Vist el dissabte, 18 d’abril de 2026 al Teatre de Lloret de Mar.
Un text inèdit de Lluïsa Cunillé, amb posada en escena de Xavier Albertí, que proposa una mirada poètica i profunda sobre l’existència, la memòria i l’arrelament.
SINOPSI
L’any 2024 va fer trenta anys que Xavier Albertí va començar a dirigir el teatre de la Lluïsa Cunillé. De llavors ençà han treballat junts en vint-i-set produccions. Ara van per a la vint-i-vuit. Difícilment trobarem gaires exemples més de col·laboracions tan estables entre un dramaturg i un director. Compto cada passa meva sobre la terra és una de les darreres obres escrites per la Lluïsa Cunillé i pensada directament per a ser representada per l’actor Oriol Genís i dirigida per en Xavier Albertí. Un muntatge imprescindible per gaudir d’un text excel·lent, d’una direcció que li ha sabut donar forma esplèndidament i, sobretot, d’una interpretació que us captivarà.
Assistim a la nit abans que el personatge protagonista es sotmeti a una operació quirúrgica de cor de resultats incerts. Gràcies a aquesta situació podrem conèixer el món interior d’un home que ha estat tota la vida venedor de diaris en un quiosc prop d’un centre de convencions d’una ciutat petita prop del mar. Les confessions del quiosquer al seu company accidental de cambra d’hospital ens revelaran els turments d’una ànima que poc a poc ens va ensenyant les parts més tèrboles d’una vida aparentment anodina però que s’acaba revelant plena de zones d’ombres amb les qual qualsevol espectador s’hi podrà identificar.
«La Lluïsa -explica Xavier Albertí sobre el muntatge- segueix fidel a una teatralitat que sap despullar les ànimes d’uns personatges que son conscients dels grans mecanismes del món per agredir la seva existència, la seva llibertat o la seva independència. Por, tendresa o culpa generaran mirades plenes de voluntat de comprensió i acceptació d’una vida que no sap si demà es despertarà de l’anestesia.»
FITXA ARTÍSTICA
Un espectacle de Xavier Albertí
Interpretat per Oriol Genís
Ajudanta de direcció: Mia Parcerisa
Fotografia: May Zirkus
Producció: Maria Andreu de Teorema Teatre
Una coproducció de Teorema Teatre, Festival Grec de Barcelona i Ajuntament de Lloret de Mar.
Amb el suport de l’OSIC i de Badalona Cultura.
Crítica:
Teatre per a adults
Sobre un text esplèndid de Lluïsa Cunillé (per cert, fet a mida per a l’Oriol Genís), una eficaç direcció de Xavier Albertí, i una interpretació memorable de l’únic actor de la peça, Oriol Genís, assistim a les explicacions d’un home gran, jubilat, a una d’aquestes habitacions dobles que tenen els nostres hospitals públics. Està pendent d’una operació a cor obert, el resultat de la qual és incert i, com molta gent quan veu venir la mort, obre el seu cor abans no ho facin, físicament, els metges.
El protagonista creu reconèixer en el seu company d’habitació a una persona notable de la ciutat, amb qui va creuar un parell de paraules fa molts anys.
I sense poder-ho evitar, li comença a explicar la seva vida. Anodina, no massa diferent de la immensa majoria dels ciutadans, portant un petit quiosc que va heretar del seu pare. El seu matrimoni, la seva família…
Però si alguna cosa té com a rerefons aquesta obra, és la possibilitat de descobrir coses extraordinàries, per no esperades, que cada vida té, per molt que no ho sembli a primera vista.
El ritme pausat de la dicció, no pas monòton, deixa que sigui el mateix text qui ens vagi sobtant, i que ens reconeguem en molts dels seus detalls, no perquè siguin idèntics als nostres records, sinó per la tremenda humanitat que destil·len.
Costa definir de quina ciutat ens parla l’home, que per alguns detalls accessoris, i per l’estil narratiu, podria ser perfectament de qualsevol racó d’Europa.
Adults?
No és que no ho pugui veure gent jove, per descomptat, però per a entendre la dimensió de tot el que explica aquest text, demana haver viscut com a mínim mitja vida. El públic de la sessió reunia aquesta condició, i va seguir la seva història amb un silenci més emotiu que els grans aplaudiments que van seguir al final.
I per sort, la sala havia programat una postfunció on vàrem poder saber coses sobre la forma d’escriure de la Lluïsa, com enfronta la direcció el Xavier, i sobretot, com treballa l’Oriol les seves obres textuals, fent-nos reconèixer el gran treball que hi ha al darrere. Des de la primera a la darrera funció.
Deixa un comentari