Ella, embarassada i a punt de donar a llum, ell, evitant a tota costa disgustar-la i una mica ‘dominat’ per l’atropelladora personalitat d’ella. Però som humans, i això vol dir que també som animals, i l’escena final no té deixa per a qualsevol de nosaltres. Un text amb una certa empremta de premi dramatúrgic. I com dic, amb la inestimable col·laboració de dos intèrprets inspiradíssims.
Dilluns, 23 de novembre de 2020 – Mar Monegal passa a la final del X Torneig de Dramatúrgia
Mar Monegal s’ha classificat per a la final del X Torneig de Dramatúrgia amb el text Monopoli, després d’imposar-se a Jumon Erra, que ha defensat el text A les portes de l’Olimp.
Els actors Pau Roca i Mar Ulldemolins van interpretar el text Monopoli, que explica la història d’una parella que fa una partida al joc Monopoly mentre reflexiona sobre l’estat de la seva relació, la seva generació i el funcionament de l’economia mundial. Per la seva banda, A les portes de l’Olimp, sobre dues dones que es coneixen en una sala d’espera molt especial de la Barcelona preolímpica, va ser interpretat per les actrius Maria Molins i Marta Ossó.
Sobre ‘A les portes de l’Olimp’, ja vaig comentar quan va ser a la quarta jornada, on va aconseguir passar a aquesta semifinal. A mi i a la mateixa presentadora (i per la reacció del públic, també a ell) se’ns va fer una mica llarg, però demostra ser un text necessari, que tracta correctament el punt de vista d’algú a qui sovint hem oblidat al parlar de l’homosexualitat masculina: les seves dones (quan no s’ha sortit de l’armari).
La veritat és que aprofitar el joc del ‘Monopoli’ per a comentar el profund frau en què s’ha convertit la societat actual, especialment per als joves que representen els protagonistes de la història, és una idea gens menyspreable. Jo i molta gent més l’havíem jugat en temps en els quals o bé volíem jugar ‘de debò’ a aquestes aventures del mercat immobiliari quan fóssim grans, o simplement no contemplàvem mai tenir tants problemes amb les cases d’un carrer o un grapat d’hotels a Barcelona (o allà d’on era el taulell on jugàvem). De tota manera, el text no sembla seguir un mètode per a fer paral·lelismes reveladors, tot i que té bons moments. Sembla més aviat una successió de topades d’aquesta jove parella amb la realitat de les seves vides, o més aviat de la curta volada que consideren que tenen els seus projectes. Fins a acceptar, se suposa, que el món on viuen no té res a veure amb el dels seus pares. Com els va passar als seus pares i als seus avis, sens dubte. Tanmateix, penso que la dramatúrgia va ‘passant d’un costat a l’altre’ sense massa intenció aparent. Veurem, amb un segon visionat a la final, si es veuen millor les connexions.
