Vist el divendres, 23 d’octubre de 2026 al Teatre de Lloret de Mar.
SINOPSI
Llogatera és el viatge apassionant i frenètic d’una noia que es veu obligada a deixar el seu pis de 38?m². Una comèdia amarga amb diferents convidats: la mare, un amant, el propietari, un alumne, la dona de la immobiliària, la socorrista, un milicià… Ella, la llogatera, haurà d’enfrontar-se a les seves pors –el futur, les expectatives i el fracàs, la precarietat, la soledat…– i a la dificultat que li suposa passar a l’acció.
Una tragicomèdia sobre la lluita per viure dignament en un sistema que t’expulsa quan no és suficient ser suficient.
Em fascina la nostra Llogatera per ser una veu contundentment corrent i alhora universal. Per la meravellosa humanitat amb què surfeja les dificultats, fugint d’estereotips i sense demanar perdó. Per l’honestedat amb què trepitja la vida. Pel carisma divertit i espontani. Una mirada sobre una vida corrent reivindicada amb coratge, acceptant amb consciència les dificultats davant les expectatives generades i deixant un espai per l’autocrítica. Una antiheroïna necessària del segle XXI.
A mesura que passen els anys tinc clar que la potència d’un projecte recau en dos vectors importants. El primer és la qualitat dels integrants de l’equip: el seu talent artístic i el seu valor humà. Sumar forces i talent per compartir amb el públic una experiència nova i punyent. El segon vector és la font: el text, les temàtiques, el material… Què ens preocupa, ens remou i ens qüestiona? Què ens importa? Aquí, tots dos vectors són extremadament potents i necessaris.
Rubén de Eguía
FITXA ARTÍSTICA
Interpretació: Júlia Truyol
Autoria: Paco Gámez
Direcció: Rubén de Eguía
Producció: Miramedia
Crítica:
Un d’aquells espectacles, que en un moment històric determinat, no cal explicar de què van, perquè amb el títol ja s’intueix tot.
Sense desvetllar el final, caldria explicar que ens mostra la vida quotidiana d’una jove que s’ha independitzat i té un piset (petit, és clar) a Ciutat Vella de Barcelona. O sigui, al rovell de l’ou. La presentació del personatge no ens el dibuixa com una víctima, sinó com una persona amb totes les seves esperances, defectes i contradiccions. Fins que un dia, arriba una carta, que no li dóna cap opció de renovar el contracte, ja que l’amo del pis, ha decidit destinar-lo a lloguer temporal. Us sona?
La lluita de la nostra protagonista i les seves topades amb les parets del sistema (digues-li immobiliàries), li van veure que hi ha dues solucions, resignar-se a marxar, o plantar cara. I fins aquí puc llegir.
La il·luminació i escenografia, suficients i fins i tot adients per a explicar la història de forma efectiva. En la part teatral, la sensació que em vaig endur va ser la de que hi ha dues cares de com s’explica la història. Una declamativa, quan la protagonista parla amb sí mateixa, o bé quan s’adreça a un (suposat) públic. Potser una mica mecànic, amb dificultats per a fer-nos arribar la dimensió de les seves vivències. I a l’altre extrem, els diàlegs amb diversos personatges, com ara els professionals de l’agència, o fins i tot la seva família, que sí que tenen un component que traspassa molt bé i encertadament cap a la platea.
El dubte em ve del tema de la sonorització. Un espectacle nascut i crescut a una sala petita, ‘alternativa’ en diem ara, on no cal cap mena d’amplificació, que quan fa gira, es planta en teatres de mitjana-gran capacitat, i acudeix a la microfonia inalàmbrica. No passa res, l’ús de micròfons està normalitzat en el teatre actual, però caldria que es tingués en compte que la veu de l’actor/triu s’escoltés en directe (i al Teatre de Lloret en tenim constància i bons exemples) i que l’amplificació servís per a reforçar, no suplir, la veu humana directa. Això en alguns moments pot representar una diferència subtil en la capacitat de comunicar amb l’audiència.
I una gota d’ironia, quan en una conversa telefònica amb la família (de Manresa), li etziben que a l’àrea de Barcelona hi ha d’haver coses per un preu raonable, o a la població on hi ha crescut, però que ella vol ser al centre de la capital, irrenunciablement.
Deixa un comentari