Vist el divendres, 22 d’octubre de 2021 a l’Espai Off Teatre de Lloret
SINOPSI
L’Enric neix l’any 1984 a Barcelona. No és fins als 5 anys que es confirma que té sordesa profunda. El fet que els seus pares siguin músics i que sempre hagi jugat amb el so, fa que tingui més facilitat per aprendre el llenguatge oral. Això li permet anar a escola amb normalitat, aprendre a tocar instruments, estudiar una carrera, i amb el temps, convertir-se en escenògraf a través de la seva companyia: Els Pirates Teatre. A través d’aquesta experiència viscuda en primera persona, Els Pirates presenten un nou espectacle de creació col·lectiva, on es plantegen què vol dir ser sord, què vol dir tenir una discapacitat i com podem conviure amb les nostres capacitats i discapacitats.
COMPANYIA: Els Pirates Teatre
TÈCNIQUES: Teatre, Teatre Musical, Audiovidual
IDIOMA: Català – DURADA: 70 Minuts
FITXA ARTÍSTICA
Un espectacle d’Els Pirates Teatre
Intèrprets: Bernat Cot, Laura Pau i Lluna Pindado
Direcció i il·luminació: Adrià Aubert
Dramatúrgia: Els Pirates Teatre i Míriam Escurriola
Escenografia: Enric Romaní
Vestuari: Maria Albadalejo
Moviment: Anna Romaní
Música original: Ariadna Cabiró
Tècnica: Maria Martín
Comunicació: Ester Cánovas
Producció: Marina Marcos
Ajudant de producció: Montse Farrarons
Vídeos: Looky Produccions
Fotografia cartell: Marga Parés
Fotografia de funcions: Marga Parés i Montse Farrarons
Edició entrevistes: Joan Cid i Montse Farrarons
Sobretitulació: Fundació Els Tres Turons i Passar Via, empresa d’inserció S.L.
Interpretació a la Llengua de Signes Catalana (LSC): Inclusivxs
Tema musical “Paraules”
Produït i mesclat a Calmtree Studio
Produït per Jordi Beltrán i Aitor Andón
Mesclat per Jordi Beltrán
Testimonis: Enric Romaní, Gemma Carreras, Vicenta Conde, Ana Duran, Berta Hernández, Clara Hernández, Mireia Hernández, Sendo Pedrosa, Montse Ribot, Anna Romaní, Pere Romaní, Guim Roselló.
Agraïments: a tota la família i entorn de l’Enric, a tots els membres d’Els Pirates Teatre i a l’Auditori de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat
Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya. I el suport del Centre cívic Parc Sandaru.
El teatre, o millor l’espectacle en general, una de les funcions més importants que juga en la societat és la de propagar idees, realitats poc conegudes, plantejar debats, criticar el poder i les injustícies, i també proporciona esbarjo, distracció, emocions, reflexió, sàtira… De vegades aposta per una de les coses, en ocasions per diverses a l’hora.
Podríem dir que fa servir, en general, la ficció, ja sigui posant en peu un text original, manllevant la inspiració d’altres gèneres literaris o cinematogràfics (no seria el primer cop), i d’altres intenta explicar històries reals, aproximant-nos al drama d’una persona o col·lectiu desconegut per al gran públic.
Pot fer-se reconstruint la història amb una dramatúrgia, per tal de fer-nos emmirallar en els protagonistes, com si d’una ficció es tractés, i finalment hi ha qui opta pel gènere documental del qual en tenim exemples, també molt reeixits en cinema i reportatges televisius.
És aquesta la via que Els Pirates Teatre han volgut seguir, no només d’algú el qual la història els ha interessat, sinó algú que treballa integrat en la companyia. Aquest ‘documental’ teatral discursiu i recolzat en testimonis reals del protagonista i d’un grapat de gent que l’ha conegut i tractat des del punt de vista professional, en format de projecció audiovisual, s’insereix en miniescenes en què les tres actrius s’interpreten tan a elles mateixes, com a prototips paròdics de persones benpensants, parts de l’oïda interna, i altres.
El to interpretatiu no acaba de tenir la potència i encert que s’han vist en d’altres produccions de la companyia, però el conill que s’esperava dins del barret del mag apareix poc abans del final, que resulta molt emotiu, i impossible de no tocar-nos el cor.
Però resulta massa evident que el tema els és tan proper, que no s’agafa la distància necessària per a fixar-se prou en la construcció d’una bona història des del punt de vista dramatúrgic, i sobretot, resulta una mica excessiva la constant cerca de l’emoció òbvia que un protagonista (que apareix entrevistat en vídeo diverses vegades) ‘discapacitat’ produirà de forma segura en el respectable.
Tampoc aprofiten per a recrear algun debat interessant que, per exemple, aquest altre espectacle va aprofitar amb el drama implícit en els eufemístics ‘embarassos subrogats’ salvant totes les distàncies.
Dit això, és un espectacle que et va guanyant, sobretot per la positivitat del protagonista, amb un afany de superació que l’honora i que ens arriba sense cap mena de dubte. I especialment, voldria destacar les dues entrevistades més interessants, la seva professora de música (sí, el noi també fa música) i la seva logopeda. I molts detalls que aprenem sobre aquesta discapacitat, més invisible que d’altres.
