Vist del dimecres, 17 de juny de 2026, a la seu de la Cooperativa SCIAS, de Barcelona.
SINOPSI
Dotze persones corrents es tanquen a la sala de deliberació d’un tribunal. Tenen a les seves mans el destí d’un noi de dinou anys, acusat d’haver assassinat el seu pare. Si el declaren culpable per unanimitat, la
sentència serà la pena de mort.
En la primera votació, onze membres del jurat voten «culpable». Sembla un cas tancat, resolt per la pressió i la calor sufocant de la tarda. Però la jurat número vuit es nega a condemnar el jove sense abans parlar-ne. El seu vot obre la porta a un dubte raonable que esquerdarà les certeses dels altres d’una en una.
Al voltant d’una taula, el debat es converteix en un mirall de la societat on sortiran a la llum els prejudicis, l’agressivitat i el valor real de la justícia. Seran capaços de deixar de costat les seves pròpies misèries per salvar una vida?
FITXA ARTÍSTICA
DIRECCIÓ Empar López
ASSISTENT DE DIRECCIÓ Pilar Pallarès
Moviment escènic Laura Puig
Construcció escenografia i atrezzo Carles Vidal i Pilar Gomà
Disseny i maquetació Pilar Gomà
Agraïments especials Mercat de la Concepció i SCIAS
REPARTIMENT:
LÍDIA VICENTE-TORTA Jurat núm. 1 i Presidenta
ELISABET MATEU Jurat núm. 2
CARLES VIDAL Jurat núm. 3
MONTSE PÉREZ Jurat núm. 4
PILAR GOMÀ Jurat núm. 5
LAURA SAURET Jurat núm. 6
FRANZ BECHTOLD Jurat núm. 7
Jurat núm.8 – Aquesta membre del jurat, interpretada per tres actrius successivament:
CARME CERDÀ
LAURA PUIG
LAURA MIRÓ
VIKY DE DALMAU Jurat núm. 9
ENCA PÉREZ Jurat núm. 10
ERIKA SUMA Jurat núm. 11
ANA BUESO Jurat núm. 12
TERESA CASASNOVAS Oficial del Palau de Justícia
MARIONA SOLÉ Secretària del Palau de Justícia
SÈNEN MASES Veu en off
CRÍTICA:
És evident que no es pot parlar d’una obra de teatre amateur (i més si la majoria dels actors i actrius no havien fet mai teatre, tot i ser sèniors), amb els mateixos paràmetres que d’una de professional.
La que sí que ho és, de professional, és l’adaptadora del text (segur que coneixeu l’obra pel cinema o en adaptacions teatrals) i directora, Empar López. Responsable fins fa gairebé 3 anys del Teatre del Raval a Barcelona, va saber especialitzar aquesta sala en grans textos, que en molts casos, havien estat portats també al cinema, com ara ‘Testimoni de càrrec’, ‘El miracle d’Anna Sullivan’, ’12 homes sense pietat’, ‘La mort i la donzella’ i moltes més, que han deixat un gran record en el públic, força fidel, de la sala del Raval. I sense oblidar-nos de la Mostra de Teatre de Barcelona, que donava oportunitats a companyies i intèrprets emergents, com per exemple la Mariona Esplugues, i tants més.
Aquestes dues funcions (també dijous 18), han estat el fruit d’un taller de teatre que l’Empar ha conduit (només un dia per setmana!) per a socis i sòcies del SCIAS.
I si he de dir, la veritat, quan vaig conèixer el projecte, em va semblar massa ambiciós per a uns actors majoritàriament novells i amb només un assaig a la setmana. I vet aquí que es va donar el miracle: acompanyat d’un silenci que es tallava, va cobrar vida la deliberació d’aquelles 12 persones, que tenien en les seves mans la vida d’un acusat, jutjat per homicidi. Jo la vaig veure fa molts anys a un programa televisiu que es deia Estudio 1 (per què no se’n fan més, aquesta mena de programes?) amb el bo i millor dels actors (en aquell cas homes, igual que en l’obra original) teatrals d’aquell moment a l’estat.
Si he de destacar algú, i a desgrat de semblar esbiaixat, ressaltaria el dinamisme (i la memòria!) del Carles Vidal, que va brodar el paper, i la impecable corporalitat i declamació del Franz Bechtold, que no desentonaria gens en una producció professional mitjana.
En el cas de les actrius, va haver-hi un equilibri en la seva interpretació, i caldria destacar un petit paper molt ben aconseguit de l’Erika Suma, representant a una immigrant (en el país dels immigrants, admetem-ho) que ens va revelar que la xenofòbia actual no és un invent recent. I com altres textos i films americans dels anys 50 i 60, personifica la davantera que, sobretot aleshores, en portava la societat nord-americana.
I com no, ressaltar la declamació clara, amb tota la projecció necessària i convincent de l’Enka Pérez, que era de les poques que, segons m’han explicat, sí que té experiència en teatre amateur.
En resum, i salvant el peròs del seu format, una obra que funciona meravellosament com a text. Fa molts anys, vaig llegir un argument d’algú (que no recordo ara) que deia que: ‘la diferència entre teatre i cinema, és que els espectadors, amb els ulls tapats al teatre, i les orelles tapades al cinema, es quedarien com a mínim amb l’essencial de l’obra’.
I tot que el teatre ha evolucionat visualment una barbaritat des d’aleshores, encara és així en molts casos.
Deixa un comentari