Vist el diumenge, 1 d’octubre de 2023 al Teatre de Lloret de Mar.
SINOPSI
En un món on els juraments ja no tenen valor, on les promeses (electorals) ja no signifiquen res, on la paraula ja no es compleix i les promeses ja es fan només per trencar-se… seria bonic veure com el llenguatge recupera el seu poder, així com els diners, la fama i una arma carregada són poder.
La mala dicció completa la trilogia encetada per La caiguda d’Amlet (o La caiguda de l’ac) (2007) i seguida de L’empestat (2015), fruit d’una personal relectura de les tragèdies de Shakespeare. Si la primera es va influenciar de Hamlet i la segona de La tempesta, aquesta darrera creació perverteix Macbeth, i trasllada, a dia d’avui, no tant el tema de l’ambició per posseir el poder, sinó la manera com actuem posseïts per aquest.
Estem sota els efectes d’un encanteri que ens fa viure encegats pel capital —istme actual entre el dalt i el baix, entre el bé i el mal—. I, per gràcia geogràfica i l’evident polaritat, ens ha tocat tenir el poder i la il·lusió de llibertat. I amb aquests hem jugat: dominats pel poder i eternament insatisfets, tant, que n’hem abusat, i els nostres crims innombrables han dut el món al límit del col·lapse.
Conscients, ara, vivim temps de remordiments, i a la nit sentim malsons que ens arrenquen el son. Un cop destruït el món natural, sols ens queda aquest món abarrotat del llenguatge. Ens ha caigut una maledicció per haver dut la mà a l’addicció.
Accèssit al premi El Temps de les Arts d’arts escèniques 2022.
COMPANYIA: Indi Gest
TÈCNIQUES: Teatre, música.
IDIOMA: Català – DURADA: 1 hora 15 Minuts
FITXA ARTÍSTICA
INTÈRPRETS
- Paula Malia
- Jordi Oriol
- Carles Pedragosa
ESPAI ESCÈNIC I VESTUARI Sílvia Delagneau
IL·LUMINACIÓ Àlex Aviñoa
MÚSICA Variació indigesta de l’òpera Macbetto de Verdi, interpretades per acordió, veu i dos instruments Baschet (un cristall-trombó i un multisòfon cedits per la família d’Andreu Ubach i revisats per en Martí Ruiz)
ESPAI SONOR Pau Matas
ASSESSORAMENT DE CARACTERITZACIÓ Rut Fulgado
AJUDANT DE DIRECCIÓ Roger Vila
CAP TÈCNIC Albert Glas
IMATGE DEL CARTELL Riki Blanco
AJUDANTA DE PRODUCCIÓ Gina Aspa
PRODUCCIÓ EXECUTIVA Helena Font
CONFECCIÓ DE VESTUARI Inés, Trini i Antonia
CONFECCIÓ DE BARRETS Nina Pawlowski
CONSTRUCCIÓ D’ESCENOGRAFIA Jorba-Miró estudi-taller d’escenografia, Theatrend
ESPECIALISTA EN INSTRUMENTS BASCHET Dr. Martí Ruiz i Carulla
FOTOGRAFIA Sílvia Poch
AGRAÏMENTS
Andreu Ubach i Tania Ubach, i a l’equip tècnic i de gestió del Festival Grec
MENCIÓ
Espectacle estrenat el 10 de juliol de 2021 al Teatre Lliure de Barcelona, dins del Festival Grec 2021
COPRODUCCIÓ
Indi Gest, Grec 2021 Festival de Barcelona i Teatre Lliure amb el suport de l’OSIC
Crítica
Prenent com a punt de partida les disquisicions de les bruixes que prediuen el futur de Macbeth (que forma part de la trilogia més reeixida de les tragèdies de Shakespeare) tenim a tres personatges que llancen sense aturador el seu missatge discursiu, fent de les paraules (i el poc o molt joc que poden donar) la única bala de la que disposen per a enganxar al públic. Què els està passant? Que tenen un text a dir (això sí, s’ha de reconèixer, mil·limetrat com una partitura en els gestos i les entonacions) que vol fer-nos reflexionar sobre les contradiccions humanes, les de l’individu, i les de la societat.
Compten amb un cert ajut de tres instruments que hi ha a l’escenari, un d’ells -per a mi el que dóna més joc- un acordió a les espatlles d’un d’ells. I d’un fons negre que recorda un cel estrellat, exactament igual que el seu vestuari. Així, el que ressalta són els seus caps i cares, i també les seves mans. D’aquesta tirallonga de frases i aclucades d’ull al públic (un públic que ha de tenir un nivell mínim) caldria destacar alguns moments que desperten el somriure, i sobretot quan tot apunta a que estan fent bromes sobre un joc sexual/sensual, la riallada. La conclusió és la clara decepció de nosaltres mateixos, altre cop, tant com a individus com a part d’una societat.
Es pretengui o no, la falta d’un fil argumental intel·ligible (al menys per a mi) t’aboca a gaudir de cada petit moment, que de seguida queda esborrat pel següent. Una característica d’aquesta proposta és que no pots distreure’t ni un moment, sense el risc d’haver-te perdut alguna cosa.
Per a posar un exemple, és com si haguéssim preparat una base de teatre de l’absurd i li afegíssim notes dels jocs de paraules de Joan Brossa i aromes del còmic i actor francès Raymond Devos, així, com si estiguéssim descrivint un vi que no té explicació racional, sinó el que ens desperta.
Però em temo que, entusiasmats com sortien molts dels espectadors, la majoria no recordaran pràcticament res passats uns dies. Com quan et diuen ‘de què anava l’obra?’ i ets incapaç de fer-ne una descripció coherent.
Sense menystenir tot el talent de la gent que hi ha intervingut, des de l’autor al director, els intèrprets, tècnics i la resta de la més que àmplia fitxa artística que ha intervingut per posar en peu aquest muntatge precís com un rellotge suís, escric aquestes paraules en defensa d’un argument, d’un fil conductor dramàtic, que faci memorable per al nostre jo emocional un text que va dirigit (sense treva) més al nostre intel·lecte.
Deixa un comentari