Crítiques: «Beethoven» amb Xavier Albertí.

SINOPSI 

Beethoven és el gran reconfigurador de la peripècia musical. Sense aquest extraordinari compositor, no només la música d’avui no seria com és, sinó que el món occidental seria també diferent.

Codirigit per Xavier Albertí i Albert Arribas, l’espectacle-concert Beethoven vol explorar la profunda petjada estètica i ideològica que el geni de Bonn ha tingut sobre la nostra contemporaneïtat. Oferint un tast de diversos fragments de les trenta-dues sonates del compositor interpretades per Albertí al piano, el mateix intèrpret anirà teixint un viatge dramatúrgic a partir de la biografia de Beethoven i el seu context històric, per oferir una veritable experiència teatral sobre les emocions profundes que la Cultura en majúscules pot arribar a desvetllar.

Un espectacle de Xavier Albertí i Albert Arribas.

FITXA ARTÍSTICA 

Crítica:

A aquestes alçades, no sobta a ningú que Xavier Albertí és un dels ‘savis’ més importants del nostre món cultural, tant en música (com ens demostra al piano) com en teatre, palès en els anys de direcció del Teatre Nacional de Catalunya, on a més hi va dirigir diverses obres. I la paraula ‘Erudit’ tampoc seria desencertada.

Tampoc ens ha de sorprendre que aquest espectacle, textual-musical tingui un format més de conferència, ja que es tractava d’explicar, no només l’atzarosa vida del geni (a tall d’exemple, amb més diferents domicilis que els el nombre d’anys, més de 30, que va residir a Viena), on arribem a comprendre que cert trets ‘anormals’ poden ser precisament la seva porta a la genialitat i la transcendència.

I per a il·lustrar-ho, ens interpreta algunes de les peces que menciona, o petits tasts millor dit, amb l’enorme piano que domina l’escena. Explicacions tècniques de com va millorar l’instrument, a la vegada que innovà amb els conceptes musicals. Pagant, això sí, amb hores de son i deixadesa de sí mateix, el preu d’una obsessió.

Anem entenent, si més no sobre el paper, la relació de la seva música amb els sentiments, acompanyats d’innovacions tècniques no tant de l’instrument -que també- sinó en la mateixa forma de tocar.

I de com la sordesa no el va detenir, sinó que el va fer ‘connectar’ amb el que escrivia a través de les vibracions (literalment) de les cordes del piano.

Per a finalitzar, ens interpreta la seva darrera serenata abans de morir, quan ja no tenia ni un bri d’audició. I és un moment molt emocionant.

Tot això, trufat sempre amb moments d’intromissió en la seva intimitat menys coneguda, o d’un finíssim sentit de l’humor. O totes dues coses alhora.

Ara bé, a risc de ser tingut per elitista, el que queda clar, és que no és un espectacle per a tothom. I no em refereixo a coneixements previs, sinó que qui ho veu ha d’anar amb esperit curiós, i deixar que el Xavier ens vagi explicant totes aquelles coses que conformen una imatge humana, real i curiosíssima de Beethoven. 

L’estrena va ser en una sala amb més de 200 persones de públic. Aviat es portarà a una sala més petita a Barcelona. Penso que en aquest entorn tindrà un impacte molt més directe en el públic. 

Però si ha de ser portat (cosa que recomano) a espais més grans, seria interessant dur microfonia, especialment quan el text es fon amb les primeres, o les darreres ressonàncies del piano.