Crítiques: “Mare de sucre” de Clàudia Cedó

Vist el diumenge, 24 d’abril de 2022 al Teatre de Lloret de Mar.

SINOPSI

La història d’una noia amb discapacitat intel·lectual que vol ser mare i ha de confrontar-se amb la incomprensió de la seva comunitat

La Cloe té vint-i-set anys, discapacitat intel·lectual i un desig dins les entranyes des de petita. La incomprensió de la seva família, la fundació on viu i la seva comunitat la durà a una lluita pels seus drets sense precedents, a una rebel·lió maldestra contra una situació injusta que li ha arravatat el poder de decisió del seu propi cos. La Cloe s’enfrontarà a la llei dels homes per aconseguir el seu anhel, íntim i natural: quedar-se embarassada i tenir un fill. Però el viatge la farà dubtar d’ella mateixa. Seria ella una bona mare? Quina és la capacitat que ens converteix en bones mares i bons pares? Totes les persones que tenen fills la tenen? Totes les persones amb discapacitat estan incapacitades per afrontar la maternitat?

Mare de Sucre reflexiona sobre el tracte que estem donant com a societat a les persones amb diversitat funcional. L’assimilació de la jurisdicció dels seus cossos, la sobreprotecció com a excusa per a l’arrabassament de la seva llibertat de decisió.

FITXA ARTÍSTICA

Autoria i direcció – Clàudia Cedó.

Amb – Andrea Álvarez, Ivan Benet, Marc Buxaderas, Mercè Méndez, Judit Pardàs, Maria Rodríguez i Teresa Urroz.

TNC_Mare-de-Sucre_Programa-de-sala

A primera vista, estem davant d’una obra que ens parla de la maternitat, i més concret de la capacitat i el dret (que són coses diferents), o no, a la maternitat quan tens una discapacitat funcional i/o intel·lectual. Però, i aquí ve la grandesa d’aquesta proposta, en realitat ens parla de tots, de nosaltres mateixos. De les limitacions que cadascú té (encara que no siguem considerats discapacitats) però també de les capacitats que tots, absolutament tots, tenim, per molt discapacitats que se’ns consideri. L’ànima humana (o com vulgueu dir-li, l’esperit, l’enteniment…) s’expressa de la manera que pot i que aprèn. 

Però també vull destacar, per damunt del propòsit encomiable de l’espectacle, dos aspectes que em van impactar:

• No es tira de ‘peneta’ explicant la història dels protagonistes, sinó que es presenta el seu dia a dia que, com a qualsevol de nosaltres, ens ofereix bons i mals moments, contradiccions, decepcions i alegries. 4 dels actors (3 actrius i un actor concretament) són veritables discapacitats, però els personatges que encarnen la mare, l’educadora social i la directora de la fundació, són tan a dins del personatge i expressen els seus punts de vista (que topen sovint entre ells i amb els protagonistes) d’una forma real, sense bons ni dolents, i ens aproximen a la realitat de la vida dels discapacitats i també de les persones properes a ells i elles. I es nota. No cal dir que el text i la direcció de la Clàudia Cedó hi té molt a veure.
• I en segon lloc, comprovar que l’obra aconsegueix el que poques obres fan, i és mantenir durant dues hores l’atenció d’un públic variat, en edat i condició, al qual atrapen des del primer moment, i al qual no deixen marxar fins al final de tot. No hi ha gaires obres celebrades i amb crítiques excel·lents que aconsegueixin això d’una forma tan rotunda. És com si tinguéssim una finestra a una realitat que té moltes facetes.

Per tot això, i molt més, és d’agrair que alguns teatres de fora de Barcelona hagin apostat per portar ‘Mare de Sucre’ als seus públics, com és el cas del Teatre de Lloret i la seva direcció, que va estar-se una bona estona rebent l’agraïment i la felicitació del públic per haver-nos fet viure una experiència realment memorable. I aviso que qualsevol oportunitat que se us brindi, com ara si la reposen al Temporada Alta d’enguany, o qualsevol altre ‘bolo’ de la gira, l’aprofiteu. No és que us ho recomani, és que considero que si no, us perdreu una ocasió única per a comprovar la dimensió social i de reflexió que el teatre avui dia té, ja que mitjans de masses i que necessiten de grans produccions (com el cinema i la televisió) sovint no poden, o no volen, arribar tan lluny.

I seria un regal que es filmés i s’oferís a la televisió catalana, un cop s’hagi acabat la seva vida als escenaris.