Vist el dissabte, 22 de maig de 2021 al Teatre del Raval de Barcelona
SINOPSI
ELLES és una peça d’humor satíric que fa un bon repàs als clixés de gènere i treu a escena, sense pèls a la llengua, els temes femenins dels que ningú parla. A l’escenari tres joves actrius amb molta energia i amb una química escènica innegable, parteixen des dels seus propis cossos i la seva pròpia realitat per repassar en clau d’humor grans temàtiques de gènere i sexistes.
Tres “nois” amb bigoti reben al públic i es pregunten obertament què són “COSAS DE CHICOS” i què són “COSAS DE CHICAS”… Davant la incapacitat de donar una bona resposta fan una confessió: No són homes. Són dones disfressades que pensaven que d’aquesta manera tindrien més oportunitats laborals (i potser no van errades). Després d’aquesta confessió no hi ha més remei que mostrar-se tal com són, amb tots els seus defectes i virtuts.
A partir d’aquí se succeeixen unes escenes, esquetxos, monòlegs i gags que toquen tots els temes possibles: La depilació, la regla, l’autoestima i el cos femení, el consentiment, el porno, el plaer femení, les diferències entre homes i dones en el dia a dia, les princeses Disney…
Per acabar l’obra, després d’una hora llarga de riures i reflexió, les actrius agafen el micròfon per cantar unes últimes veritats amb veu alta i clara. Ningú marxarà indiferent de la sala.
Descarada, atrevida i desinhibida. Divertida i contundent. De rabiosa actualitat!
Durada: 80 minuts
Idioma: Català i Castellà
FITXA ARTÍSTICA
Idea i direcció: Mireia Casado
Actrius: Paula Joseph / Agnès Jabbour / Mireia Casado
Amb la veu de: Lloll Bertran
Tècnica: Maria Garcia
Espai Sonor: Marc Sumsi
Coreografia: Anna Sagrera
Escenografia: Albert Ventura
Vestuari: Elisa Boada i Aliexpress
Serà cosa meva, però la sensació que aquesta obra teatral, a priori, pot donar, i les expectatives que crea (ja dic, serà cosa meva) és d’una obra de guerra de sexes, o millor encara d’un compendi de tòpics sobre la feminitat però que en el fons pot buscar explicar-nos-ho als homes, que ja sabem que sempre ha estat de les coses més críptiques per a nosaltres, la condició femenina, però amb una certa dosi de frivolitat i, sobretot, comicitat.
Res més lluny de la realitat. L’obra és una potent reivindicació del feminisme, de la realitat de les dones que sovint s’amaga (i al principi ja queda clar, amb l’exemple d’una científica que ningú no coneix, però sí els seus treballs, reconeguts a companys seus, homes) darrera del dia a dia de les dones, especialment les que volen sortir dels tòpics (avui afortunadament superats en part) de submissió a l’home, de minusvàlua intel·lectual o d’estar destinada a formar i tenir cura de la família.
Hi ha alguns moments impagables, com ara i sobretot, l’explicació de què és el consentiment explícit per a les relacions íntimes, a través d’una galeta, que considero insuperable. També diverses crides a la lluita per a la igualtat d’oportunitats, no només per la condició de dona, sinó per atributs físics com, simplement, estar grassa. I tot el sexy que això pot arribar a ser. També destacar un número divertidíssim de les ‘princeses’ de Disney, amb cançons on s’ha variat la lletra, que ja us podeu imaginar que lluiten contra el tòpic que s’inculca ja de petits a nens i nenes. O per a aquells que ja tenim una certa edat, ens acompanyarà la famosa cançó (lunes antes de almorzar, una niña fue a jugar, pero no pudo jugar, porque tenía que…) dels pallassos de la tele, Gabi, Fofó, Miliki i companyia. I destacar un inspirat recull de les referències, pel que fa al sexe, que avui dia emanen sovint de la pornografia, i no d’una educació sexual que no acaba d’arribar ni de reeixir. I això és vàlid per a totes les edats per damunt dels 12-13 anys.
I clouen amb un final de 8M que va aixecar el públic de les butaques per a aplaudir entusiasmat.
Per contra, diria que el pitjor enemic del resultat final de tot plegat va ser, en la part purament teatral, que en diversos moments no es va entendre bé el text, sigui per rapidesa, sigui per a dicció o per orientació de la veu. Cosa difícil d’entendre, ja que a la part de cançons de Disney es va veure que portaven micròfons. I per a la part més purament artística, que en alguns moments es troba a faltar la brillantor i alhora la finor (estem parlant d’una crítica a la totalitat d’una societat masclista) dels moments abans esmentats. Cosa que fa pensar que té un marge de millora important, en tots dos aspectes. De tota manera, previsible o no, tots sortim amb la sensació que encara queda un tros ben llarg per a la desitjable igualtat. La de possibilitats i la d’oportunitats. Perquè, afortunadament, homes i dones som diferents. I això sense entrar en totes les noves formes d’ésser humà que han pogut visibilitzar-se ens darrers decennis.
Deixa un comentari