Crítiques: 'One, two, free... folk!'

Vist el dissabte, 4 de desembre de 2021 al Teatre Kursaal de Manresa.

SINOPSI

One, Two, Free… Folk! és el viatge d’un grup de músics de carrer, així com d’altres personatges com el cap de l’estació, que coincideixen en una estació de tren dels EEUU en diferents moments històrics del segle XX. Un tren que viatja lliurement, sense destí, per compartir missatges, ritmes i melodies.

Un espectacle musical amb un repertori clàssic del Folk anglosaxó, versionat amb diverses llengües i estils com el Soul, el Reage o el Country, i que vol ser un recull de cançons folk reivindicatives, d’autors com Peter Seeger, Bob Dylan o Simon and Garfunkel.

I a l’inici de l’espectacle, un petit homenatge a Xesco Boix, que va ser uns dels introductors de la música Folk al nostre país i que ens va deixar el juliol de 1984, ara fa 37 anys.

UN CONCERT-ESPECTACLE PER REINVINDICAR ELS VALORS DE LA MÚSICA FOLK: LA PAU, ELS DRETS HUMANS, L’ECOLOGISME…

Idioma: Català

Durada: 1 hora i 10 minuts

FITXA ARTÍSTICA

PIANO Jordi Vallespí

VEU I CASTANYOLES Laura Jara

VEU I GUITARRES Arthur Ibáñez

VEU I PANDERETA Alèxia Escassi

VEU, WHASHBOARD I BATERIA Aldo Visconti

HARMÒNICA, SINTETITZADOR, FALUTA TRAVESSERA, GUITARRA I SAXO Quim Bernat

REPERTORI MUSICAL

INTRO AMB PÚBLIC. ANIMACIÓ.
0.1) Estima , Estima Xesco Boix

ESPECTACLE
1 ) Down to the river to pray ( Popular afroamericana )
2 ) Aquesta Terra és la teva terra ( Woody Guthrie ) Arranjament : Jordi Vallespí
3 ) Colors ( Popular escocesa ) Arranjament : Arthur Ibáñez
4 ) Five hundred miles ( Hedy West ) Arranjament : Jordi Vallespí
5 ) Diamonds and rust ( Joan Báez ) Arranjament : Arthur Ibáñez
6 ) Dust in the wind (Kerry Livgren) Arranjament : Arthur Ibáñez
7 ) Sound of silence ( Paul Simon ) Arranjament : Jordi Vallespí
8 ) Forever young ( Bob Dylan ) Arranjament : Jordi Vallespí
9 ) Where have all the flowers gone? (Pete Seeger) Arranjament : Jordi Vallespí
10 ) Bring ‘em home ( Pete Seeger ) Arranjament : Jordi Vallespí
11 ) Blowin in the wind ( Bob Dylan ) Arranjament : Arthur Ibáñez
12 ) Bella ciao ( Popular italiana ) Arranjament : Jordi Vallespí
13 ) Let the sunshine (J.Rado & G.Ragni) Arranjament : Jordi Vallespí
14 ) This Train is bound for glory ( Popular nord americana )

Gran espectacle musical, amb el fons d’un (breu) homenatge a Xesco Boix i del que va representar per al ressorgir de la cançó catalana, i sobretot per l’aprenentatge per part dels infants de cançons en català i de la mateixa llengua, que va crear escola amb un grapat de músics que van conrear, fins a dia d’avui, el gènere que s’ha anomenat ‘Animació’, amb el cognom que li vulgueu posar, i que ha evolucionat fins a formes artístiques complexes (i molt bones) com en el cas dels espectacles del Pep López i altres.

Una cançó al més pur estil Xesco Boix, amb participació inclosa del públic (amb edat suficient per a haver vist al Xesco en persona cantant fa desenis) i llestos, anem pel concert!

Cal dir que el repertori que teniu més amunt s’interpreta de forma esplèndida, amb arranjaments agosarats* en alguns casos, però interpretats amb total solvència per les veus i els instrumentistes, especialment les veus femenines.

Ens proposen un viatge en tren pels Estats Units de Nord-Amèrica, també per les seves músiques i de pas fer un intent de retrat político-social. Per a això compten amb una posada en escena espectacular, simulant una estació -de quan els trens anaven amb màquines de vapor- i amb unes projeccions en blanc i negre amb vells trens en ruta i escenes d’aquesta Amèrica que anava evolucionant.

La pega que li trobo, si no és que ets un incondicional d’aquesta música, i de les versions que ens ofereixen, és el gran desnivell que hi ha entre l’acuradíssima part musical i la narrativa, o fil conductor, que ens ofereixen, ja que sembla una glossa admirativa del ‘naixement d’una nació’, i de la seva extensió cap a l’oest a través del tren, però sense pràcticament esmentar que aquesta nació es va fer sobre el patiment i mort de molta gent, començant pels seus habitants originals, les tribus índies, o els esclaus negres portats d’Àfrica. En aquest sentit, el títol ‘Aquesta Terra és la teva terra’ cantada per un blanc, ja és de per sí definitòria del que ens vindrà després, per molt que Woody Guthrie fos un activista social i polític i un antifeixista declarat. Tampoc aprofiten per a mostrar-nos que la música nord-americana (i en realitat, la major part de les músiques populars del Segle XX) té els seus orígens en els cants dels esclaus portats en vaixells des d’Àfrica, o que el Country és en realitat (segons em va explicar un músic) la unió de músiques populars Irlandeses (els molt odiats irlandesos pels descendents dels colons anglesos i holandesos) amb l’escala pentatònica que van dur els xinesos que van treballar duríssimament per a fer aquest ferrocarril que eixamplava la colònia cap a l’oest. Una oportunitat perduda, des del meu punt de vista, això sí, amb músiques inesborrables i gairebé per tancar (quan estàvem ja parlant del Vietnam, en el qual els USA s’hi van ficar solets) una cançó d’un musical antimilitarista com ‘Hair!’: Let the sunshine in.

*Mentrestant, unes versions brillants i com he dit, molt ben tocades i cantades, del repertori de l’espectacle, encara que algunes tinguessin uns arranjaments certament curiosos. Recordo un ‘Forever Young’ de Bob Dylan que recorda al principi a ‘Alone again’ de Gilbert O’Sullivan, o iniciar una versió del ‘Blowing in the wind’, del mateix cantautor, com si d’un ‘We will rock You’ es tractés.

En resum, bon espectacle purament musical, i un criteri una mica discutible sobre la manera amb què ens presenten els temes d’un sentit i sincer homenatge cap a la música nord-americana, especialment el folk i els cantautors, que ha estat font d’inspiració, primer per al Xesco Boix, i després de la seva desafortunada desaparició, de tota una generació d’animadors que han porta aquestes músiques i balls a totes les escoles, teatres, festes i pobles de Catalunya.