Crònica de 37a. Mostra d'Igualada, 2026

CRÒNICA DE LA MOSTRA D’IGUALADA 2026

JOSEP MARIA VIAPLANA – www.jovespectacle.cat

Aquesta mostra, que ja ha fet els 37 anys, dedicada als espectacles per a infants i joves, de molt diverses disciplines artístiques, ha tingut lloc entre el 16 (dijous) i el 19 d’abril (diumenge) d’aquest any.

Josep Maria Viaplana, ha estat els dies 16 i 17, coincidint amb les jornades professionals i també fent crònica de 3 dels espectacles presentats.

Entrevista amb Joan Arqué, nou director de la Mostra 2026

Ens trobem amb el seu flamant* director, en Joan Arqué, perquè ens respongui algunes curiositats que tenim, d’aquesta nova etapa, des del seu punt de vista.

*https://www.regio7.cat/cultures/2025/06/30/relleu-direccio-mostra-igualada-119201743.html

Dimecres, 22 d’abril de 2026

Bon dia, Joan. Què tal, ara que la Mostra queda uns dies enrere?

Bon dia, ja una mica més recuperat, anar fent tancament i tot això.

Tinc curiositat per saber com va anar el teu nomenament:

El fet és que quan va acabar la Mostra de l’any passat la direcció va anar a concurs. i des Unicoop Cultural d’Igualada, se’m va plantejar la possibilitat de fer la direcció artística, juntament amb el Pol Gil, que porta tota la direcció executiva. Jo vaig dir que la idea m’agradava, sobretot si podia implantar un seguit de coses que jo creia que s’havien de fer a curt i mitjà termini, i, bé, com que lògicament, si et donen la llibertat d’implementar un projecte, ja que d’això es tracta, fantàstic! I sobretot que pogués continuar la meva activitat artística. Que fos compatible, amb dur la direcció. D’això em van dir que cap problema, i a mi m’anava molt bé, perquè jo no volia deixar la meva activitat artística. Aleshores, es va presentar el concurs amb el meu nom per a la direcció artística. I finalment va sortir el meu nomenament. Potser una mica més tard del compte, per la formació dels plecs… bé, aquestes coses són un pèl complexes, i acostumen a anar una mica lentes. I per això ens va agafar una mica a contrapeu, i vam haver de córrer, treballant molt durant l’estiu. A mi m’agradava molt la idea de tenir enllestida la programació el més aviat possible, dins del marc raonable.

Quan vas saber que series tu?

A partir del moment que ens havíem presentat al concurs, ja havíem començat a treballar, almenys amb la idea. I després, quan es va confirmar… no recordo exactament el dia, però seria pels vols de l’estiu passat, ràpidament ja ens vam posar a treballar.

Com has trobat la feina feta?

Molt bona, jo crec que en Ramon havia fet molt bona feina, i evidentment, també els predecessors. Són 37 anys! Tothom ha anat remant, en una direcció o l’altra, però tothom ha anat remant, s’han aconseguit coses, queda molta feina per fer, crec que la mostra s’ha de treballar i s’hi ha d’invertir més, per poder créixer, per poder anar a les demandes més urgents del sector. S’ha de fer, evidentment, d’una forma sostenible, però sobretot de les institucions, crec que s’hi ha d’invertir més. Ha anat creixent, evidentment, però pot fer-se més, si volem col·locar-la en un lloc més referencial, sobretot per nosaltres.

Com t’ha semblat el resultat d’aquesta teva primera Mostra com a director artístic?

La meva valoració d’aquesta primera mostra és molt bona, en línies generals, per tots els inputs que m’han arribat. És clar que moltes coses han de millorar també, perquè sempre n’hi ha, i perquè, evidentment, el que tu creus està molt per damunt. Després també hi ha coses que dius, ostres, doncs això sí, això no tant, i això no! Molts detalls que vas veient, i també vas escoltant d’altres punts de vista.

