Crítiques: ‘Devoris Causa’ d’Escarlata Circus

Vist el divendres, 3 de desembre de 2021 al Teatre de Lloret de Mar.

SINOPSI

La vida i la transformació dels aliments és l’eix principal d’una trama amb arrels verdulaires que es transformen gràcies a l’enginy d’aquests personatges, manipuladors de conceptes, d’elements i d’aliments.

Espectacle inscrit en la poesia humano-animal, circense i caníbal-verdulaire dels dos personatges centrals de la història.

Res és fàcil ni és el que sembla. Tot és pura ficció de la realitat i tot és realitat en la ficció. Provocar subtilment el conscient col·lectiu posant de relleu el síndrome humà dels castells de sorra, construir per destruir, viure per morir, fer per desfer, conèixer per ignorar. Tots aquests conceptes, sovint els construïm damunt de fonaments febles i fonedissos.

A l’espectacle hi juguem, en fem ressò, els posem de manifest; fem existir per després fer desaparèixer, plorant, rient, jugant, ballant, desafiant,…

…un clam a la llibertat, a la imaginació…

Idioma (tot i que gairebé no es parla): Català

Durada: 75 minuts

Edats: A partir dels 5-6 anys (en realitat és per a tota mena de públics, i els petits el gaudeixen més)

Temporada Alta. Imatge de l’espectacle Devoris causa, d’Escarlata Circus, creat i interpretat per Jordi Aspa i Bet Miralta, a l’Auditori de La Mercè.

FITXA ARTÍSTICA

 

Tinc el costum de llegir poc el que la companyia diu a les sinopsis i dossiers dels espectacles fins que no els he vist, i gens, ni que en tingui ganes, de llegir les crítiques i comentaris que se n’hagin fet, si no és que m’hi entrebanco sense voler. Contaminar-se, sigui en positiu o en negatiu, és molt fàcil.

Ara, llegint la sinopsi entenc millor el que vaig veure i viure dins la carpa de l’Escarlata Circus durant poc més d’una hora. Però sense aquesta informació, diria que són una parella ben singular, en un espai molt acotat (i ben treballat estèticament, per a donar a entendre una cabana tronada de fusta, on hi ha un obrador de menjar) que ens serveixen un refrigeri, que resulta ser una mena de wok (per fer servir una paraula actual) de verdures. Molt saludable. La resta del temps, assistim al dia a dia d’aquesta particular parella: ell gran en tots els sentits, i una mica deixat, ella petita i bellugadissa, donant-nos l’entrada, tenint cura de que seiem i mostrant-nos el seu petit món, amb la particularitat que de vegades sembla que siguem testimonis invisibles de la seva ‘intimitat’ al treballar, i d’altres que clarament fan el que fan de cara a un públic. És difícil traçar un fil argumental, però tot agafa sentit, una estona després, quan amb un seguit de verdures que trien i tallen, construeixen… (aquí no faig spoiler), que centrarà la major part del que resta d’espectacle. 

Un espectacle on sembla no passar gaire res, on tot té una dimensió petita i intimista (no oblidem que tampoc poden explicar res, gairebé no hi ha text) sense grans exhibicions, tret de l’ús dels ganivets de cuiner… potser per això es fa per a pocs espectadors en un espai tan diminut com una petita carpa.

Però és aquí on entraria llegir la sinopsi que fa la mateixa companyia, i contrastar-ho amb la sensació que un té sense saber-ne res i simplement mirar ‘a veure què ens fan’.  L’espectacle no està malament, tot el moviment i l’estètica estan ben cuidats (porten moltes funcions en varis anys) però un no li acaba de veure gaire cosa més que un relat pausat que tampoc envia gaires missatges rellevants, i quan ho fa, i a risc de quedar com un ignorant, observaria una vistosa contradicció entre els bons desigs sobre l’alimentació i el tracte que es dóna als vegetals en escena, o potser el ‘canibalisme vegetal’ seria això. I també comprovar com ha estat el procés del menjar que ens han ofert…

En tot cas, el que sí que vaig poder comprovar va ser el bon impacte en el públic, i molt especialment dels infants assistents. Potser caldrà posar-se de nou les ulleres d’infant per a veure el món i els espectacles amb els seus ulls.