Vist el divendres, 26 de novembre de 2021 a la Sala La Quàntica (Gràcia) de Barcelona.
SINOPSI
Moltes coses les hem entès al revés tant en català, castellà, francès o anglès. Arnau Vilardebò, amb Invers, deixa aquest cop de banda les seves habituals històries mitològiques i ofereix, en diversos idiomes, en prosa, en vers i amb molt d’humor, balades, rimes absurdes, contes inèdits, confessions i crits catàrtics.
Repassarà aspectes del veganisme, de la bogeria i el tantsemenfotisme.
Sabíeu que per 23 centímetres la península ibèrica es va desconnectar d’Europa? Que a Barcelona hi ha dues llunes? Que en aquest país no es va entendre per res el Satisfaction dels Rolling Stones i que es traduïa el nom de The Beatles per «Els Escarabats»?
Encara que de vegades, per pura xurra, et surt un d’oca a oca, i haver entès a l’inrevés coses de la vida fa que tornis contínuament a la casella de sortida. Un amic meu deia «No n’has de fer res, de les meves contradiccions». És la millor manera de dir-ho.
Durada: 80 minuts
Idiomes: Català i castellà, amb algunes dosis (en forma de cançons) d’anglès i francès.
FITXA ARTÍSTICA
Arnau Vilardebò, interpretació i cançons.
Joan Cabacés, percussió
Dit i Dit: molts anys d’experiència amb una programació internacional de narració escènica i espectacles insòlits de petit format.
Si alguna cosa caracteritza aquesta proposta de maduresa de l’Arnau Vilardebò (que ja fa molt que transita per camins propis i no necessàriament fàcils) és que no és un text pensat per a que sigui dit per ningú més. Una tria personal d’experiències vitals, des de l’escola, fins a moments excepcionals, i les pintoresques conclusions que en va treure. Des d’un vers creat sota l’ombra del franquisme, que sona caspós si no fos tan evident que marca un primer surrealisme, a una cançó apresa quan el francès era la llegua (encara) d’un imaginari creatiu, o l’anglès era tan poc conegut que pocs sabien què volien dir determinades cançons… o a cançons amb aires PauRibencs creades per un actor amic una nit de festa, a un terrat de Barcelona. I molt més. Els records es tornen fonts d’inspiració, també els escrits en diaris de periodistes dels quals gairebé ja no en queden, és a dir, literats del món en què vivim ara mateix. Faules, poemes, i tota mena d’exercicis entre nostàlgics i inspiradors que (això sí) tenen poc a veure entre sí, si excloem el fet de formar part del seu patrimoni vital. I com a detonant, els 23 centímetres que ens separen del món occidental de debò, de les democràcies i dels moviments i les idees que han canviat el món des de, com a mínim, la reforma protestant.
Tot, acompanyat de l’ukelele que sosté les melodies, i el ritme que, en saber-se’n pària, li marca en escena el seu amic Joan Cabacés. Potser, aquesta manca de plantejament, nus i desenllaç, fa que pugui semblar en alguns moments que l’espectacle ja s’acaba, i apunten uns tímids aplaudiments. Esperem que el mateix Arnau ens digui el seu ‘i fins aquí’, just uns moments després dels agraïments, que ens revelen (si no els hem reconegut) els veritables autors de les cançons i els textos interpretats com si li sortissin de dins.
Potser no és per a tots els públics, però encantarà a la gent que va viure aquells 70 a la Barcelona que desafiava al franquisme amb la seva particular revolució juvenil i iconoclasta, a gent que sigui capaç de reconèixer la sensibilitat de tot plegat, i en definitiva, aquells que tenen feblesa per les petites delikatessen que de vegades podem veure a les sales minúscules de la ciutat.
Deixa un comentari