Però, a tres dies vista, moltes coses que creiem que han de tenir aquesta direcció surten reforçades després d’aquesta primera edició.

Entenc que, facis el que facis, no agradaràs mai a tothom. Però busquem, en línies generals, un equilibri entre allò més consolidat (companyies, línies artístiques, llenguatges) i allò emergent. Equilibri no vol dir que sempre hagi d’estar tot igualat, és a dir, no neixen les coses en l’equilibri. De vegades, segons evoluciona el sector, tirarem més cap a un costat que cap a l’altre. Volem que creixin el nombre d’espectacles que s’hi programen, si és possible.

I créixer, en la internacionalització i a nivell de tot l’Estat, sobretot per intentar que els espectacles tinguin més vida, i això passa per sortir més enllà del mercat més proper, el català. Respectant que a moltes companyies que ja els va bé només aquest mercat. Però sí que volem donar més sortida, que els espectacles rodin el més possible, i tinguin un llarg temps d’explotació. Passa també per obrir altres mercats, a companyies que fins ara tampoc han tingut la possibilitat d’anar-hi.

Tot això és el que anirem pensant, i anirem en aquesta direcció. Ara hem posat la llavor perquè el sector vagi creixent, i per això també la valoració és bona: En general, quant a programació que hem presentat, l’acceptació, que ha tingut per part del públic, dels professionals. I com no, com la ciutat ho ha viscut. El retorn que de moment estem rebent per part d’espectadors, professionals i institucions ha estat molt positiu.

Així que estic molt content i amb ganes de millorar, i de començar a treballar en la propera, que ja hem començat a fer-ho.

Ens acomiadem del Joan Arqué, amb els millor desitjos i encerts en el futur.

LA CRÒNICA DE JOSEP MARIA VIAPLANA

Dijous 16 d’abril

QUI DECIDEIX QUINS ESPECTACLES VEIEM? CRITERIS I RISCOS DE LA PROGRAMACIÓ

11.30h a 13h | Auditori Llotja

Com es construeix una programació equilibrada i significativa? En aquesta trobada posarem el focus en els criteris que orienten la selecció d’espectacles i en els reptes que afronten els programadors a l’hora de decidir. A través d’una taula de reflexió debatrem sobre models de programació, condicionants institucionals i la gestió del risc. Un espai per compartir experiències i analitzar com les decisions programàtiques impacten en la sostenibilitat artística i cultural, en la diversitat de propostes i en el desenvolupament del sector.
Jornada conduïda i moderada per Elena Carmona, del Teatre Municipal de Girona.
Amb la participació de Guillem Rius de l’Ajuntament de Tarragona, Iva Horbat d’Art Republic i Aina Juanet de la Cia. Hermanas Picohueso.

Una trobada on el protagonisme se’l va endur, principalment, el debat entre els convidats que eren a l’escenari.

Ràpidament, es va veure que hi havia dues perspectives molt diferenciades, entre els gestors d’espais públics: Elena Carmona, al seu torn moderadora (Teatre de Girona) i Guillem Rius (Teatre de Tarragona) i de l’altra banda, dos actors no públics, com eren l’Aina Juanet, de la Cia. Hermansa Picohueso, i la Iva Horbat, d’Art Republic. Aquesta darrera, compromesa amb portar coses ‘inusuals’, i oferir-les a diversos festivals d’arreu d’Europa. En el centre de les seves manifestacions, hi havia l’haver après que no es tracta de portar les obres ‘a tot arreu’, sinó de saber molt bé on les portes, o on les vols portar, perquè trobin el públic i el tipus de programadors que podran entendre i apreciar les propostes ‘diferents’.

Es fan fer diverses preguntes, com ara:

Cal crear circuits més amplis a casa nostra, ajudant als ajuntaments, perquè tinguin pressupost i espais i equipament adients?

Tota l’exhibició ha d’estar en mans públiques?

Es va comentar l’excepció de Barcelona amb teatres no públics. (O no? Per exemple Focus, el major exhibidor ‘privat’, rep moltes ajudes de l’administració.), on la major part de les sales alternatives reben diners per a poder mantenir la programació.

