Crítiques: "Dies blancs" de la Companyia IT Teatre

Creació i direcció Fabrice Murgia – Projecte IT Teatre
Vist el divendres, 28 de gener de 2022 al Teatre Lliure de Gràcia (Barcelona).

SINOPSI:

Dies blancs és un espectacle que s’inspira lliurement en la novel·la gràfica Ces jours qui disparaissent, [Aquells dies que desapareixen] de Timothé Le Boucher (Ed. Glénat, 2017, Premi dels llibreters de còmic 2018, Premi al millor relat curt dels BDGest’Arts 2018 i Premi Còmic 2018 Llegir de Limoges).

A l’escenari, en un dispositiu “cinema-teatre”, vuit joves actors/actrius músics graduats de les darreres promocions de l’Institut del Teatre ens ofereixen la història íntima de l’Andrea i interpel·len el públic sobre la pèrdua d’ideals, el pas del temps, la integritat, la felicitat, les cures i el compromís al llarg de la vida.

Som a l’any 2001. L’Andrea, un/a jove activista, torna de la contracimera de Gènova on li han buidat un ull en un context de violència policial. Pocs dies després, constata que es desperta un dia de cada dos sense recordar res del dia abans. A poc a poc, s’adona que realment viu aquest dia perdut però a través d’una altra personalitat, que es comporta i actua com el seu contrari. L’Andrea començarà una lluita contra el seu alter ego per reapropiar-se de tot el seu ésser.

Per tercera temporada consecutiva, el Lliure acull i coprodueix amb l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona l’espectacle anual del projecte IT Teatre. Aquesta vegada, n’assumeix la direcció el belga Fabrice Murgia, director del Théâtre National Wallonie-Bruxelles, que ja va ser al Lliure el 2018 amb La tristeza de los ogros. És voluntat de totes dues institucions donar veu i facilitar el pas als escenaris professionals als graduats d’arts escèniques que integren el projecte IT Teatre, oferint-los l’oportunitat d’interactuar amb artistes representatius de l’escena europea actual.

Per conèixer millor la trajectòria i la manera de treballar de Fabrice Murgia, us suggerim que veieu aquest vídeo creat pel Centro Dramático Nacional.

DURADA 1 h 40′

IDIOMA En català

Assistència auditiva a través del mòbil

FITXA ARTÍSTICA

INTÈRPRETS

Sara Adan Vich
Ricard Boyle Coll
Guillem Font
Aida Llop Garcia
Miriam Moukhles
Lluis Oliver Berga
Adam Purti Del Ruste
Caterina Tugores Ferrer

ESPAI ESCÈNIC Mariona Signes
IL·LUMINACIÓ Mariona Signes i Joan Lavandeira
SO I VÍDEO Joan Lavandeira i Giacinto Caponio
AJUDANTA DE DIRECCIÓ Laia Bohigas
AJUDANTS D’ESCENOGRAFIA Sergi Cerdán i Júlia Mercader
TÈCNIC DE SO Jordi Sabio
COORDINACIÓ IT TEATRE Ramon Simó i Joan Cusó
CONSTRUCCIÓ D’ESCENOGRAFIA Arts-Cènics
AGRAÏMENTS Teatre Nacional de Catalunya

Els espectacles blancs que mai no s’acaben.

Certament, la manera com es descriu a sí mateix l’espectacle (multitud de vegades m’estimo més posar-m’hi ‘en blanc’ a veure’l i després contrastar amb la presentació que en fa la mateixa companyia) és cert, però amb matisos.

Ens presenta un conjunt de joves activistes, que van anar a la cimera del G8 a Gènova el 2001. De fet, el que van anar és a la Contracimera que moviments de tota Europa i més enllà, van convocar en forma de protestes, en les quals hi va haver esgarrifoses càrregues policials, de les quals en van quedar diversos ferits de gravetat i un mort, Carlo Giuliani. De les interioritats d’aquests fets en vam tenir una esplèndida crònica en forma de monòleg teatral a l’espectacle ‘Ragazzo’, amb Oriol Pla com a intèrpret en estat de gràcia.

En aquest cas. l’Andrea, torna amb un pegat a l’ull que la policia li ha buidat. Aleshores, comença a tenir ‘buits’ de memòria, cada cop més extensos, i una personalitat dissociada seva, que resulta ser un gurú de les xarxes socials d’immediat i aclaparador èxit a escala global. Ja ens avisa l’escrit previ de la companyia la referència a ‘Black Mirror’ que té l’argument.

Però barrejar tot això amb una visió distanciada, quan tots aquells jovenets ja són ancians i d’alguna forma ‘passen el testimoni’ de les inquietuds a les noves generacions, potser resulta una distòpia no reeixida, sobretot en com s’explica la història. Perquè l’Andrea, amb un sol identificador del pegat a l’ull, va passant d’actor en actriu i viceversa, per pràcticament tots els intèrprets. Tampoc no va ser precisament aclaridor que al principi hi hagués molts personatges amb aquest pegat. I encara menys la distorsió que significava introduir vàries càmeres dins del ‘set’ -més que escenari- on es representava el drama, una d’elles i de forma permanent, a l’espatlla d’un dels actors. La dispersió que això va provocar, i el fet que el fil argumental s’allargués fins a fer que l’experiment (crec que seria el qualificatiu adient) no provoqués l’entrada total del públic al nucli del que li estava passant a ell i a la resta de personatges.

Ben al contrari, tanta càmera, una pantalla que presidia l’escenari que convidava constantment a haver d’estar per dues escenes a l’hora (la teatral i la videogràfica) significava un llast per al ritme d’un espectacle, sense arribar a ser una ‘pel·lícula’. Probablement es trobarà la manera d’aplicar una simbiosi de tots dos mitjans en un escenari, però de moment aquí no.

Apuntar que molts dels actors i actrius eren a la vegada també instrumentistes i/o cantants, en diversos moments musicals de l’espectacle. Perquè aquesta superposició d’imatges quedava anul·lada sota un so brillant i reeixit. Per a mi, el millor i més engrescador de l’espectacle. I també cal dir que tot el que he opinat sobre l’espectacle, res té a veure amb la qualitat interpretativa dels alumnes de l’Institut del Teatre, doncs tots i cadascun/a estaven per damunt de la simple correcció, fruit de la seva formació.

Probablement tornarem a veure incursions en aquesta mena de propostes mixtes entre teatre i vídeo, com si d’una comèdia/drama televisiva en directe es tractés. Però de moment, aquesta proposta distòpica se’m va fer llarga i pesada.