Crítiques: ‘Bufairons’ del Centre de Titelles de Lleida

Vist el dissabte, 17 d’octubre de 2026 a la sala La Planeta de Girona, dins del Festival Temporada Alta.

SINOPSI

El Centre de Titelles de Lleida torna al festival amb el seu muntatge fundacional: un viatge al món ocult sota terra

FITXA ARTÍSTICA

Autoria: Joan-Andreu Vallvé
Direcció: Joan-Andreu i Bernat Vallvé
Intèrprets: Júlia Canadell i Blai Castell
Dibuixos i disseny dels titelles i escenografia: Joan-Andreu Vallvé
Música i animacions: Bernat Vallvé
Construcció dels titelles: Bernat Vallvé, Elisabet Vallvé i Oriol Ferre
Construcció de l’escenografia: Xavier Badia (La Gàrgola)
Producció: Centre de Titelles de Lleida

 

Crítica:

Joan-Andreu Vallvé, i la molt recordada Julieta Agustí van ser els co-fundadors del Centre de Titelles de Lleida el 1986. El primer espectacle de la companyia va ser aquest ‘Bufairons’ l’univers del qual ja havia creat el Joan-Andreu el 1981.

Segueix una tradició de contes infantils que arrenquen, probablement, de l’Alícia de Lewis Carroll i el Peter Pan de James Barrie, que dura fins avui. Una història de descobriment i d’iniciació, durant la infància, d’un món ple de meravelles i fantasia, que només poden captar els que encara no s’han fet adults.

Malgrat que després mai no ho hagin pogut oblidar.

Tenim doncs la nova versió del món d’uns éssers diminuts, els Bufairons, que viuen al subsòl, amagats dels humans, a qui tenen una por ancestral, recordant, potser, les nefastes experiències d’altres trobades amb ells en el passat.

Feliçment, els dos infants poden tornar a casa, això sí, prometent no revelar el secret, i tenir cura que ningú no pertorbi la vida dels lil·liputencs.

L’estètica de l’espectacle és marca de la companyia, aquests titelles que són manipulats des del mànec que els surt del clatell, amb un moviment corporal força realista.

Compta amb una posta en escena molt esquemàtica i força encertada, que va traient i posant elements escenogràfics (gairebé expressionistes, diria jo) en tres taules de diversos nivells, molt ben delimitats per una bona utilització de la il·luminació, i recolzats des del darrere amb una pantalla, on es projecten fons dels diversos llocs per on els protagonistes passaran, i que aconsegueixen la il·lusió de que, de cop, entrin i surtin de l’acció, interactuant amb els ‘bufairons’ dins del seu món. És potser el detall més encertat d’aquesta actualització, ja que provoca una gran atenció, que està molt ben resolta i integrada amb els titelles i manipuladors.

Probablement, el major ‘handicap’ sigui que el text, i els conceptes que s’hi tracten, resulten de vegades una mica elevats pels espectadors que actualment van a les sessions familiars: infants que molts de cops no superen els 4-5 anys, en braços de pares i mares, quan l’edat òptima per a entendre i seguir tota la trama seria, precisament, a partir d’aquestes edats. És allò amb què han de bregar actualment les companyies de teatre familiar que fan espectacles, als quals ja no semblen anar els que superen els 6-7 anys.

També s’observen dues circumstàncies que poden desviar l’atenció, de caràcter tècnic: un és la utilització de la microfonia inalàmbrica. Sovint ens trobem amb espectacles que se senten només pels altaveus, i no per la veu humana en directe, reforçada amb l’amplificació. Enteneu-me, quan una sala és gran, no queda altre remei. Però sempre he pensat que, inconscientment, no haver d’esforçar-se en projectar prou la veu en directe en una sala, pot dificultar que arribi una interpretació viscuda, i per això s’ha d’apreciar quan es troba el punt just entre directe i amplicicació.

I finalment, i això a títol molt personal, potser recomanar que els manipuladors passin més desapercebuts visualment, i es centri l’atenció en els titelles i els elements escenogràfics. És evident l’encant (i la inevitable convenció) que comporta que hi siguin, però un vestuari més fosc i una il·luminació més zenital probablement afegiria màgia a tot el que passa en la funció.