I fora de Barcelona hi ha sales no municipals, però majoritàriament també subvencionades, com és el cas de Girona o Igualada.

Una de les coses que van quedar paleses és la preocupació per a encertar: tant els qui programen, per a prestigiar l’espai per a dur-hi un públic fidel (aquí, potser és més important no ‘cometre errors’), com els creadors: Saber cap a quin públic vols fer-ho i saber on vols anar per a mostrar-ho.

També es va parlar dels riscos:

De vegades els programadors no entenen les propostes arriscades que se’ls fa. Van posar l’exemple de la ‘Agrupación Señor Serrano’ on es fa un espectacle per a infants en horaris familiars, on els adults s’han de quedar fora, i els infants assisteixen a l’obra sense aquest acompanyament que acostumen a tenir. Per part meva, quan el vaig veure, em va semblar una molt encertada iniciativa, i va demostrar que el públic infantil és moltes vegades prou madur com per a comportar-se correctament i gaudir de la proposa.

I com no, també es va parlar de les errades:

L’Elena va convidar a cadascun dels participants a fer una confessió pública d’alguna errada que hagués tingut, i també què n’havien après, i tots en van comentar alguna.

Va quedar clar que el risc forma part del fet creatiu, i que comença quan et proposes fer un espectacle determinat i no un altre, quina orientació, format, guió, càsting, direcció, producció, etc… fins a l’acabat final.

Algú va proposar fer un estudi de preferències dels espectadors: com sovint es fa en les campanyes escolars, on es pregunta a mestres i professors/es.

En el cas de les programacions familiars de cap de setmana, aquests ‘prescriptors’ podrien ser els adults que porten als infants, o bé els programadors de teatres.

Una eina molt recomanable per a minimitzar el risc i les errades, seria fer preestrenes per a veure les reaccions del públic real convidat, cosa que ja fan moltes companyies i productores.

DEBAT SOBRE L’ÚS DE LES PANTALLES A LES ARTS ESCÈNIQUES PER A TOTS PÚBLICS

16h a 17h | Auditori Llotja

Hi ha un sobreús de les pantalles a les propostes artístiques per a públic infantil i juvenil? Aquesta activitat busca generar un espai de debat i reflexió sobre com s’utilitzen les pantalles durant la creació, producció escènica i exhibició. S’exploraran diferents maneres d’entendre aquestes eines i les seves aplicacions, com també les implicacions pedagògiques del seu ús.
Activitat moderada per Núria Ramis, del Festival Grec.
Amb la participació d’Òscar Rodríguez del SAT! Sant Andreu Teatre, Ester Westermeyer d’Inspira Teatre, Lluc Fruitós de Brodas Bros i Anna Ramis, pedagoga i activista pels drets dels infants.

Es van confirmar quatre visions del tema, des de la pedagoga, Anna Ramis, preocupada per l’impacte de les pantalles (es va fer una clara distinció, i que és molt important, entre l’ús individual i l’ús col·lectiu). Un exemple són els infants que utilitzen a casa, el seu propi dispositiu, i l’assistència a un acte públic i col·lectiu on hi hagués una o vàries pantalles. No era exactament el tema proposat, perquè bàsicament s’havia de parlar del paper de les pantalles en els espectacles per a tots els públics.

Però aviat es va evidenciar que la majoria dels presents estaven a favor o bé els semblava un acte de llibertat creativa el fet que les companyies fessin servir efectes digitals projeccions en pantalles etcètera. Jo afegiria que els espectacles amb pantalles ja tenen més de 100 anys i es diuen cinema. Un art que també emociona el contrari de la impressió que tenia el representant de brodes bros de que quan els seus ballarins surten d’escena i es queda l’escenari només amb la projecció el públic i perd l’atenció. l’Esther ho respecta, però ella defuig aquests recursos, sobretot quan és per a infants molt petits. Es va debatre el tema de l’edat del públic. L’Óscar va a afirmar que es una evidència que hi ha espectacles en els quals la utilització d’aquesta tecnologia ajuda actors i públic, i jo afegiria que n’hi d’altres on no aporta gaire res i fins i tot encotillen als actors.

