Vist el dissabte 16 d’octubre de 2021 al Teatre de Lloret
SINOPSI
Després d’una vida de triomfs que l’han portat a convertir-se en la sobirana més temuda i poderosa de la cristiandat, la reina Isabel I viu els seus últims dies sense saber qui la succeirà al tron i donarà continuïtat al seu gran projecte. Molts dels seus fills han mort, altres pateixen a l’estranger el tracte injuriós dels seus esposos, tan sols queda un cap a la Terra que pugui portar la corona de Castella: el cap pertorbat de la princesa Joana.
Aquesta és una nova versió de la que va ser, deu anys enrere, la primera obra de La Calòrica. Una tragicomèdia grotesca sobre la fam de poder i la ridícula brevetat de la vida.
COMPANYIA: La Calòrica
TÈCNIQUES: Teatre de Text
IDIOMA: Castellà – DURADA: 80 Minuts
FITXA ARTÍSTICA
Dramatúrgia: Joan Yago
Direcció: Israel Solà
Escenografia i vestuari: Albert Pascual
Caracterització: Anna Rosillo
Il·luminació: Sam Lee
Espai sonor: Guillem Rodriguez
Música: Jan Fité
Ajudanta de direcció: Julia Valdivieso
Ajudanta d’escenografia i vestuari: Joana Martí
Cap tècnic: Josep Sánchez-Rico
Intèrprets:
Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Carla Rovira Pitarch, Marc Rius/Pep Ambròs, Júlia Truyol/Cristina Arenas
Producció executiva: Marian Diaz Comas
Cap de producció: Macarena Garcia
Producció en gira: Roser Soler
Construcció de l’escenografia: Carles Piera
Confecció del vestuari: Albert Pacual i Joana Martí
Agraïments: M. Àngela Angelats, Pere Sànchez, Hilari Teixidó, Anna Mundet, Pol Solsona, Chelo García, Rocío Manzano, Montserrat Nogué i un agraïment molt especial a Mercè Boher, Gerard Orobitg, Carmen Padró, Adriana Parra, Marta Soto i Daniel Ventosa, per haver aixecat amb nosaltres la primera Feísima.
Començarem amb aquest text, de la mateixa companyia, al qual poca cosa cal afegir:
La primera producció de ‘Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I’ va estrenar-se l’any 2010 a l’Institut del Teatre. En aquell moment el nostre objectiu era fer un exercici d’estil al voltant dels drames monàrquics de Shakespeare. Acabàvem de llegir a Jan Kott, havíem vist els muntatges històrics d’Strehler en VHS i nosaltres també volíem fer la nostra història de reis i reines que parlés dels grans temes universals: l’afany de poder, l’ànsia d’absolut, el gran mecanisme, etc.
Però per fer una història de reis necessitàvem un rei, i la veritat és que en vam considerar uns quants. Quan vam llegir que Isabel I de Castella, mare primigènia de la hispanitati gran ‘emperadora’ de la cristiandat, havia mort per causa d’un càncer d’úter, vam saber que aquella era la metàfora que buscàvem.
En aquell moment no sabíem que estàvem creant una obra que parla, sobretot, sobre la família i la mort. Tampoc podíem imaginar-nos l’efecte que els esdeveniments polítics i socials de la dècada dels anys deu tindrien sobre les paraules del nostre text, però el que sens dubte menys ens imaginàvem és que, mentre creàvem aquell espectacle, estàvem creant una companyia i que això canviaria per sempre les nostres vides.
Posar un home jove a fer d’Isabel la Catòlica o tirar endavant una producció independent amb sis actors a l’escenari són la mena d’idees que només t’atreveixes a provar quan tens vint anys. Revisar, re dissenyar i re muntar la ‘Feísima enfermedad’… una dècada més tard ens ha obligat a un interessantíssim diàleg entre aquelles que érem i aquelles que som, entre la innocència eixelebrada i la escarmentada experiència. El muntatge que avui us presentem té (esperem) el millor de cadascuna.
La Calòrica
Durant poc més d’una hora, veiem passar la història davant dels nostres ulls. Potser no la història absolutament real i fidedigna, però… quina ho és? La que van escriure els cronistes de la cort? La dels seus enemics? La dels països que sota el regnat d’Isabel I van ser conquerits i colonitzats? La dels cronistes d’altres nacions de la península, tan agraïts com estem que ens ajuntéssim a Castella via conjugal, i amb el pretext de la universalitat (quina universalitat?) poséssim en perill la nostra pervivència cultural i lingüística?
Veia l’espectacle de la Calòrica, i pensava en les sèries sobre la història (l’espanyola en particular) que es fa a l’estat i pensava… ‘I no saben fer una cosa així, les productores?’. Un text impecable, brillant, punxegut com la més esmolada de les llances, unes interpretacions esplèndides (destaco, sobretot, com Aitor Galisteo-Rocher diu el text i com incorpora el personatge de la Reina, que em traslladà a com, en el seu dia, Ismael Merlo va fer de Bernarda Alba) que, a més de ‘la’ protagonista, té moments afortunadíssims per part del Cardenal, amb una transformació d’una sensualitat salvatge i provocadora, el rei Ferran (aquí un calçaces, probablement exagerat), o la princesa Juana, que ens mostra la seva confusió i la ‘locura de amor’ que va ser la seva vida.
El poder, l’ambició, el sentit de l’austeritat i del deure, els fets que marquen la història dels segles per venir… tot en 80-85 minuts d’un ritme que no decau ni un moment i ens atrapa fins al final. Una direcció impecable. Una posta en escena brillant però que no cau en excessos. I sobretot, aquesta ironia que la recorre i que sap a autèntica. Al capdavall, a les corts i palaus, la gent té vicis, humor, febleses, grandeses i baixeses exactament igual que a la resta de llocs on hi ha persones.
Un 10 per a La Calòrica!
