Vista el divendres, 19 de març de 2021 al Teatre de Salt.
Espectacle en català – 1h. 30min.
SINOPSI
Pau Carrió estrena una comèdia sobre les maneres d’afrontar les dificultats de la vida.
El fill de la Donna i el Brian té 9 anys. El seu mestre diu que li costa aprendre, que li podria anar bé un psicòleg. Però al Brian i a la Donna -que s’acaben de separar- no els ha agradat mai l’escola, ni els professors. Una triple confrontació divertida i punyent observada meticulosament.
Pau Carrió, guanyador de premis com el Quim Masó i el Crítica Serra d’Or, dirigeix aquesta comèdia sobre com afrontem les dificultats: a l’escola, a la vida, allà on sigui.
FITXA ARTÍSTICA
Autoria: Iseult Golden i David Horan
Traducció i Direcció: Pau Carrió
Intèrprets: Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca
Producció: Sixto Paz Produccions
Espai: Paula Bosch
Il·luminació: Guillem Gelabert
Vestuari: Berta Riera
Producció: Adriana Nadal
Una frase que m’ha perseguit des de que de ben petit vaig sentir-la per primer cop (eren temps de catequesi i evangeli), era aquella que venia a dir ‘Els fills paguen els pecats dels pares’ o ‘Els pecats dels pares, passen als fills’. I no ha estat fins a adult+ que no he acceptat que, a més d’una injustícia, és una realitat difícilment canviable.
Els mestres, quan van coneixent a cada infant de la seva classe, no només dialoguen amb ells, sinó també amb el seu entorn, i sobretot amb la seva família. Perquè mai no som només el que som, i encara que d’adults puguem emancipar-nos-hi, la càrrega de la nostra infància i del que vam veure i sentir a casa nostra, i posteriorment al nostre barri, i al l’escola fins i tot, mai no ens abandona del tot.
El text, importat des del Regne Unit, ens dibuixa una realitat dels habitants dels seus barris, on persones amb orígens diversos, tiren endavant sense gaires expectatives de prosperar, ni en la vessant econòmica o cultural, ni en la satisfacció amb la seva situació personal i el seu futur. I allà neixen i creixen molts infants, que ja de jovenets carreguen amb una motxilla inevitable.
Totalment transportable a molts dels nostres barris i ciutats, la història ens farà veure l’enfrontament d’un mestre amb els pares d’un alumne seu que té problemes d’aprenentatge. Però ells tenen els seus propis conflictes, entre ells, i també amb la criança de l’infant i el seu germà petit. I cadascú s’acararà amb la necessitat de fer-hi alguna cosa, amb un mestre que, com els nostres, ha de veure cada dia aquestes situacions, i mirar d’acostar-s’hi sense jutjar, acceptant la realitat, i sobretot, no enfrontant-s’hi, ja que li va la feina.
Un text brillant, que va esmicolant cada personatge (el pare, la mare, el mestre, l’infant, i una companya seva de classe, amb el seu propi ‘panorama’ familiar) en un brillant flashforward d’escenes paral·leles, que entre d’altres coses ens mostren com pare i fill estan fets de la mateixa (o molt semblant) pasta.
En el capítol interpretatiu, la parella (recentment separada) de pares resulta força convincent, i cal destacar l’extraordinari treball de la Carlota Olcina, donant vida a una dona jove que ha passat un munt de dificultats per a superar-se i tirar endavant, un Pau Roca, prou convincent, que va de menys a més en l’evolució del seu personatge (potser perquè al principi ens ha de semblar més ‘normal’) i un Pol López, que ha d’encarnar aquest mestre, i no sols ‘dialogar’ amb els pares del seu alumne, sinó enfrontar-se a les seves pròpies contradiccions. Aquí, al menys en aquesta primera posada en escena, l’he vist tirant de clixé en el seu personatge, tot i que transmetent tots els matisos del text.
L’espai escènic, tot i ser força convencional, funciona molt bé, ja que una classe és el lloc ideal per a una reunió amb la família de l’alumne, i alhora per a poder canviar en un instant a una escena entre els alumnes de la classe.
En conjunt, un molt bon text, real, comparable totalment a la nostra realitat, amb les diferències lògiques entre el Regne Unit i unes latituds més mediterrànies.
Deixa un comentari