Un exemple del primer és la maduixa, una companyia valenciana que fa espectacles assistits per projeccions digitals, que són una meravella. En el segon cas, caldria analitzar espectacles que no guanyen gaire aportant idees, personatges i situacions.

Ara bé, parlant amb el director d’una espectacle que utilitzava molt les projeccions em va deixar clar que necessita una altra artista que seria el tècnic que va fent les projeccions.

Per a mi, en resum, l’accés de protagonisme de l’impacte individual de les tecnologies en els infants no va deixar massa lloc a discutir el tema de la utilització de les tecnologies en els espectacles en directe. Però va constar que ningú no hi estava frontalment en contra. Una altra cosa és quan la tecnologia no suma artísticament o no ajuda als actors i al missatge de l’obra.

Manual per a éssers vius

La Mula (Catalunya)

16.04.26| 18:00 h – L’Escorxador (Sala Gran)

Teatre visual–Teatre

Edat: +10
Idioma: A les 18 h en català
Durada: 50 min

Una reflexió vibrant, irònica, visual i lúcida sobre el poder de la paraula

A Manual per a éssers vius, el text pren vida: parla, juga, ens interpel·la i ens revela com les paraules donen forma a la nostra manera de pensar, estimar, dominar o existir. Amb humor i una posada en escena carregada d’enginy plàstic, l’espectacle ens convida a explorar la potència i la fragilitat del llenguatge. La Mula transforma l’escena en un espai de joc visual i filosòfic. Converteix l’obra en un dispositiu viu que desborda la teatralitat tradicional i ens recorda, amb un somriure inquietant, que —com en aquesta sinopsi— sempre hi ha un text entre nosaltres i la realitat.

https://www.mostraigualada.cat/ca/programacio/c/381-manual-per-a-essers-vius.html

Fitxa artística

Creació i direcció: Andreu Martínez Costa i Magda Puig Torres
Escenografia i disseny d’il·luminació: Víctor Peralta Carriquí
Composició musical i disseny de so: Erol Ileri Llordella
Assessoria dramatúrgia: Jorge Gallardo Altamirano
Intèrprets: Andreu Martínez Costa, Magda Puig Torres i Víctor Peralta Carriquí
Construcció i mecanismes: Jan Erik Skarby i Tim Lucassen
Producció: Oriol Escursell i Bruna Coll Trepat
Equip de conciliació: Rosana Costa Navarro, Enrique Martínez Piera, Ramon Puig Soler i Teresa Torres Samsó
Distribució: Marta Riera Pi

Coneix la companyia

La Mula, formada per Magda Puig Torres i Andreu Martínez Costa, és una companyia de teatre que treballa amb les arts visuals, els titelles i l’espai, i està interessada en la percepció, la seva alteració i el joc. Interpretant l’escena com a espai per a l’expressió, la seva obra està marcada per un teatre plàstic i un llenguatge lúdic i visual. Després de la gran rebuda de públic i crítica de Thauma, presenten el seu segon espectacle, Manual per a éssers vius.

www.lamula.org

Original espectacle de titelles on els titelles són les paraules. Un espectacle del que se’n poc explicar poca cosa, per a no fer un spoiler. Es pot dir, per exemple, que al ser una proposta on cal saber llegir, i interpretar el que llegeixes, no pot ser per a menors de 7-8 anys. De fet, es recomana per a majors de 10 anys, cosa en sí revolucionària a les sessions familiars on es porten infants cada cop més petits. La sensació en aquest passi va ser que agradava sobretot als pares, mares, i altres adults.

