Vist el dissabte, 9 de maig de 2026 al Teatre de Lloret de Mar
SINOPSI
«El meu llibre va contra el que ets i el que fas. Escric per deshonrar-te.» Això és el que l’autor Édouard Louis, fill d’un home trencat, li va escriure en un tuit al primer ministre francès Emmanuel Macron.
Pau Roca (Sixto Paz) dirigeix a Dafnis Balduz («L’herència», «L’oreneta», «La mesías», «Nit i dia»…) per entendre les forces que modelen i transformen la vida d’individus desestimats per la societat. Amb gran honestedat, aquest text té el mèrit de posar sobre la taula que la política modifica íntimament les nostres petites grans vides. Que la violència i la dominació impregnen cada pas del nostre camí. I que l’homofòbia i la masculinitat tòxica provenen d’orígens i relats gens innocents.
Un crit contra la injusticia. Un acte d’amor. Una historia real. Un dolor compartit. Un espectacle que colpeix i abraça alhora.
FITXA ARTÍSTICA
Autoria: Édouard Louis. Direcció: Pau Roca. Interpretació: Dafnis Balduz. Producció: Pol Cornudella, Adriana Nadal. Disseny de l’escenografia: Paula Bosch. Disseny de la il·luminació: Guillem Gelabert. Disseny del vestuari: Pol Cornudella
LA CRÍTICA HA DIT SOBRE EL MUNTATGE DE SIXTO PAZ:
“Pau Roca ha fet una aposta segura amb un text impecable i ha jugat a un cavall guanyador com Balduz..” Oriol Osan, Núvol
“Escriure com ho fa Louis, interpretar com ho fa Balduz, i programar com ho fa el Heartbreak, és una revolució.” Carme Canet, Recomana
“Un text implacable, intens, i devastador” Neus Monico, Teatre Barcelona
Crítica:
Basat en la novel·la d’Edouard Louis (aquí en teniu més informació) ‘Qui a tué mon père?‘, amb un alt sentit autobiogràfic de la seva infantesa, la seva família, i un seguit de vivències, des de la seva realitat, fins a les preguntes que es fa sobre el sistema social i els que manen a les institucions. No se n’està de posar-los noms i cognoms, tot i que només de presidents i alts càrrecs francesos. Dins la novel·la, sembla aparèixer una mena d’arbre, que té les arrels a les experiències pròpies de la seva infantesa i joventut, i que va pujant fins a forjar una consciència social, si bé, centrada en la ruïna moral i material de la seva família.
No deixa de ser un ‘passar comptes’ amb el que s’ha convertit la democràcia francesa, inventora segles enrere de la revolució que canvià el panorama polític d’Europa i Nord-Amèrica.
Un monòleg colpidor, que provoca en molts espectadors un desori ben palès. Això no li treu ningú.
Anem, però per a altres aspectes de la proposta:
El primer, la dificultat, inevitable, de traslladar el llenguatge de la novel·la a l’escena teatral, i encara més en un monòleg (Edouard Louis en va protagonitzar una, segons es va comentar en la #postfunció, amb d’altres actors, fent els diferents personatges que intervenen) on l’actor passa pels diferents personatges. Aquest apartat, força ben resolt, així com la creació dels diferents espais amb molt pocs elements.
Potser no ho està tant el salt que a la novel·la es fa de les esmentades ‘arrels’ personals, fins a la copa de l’arbre, convertint allò íntim i viscut, de cop i volta, en una crítica política i social genèrica. Són dos llenguatges diferents, novel·la i dramatúrgia, i l’equip que ha fet aquesta versió n’és molt conscient.
I en segon terme, una reflexió tècnica: la utilització de microfonia inalàmbrica en un espai gran com és el Teatre de Lloret de Mar, havent-se demostrat fa poc que no és imprescindible, vol -sempre segons la meva experiència- que el so que surt pels altaveus de la sala no sigui el principal que ens arriba de l’actor, sinó un reforç a la seva veu natural. En general, els professionals tenen prou dicció i projecció de veu perquè el micròfon només ‘ajudi’. Però sempre hi ha el perill (i ho he vist moltes vegades) que saber que la tecnologia treballa per a tu, baixis una mica el nivell de la projecció, involuntàriament, és clar. I amb ell, el nivell de l’energia que transcendeix l’escenari i s’enfila per la platea.
Dit això, una obra que ens fa una reflexió personal i social molt necessària a dia d’avui. Els noms dels alts càrrecs francesos que esmenta, segur que no teniu cap problema en traspassar-los a la nostra realitat.
Deixa un comentari