Vist el diumenge, 17 d’octubre de 2021 al Teatre Poliorama de Barcelona
SINOPSI
La Pepa és una nena vital i amb una gran imaginació que acaba de perdre la seva àvia i està intentant adaptar-se a una nova escola, uns nous amics i una nova ciutat. Enganxada a una manta que l’ajuda a dormir i enfadada amb les seves dues mares perquè no recorden la recepta de les croquetes de l’àvia, la Pepa emprendrà un viatge cap al País del Xim Pum, l’indret màgic on van a parar les coses oblidades. Mentre les seves mares intenten organitzar el comiat de l’àvia i protegir la seva filla de la tristesa que li suposaria assistir a l’enterrament, la Pepa passarà emocionants aventures amb els seus nous amics: dues nenes de l’escola, un xumet esbojarrat, una barrufeta xunga, un recepcionista esvalotat i una croqueta gegant, per acabar descobrint… que potser no era tan dolent trobar a faltar.
El dol per una àvia, el dol per una ciutat, el dol pel gust d’una croqueta, el dol per un record, el dol per un objecte perdut, el dol de fer-se gran. El dol per tot allò que estimem. És bo, sentir-lo? O hi hem de passar de puntetes? Les croquetes oblidades parla de la possibilitat de viure totes les parts de la vida, també les que a vegades ens poden fer mal. Perquè si no travessem aquests paratges, petits i grans podem trobar a faltar algunes de les coses que hi hauríem après.
Les Bianchis va ser una de les companyies residents a la Sala Beckett durant la temporada 2019-20
Les croquetes oblidades s’havia d’estrenar la passada primavera en el marc del cicle ‘Memento Mori. Recordem-nos de morir’, una invitació de la Sala Beckett a mirar-nos la mort de cara i a reconèixer en ella una condició immanent de vida.
COMPANYIA: Les Bianchis
TÈCNIQUES: Teatre
IDIOMA: Català – DURADA: 60 Minuts
FITXA ARTÍSTICA
Autora
Direcció
Repartiment: Queralt Casasayas, Magda Puig/Nunu Santaló i Bàrbara Roig
Amb les veus de: Anna Barrachina, Dolors Reguant, Emma Polak, Arnau Puig, Aitor Galisteo-Rocher i Vanessa Segura
Escenografia i il·luminació: Adrià Pinar
Vestuari: Nídia Tusal
Espai sonor: Corentin Sauvetre
Fotografia cartell: Marc Puig
Fotografies d’escena: Mairena Cano
Producció executiva: Nuri Santaló
Agraïments: Paquita Plans, Mairena Cano, a totes les persones que ens heu ajudat a fer difusió amb els vostres vídeos i a totes les àvies i els avis, que han sigut la inspiració per fer aquest projecte
Una producció de Les Bianchis amb el suport de la Sala Beckett
Les aventures de la Pepa, una nena que, amb una família una mica atípica (per sort avui no tant), passa amb les noves amistats que troba, doncs ha passat de viure a la ciutat a un poble, i fa de seguida dues amiguetes. La nena té un secret, no us secret fosc o vergonyós (tot i que a ella li pugui semblar) sinó un secret d’infantesa, quan la pubertat, o gairebé, comença a treure el cap i ‘ja no sóc una nena petita’. Però hi ha més: la seva relació amb les seves dues mares, una d’elles passant el dol de la mort de l’àvia, a qui la nena estimava força, i el dubte de totes dues: Ha de venir la Pepa a l’enterrament o no?
En la recerca d’un objecte que sense voler s’ha perdut (un de molt important per a ella), i buscant la recepta de les croquetes de l’àvia (les de les mames no queden tan bé, oi?), a partir d’un llibre de la biblioteca en endinsem en un món imaginari dels objectes perduts i oblidats. Els també ens troben a faltar… però per a protegir-se del dolor, han decidit que res de ‘trobar a faltar’ res ni a ningú. Al final, com us podeu imaginar, vencen les emocions més boniques que tots tenim. I sobretot, aprenem que els records de coses tristes s’han d’assimilar, no pot ser que ens posin tristos tota la vida, i els hem d’incorporar a la nostra història, com totes aquelles coses que, si més no, ens han fet aprendre.
Un text molt ben escrit, tres actrius esplèndides*: direcció i interpretació, en aquest cas, ratllen la perfecció, i a més cadascuna fa diversos papers, perfectament diferenciats, amb pocs elements per guanyar agilitat; i perquè no dir-ho, una direcció acuradíssima. Els que ja tenim una edat, potser ens recorda coses tan dispars però imaginatives com els ‘Chiripitiflauticos’, aventures disneienques com les de Donald i els seus nebots, o Pan Thau. Però d’aventures així no en falten ahir i avui per als infants, afortunadament.
Estic segur que sortint del teatre, nens i nenes podrien dibuixar tots els llocs on les protagonistes han estat, sense que aquests hagin sortit en escena. És el que té la seva edat! I sobretot, l’obra em sembla molt i molt adient per a infants que estan a punt d’arribar a la pubertat i adolescents primerencs, ja que el viatge de la Pepa i les seves amigues és el seu propi.
* en aquest cas, el paper de la mama que es reparteixen Magda Puig i Nunu Santaló, el va fer Gemma Martínez, al mateix nivell que les altres dues.
Deixa un comentari