Una cosa molt encertada, al meu entendre, és que els primers minuts de l’espectacle, tant les paraules, els moviments, com l’entorn sonor creaven un ambient tranquil, semblant a un procés meditatiu. Això tothom dins del món de l’espectacle sap que és una molt bona estratègia per a deixar fora de la sala les preocupacions i neguits que portem de fora, en el nostre dia a dia, i poder-nos concentrar en el que ens proposen des de l’escenari.

La idea central és la d’una visita virtual i immersiva, tant de moda actualment. Quan entrem ens trobem una sala amb força fum, i al començar, dóna la impressió que els elements que hi surten ho fan d’una manera tridimensional, amb l’aspecte d’unes projeccions força sofisticades.

Anem passant per aquestes ‘sales virtuals’ on es parla dels sentits i de les emocions, i sobretot de les paraules que els identifiquen. L’espectacle ens va sorprenent, i destil·la un fi però consistent sentit de l’humor.

En la cinquena i darrera sala, però, la foscor, les imatges i els sons, una mica exagerats, poden espantar força a un públic massa petit, sense que se’n pugui extreure cap aprenentatge, com sí s’ha fet la resta de l’espectacle.

I sobretot, deixar clar que els 30 segons finals són la clau per a entendre-ho tot, i provoquen els entusiasmats aplaudiments del públic (sobretot l’adult) posat en peu. En la Mostra, al matí se’n va fer una versió en anglès. Això, depenent de la complexitat del vocabulari, podria elevar una mica més l’edat mínima.

Divendres 17 d’abril

A casa

Cia. Ortiga (Catalunya)

Plaça del Gasògen

Teatre d’objectes Titelles Teatre

Edat: +3
Horari: Divendres 17 a les 10:45h.
Idioma: Sense text
Durada: 15 min

https://www.mostraigualada.cat/ca/programacio/c/358-a-casa.html

Una aventura amb titelles i objectes per descobrir què és casa nostra i els camins secrets que ens hi porten

T’estan esperant. Dues persones t’han convidat a casa seva. T’han preparat un lloc. I ara tot està llest i desitgen que t’agradi. Vine sense pressa i potser, quan marxis, entendràs per quin motiu has vingut. A casa és un breu relat sense paraules i per a tots els públics, amb titelles i teatre d’objectes, on els personatges et conviden al que anomenen “casa” per compartir allò que els ha portat fins aquí.

Fitxa artística

Autoria i creació: Ingrid Codina i Guillem Geronès
Direcció: Pep Vila
Escenografia: Guillem Geronès
Vestuari i attrezzo: Ingrid Codina
Distribució: Ana Sala (Ikebanah Artes Escénicas)

Coneix la companyia

Ortiga és un col·lectiu artístic nascut a Banyoles l’any 2016. El seu treball té com a objectiu generar espais de trobada i convivència artística per poder investigar, difondre i despertar la consciència mediambiental i social. Tant en l’àmbit nacional com internacional, posa en marxa espectacles, experiències immersives, projectes educatius i cursos i accions. En els darrers anys, els seus espectacles Kumulunimbu i An-Ki han estat premiats i programats àmpliament a la resta de l’Estat i per tot Europa.

www.ciaortiga.com

Petit i minimalista espectacle de carrer, on una sola pista sonora dóna ‘veu’ a l’espectacle, de només 15 minuts, i amb vocació de carrer. Tant és així que la tanca que encercla l’escenari i l’espai del públic (que recorda tant al circ) està feta de roba estesa. A banda del so enregistrat, l’obra renuncia a la utilització de la tecnologia ja que no cal Llum, al fer-se al carrer: no cal, si és de dia, però sospito que de nit seria amb llum general.

Ara bé, de mica en mica la història va robant el cor. El seu missatge principal és què fem si algú ens truca a la nostra porta… Des dels acollidors, fins al que es veuen obligats a marxar de casa i trucar altres portes, va sorgint un cert sentiment de que el món és un cercle, en el qual ens anirem trobant a un i altre costat d’aquesta porta, protagonista visual, juntament amb les cases.

Espectacle entenedor per gairebé totes les edats, tot i tenir diverses lectures, segons l’edat dels espectadors, amb una posta en escena senzillíssima, que imita un joc de nens.

I com dic, que et roba el cor en el curt termini de 15 minuts, sense paraules, ideal com a ‘stand’ en multitud d’esdeveniments de carrer com una pausa de reflexió i bellesa. I el sobrenom del qual podria ser ‘Portes’.

TEATRE PER A JOVES?

11.30h a 13h | Auditori Llotja

Més enllà de preguntar-nos què vol el públic jove, reflexionarem sobre què podem fer des del sector per obrir espais reals i facilitar-hi l’accés, generar oportunitats i acompanyar nous talents. A partir de diferents experiències, abordarem models de suport, cessió d’espais, processos de mediació i relació amb el territori, així com els condicionants i riscos que comporta programar o acollir propostes emergents. Un espai de debat per compartir pràctiques i imaginar com els equipaments poden esdevenir veritables plataformes d’impuls i creixement per a la creació jove.
Activitat conduïda i moderada per Eva Ferré, del Festival Z.
Amb la participació d’Aina Baig de l’Ajuntament de Figueres, Amaranta Gibert de l’Ajuntament de Lloret, Ramon Giné de l’Ajuntament de Juneda, Jandro Santafiorentina poeta, creador escènic i mediador i Marta Crespi del Teatre de l’Atlàntida de Vic.

Molt d’agrair que només hi hagués l’Eva de conductora, i els convidats, (tots programadors públics) haguessin de demanar la intervenció igual que els altres participants, des de les cadires, Això va aconseguir que el debat fos molt plural i es coneguessin opinions variades i complementàries. També un encert la irrupció d’un gran nombre de joves que havien estat fent una activitat al costat, reclamant que se’ls tingui en compte a l’hora de programar coses per a ells. I també que s’obrissin les portes als joves valors, que aporten noves idees i nous llenguatges, i una visió pròpia del món en què estan creixent.

Des dels que posaven en qüestió que hi hagués d’haver un teatre per a joves, fins als que van posar de relleu el paper d’escoles i instituts a l’hora de dur els alumnes al teatre. És ben palès que el teatre familiar, i posteriorment l’assistència a espectacles d’interès per a gent jove o fins i tot d’espectacles adults, compten amb presència, però d’un minúscul percentatge de la població. I qui signa aquesta crònica, va posar de relleu el paper ‘universalitzador’ de l’assistència a espectacles del centres escolars d’Infantil, Primària i Secundària, cosa que permet que quan una persona arriba a l’adultesa, ha pogut veure espectacles durant la seva etapa educativa.

Especial menció de les trobades del passat a la web de

https://www.jovespectacle.cat/portal/category/publics/public-jove/

On podreu triar i remenar sobre diverses trobades (no estem gaire més avançats que el 20214) on ja es va plantejar com fer un teatre que arribi als joves.

Sigui com sigui, va quedar clar que el teatre, o el món de l’espectacle com a tal, interessen a molts joves, tant per a consumir-lo (pensem en concerts, musicals teatrals, etc…) i també truquen a la porta per a crear-lo i protagonitzar-lo.

REPTES DE LA DRAMATÚRGIA EN EL TEATRE FAMILIAR

16h a 17h | Auditori Llotja

La creació escènica per a públic familiar planteja reptes específics que interpel·len directament la dramatúrgia: com conjugar qualitat artística, dimensió didàctica i respecte per la mirada lliure dels infants? En un context cada vegada més exigent, el treball en bones condicions i amb acords clars entre companyies i professionals de la dramatúrgia esdevé clau per garantir processos saludables i propostes sòlides.
A partir del Manual de Bones Pràctiques impulsat per l’Associació Catalana de Dramatúrgia, aquesta conversa reflexionarà sobre la importància d’establir pactes previs, definir rols i cuidar les relacions creatives com a base per millorar la qualitat artística i enfortir el sector.

En realitat, la xerrada va començar pel segon punt, és a dir, per a presentar l’Associació Catalana de Dramatúrgia (https://acatdrama.org/)per part de dos dels seus membres, i una projecció del que serien bones pràctiques, però sobretot enfocat a la remuneració dels autors. Cosa que no sempre es té en compte, i es calcula com la feina –de vegades molt dedicada- que és escriure un text teatral.

Han recomanat que SEMPRE es faci contracte i es puguin prevenir incidències, com data de lliurament final, extensió, repartiment, terminis, etc…

En la part següent van sortir quatre persones que havien de continuar veient més detalls del que són repartiment de drets dins d’una obra teatral, i experiències pràctiques, entre d’altres.

En aquell moment, qui escriu això havia de marxar per a veure un espectacle.

El que em va sobtar, és que es va consumir la major part de l’hora en aquestes informacions, que són utilíssimes i necessàries, però que van resultar sorprenents, ja que la part artística va quedar curta i pel final, per a desencís d’algú que hagués previst parlar més profundament de com fer un text adaptat a cada edat, temes a tractar, forma de fer-ho en què resultés pedagògic, i un llarg etcètera, que demanaria una hora sencera, si no més.

Nallar

Inspira teatre (Catalunya)

17.04.26| 17:30 h

L’Escorxador (Sala Lateral)

Música

Edat: +1
Idioma: Sense text
Durada: 45 min

https://www.mostraigualada.cat/ca/programacio/c/383-nallar.html

El so d’una llar antiga que batega a cau d’orella, un cant de bressol fet de llana i arrels

Inspira Teatre construeix escena a escena el caliu d’una llar rural a través de sons, veus i textures del camp: llana, canyes, palla, crits de pastors, esquelles. Un refugi que protegeix, arrela i cuida els vincles que nodreixen les persones i els animals que l’habiten. Nallar és una peça cantada a tres veus que homenatja la saviesa de les dones que teixeixen la vida amb les seves mans.

Fitxa artística

Direcció artística: Esther Westermeyer
Direcció escènica: Maria Casellas
Intèrprets: Laia Piró/Berta Vidal, Neus Umbert i Esther Westermeyer
Disseny llums i tècnic: Guillem Bonfill
Composició musical i espai sonor: Joana Gomila
Coreografia: Ana Pérez
Espai escènic: Anna Tantull
Vestuari: Lluna Albert
Producció: Paula Guardiola
Construcció escenografia: Taller Castells
Fotografia i vídeo: Arian Botey
Comunicació: Mònica Molins

Coneix la companyia

Inspira Teatre és una companyia de Barcelona, activa des del 2011, especialitzada en teatre familiar i per a la primera infància. Creen espectacles musicals i sensorials amb veu, moviment i música en directe, situant la mirada dels infants al centre de l’experiència escènica.

www.inspirateatre.com

Fidel als criteris que la directora de la companyia, Esther Westermeyer, va exposar el dia anterior en la trobada sobre les pantalles als espectacles per a infants, Nallar és una peça visual i auditiva formidable, on tres actrius incorporen unes pageses (amb una estètica que recorda molt a la Galícia més rural) fent sonar uns esquellots, i realitzant tot un seguit de feines pròpies del camp, mentre, a cada part, afegien un element a la casa de fusta que anaven muntant.

Vocació artesanal i analògica que sosté aquest espectacle on passen coses davant dels nostres ulls i les nostres orelles, realitzats en directe, sense gairebé paraules, que permetia seguir-ho amb una especial sensació d‘irrepetible’.

Només la il·luminació, molt acurada, i el fet que a les cançons que cantaven fessin servir microfonia inalàmbrica, es sortia d’aquest marc.

Un espectacle molt adient per a tothom, a partir dels més petits fins als adults. En funcions escolars, potser a partir dels 4 anys, per a assegurar que algun plor d’aquests que s’encomanen en els més petitons, pogués espatllar-ho.