Vist el divendres 11 de febrer 2022, al Teatre Municipal de Lloret de Mar.
SINOPSI
Quatre personatges es troben “confinats” en un espai tancat. Només dues finestres connecten amb un exterior sense vida. Sergi Belbel torna a Samuel Beckett amb Final de partida, un text que adquireix un nou significat a partir de l’experiència viscuda pel món després de l’esclat de la pandèmia el 2020. Ara, puja un altre cop a l’escenari amb un repartiment d’intèrprets catalans estel·lar, encapçalat per Jordi Boixaderas, que torna als escenaris després d’una llarga absència, i Jordi Bosch.
Sergi Belbel retorna a Beckett amb aquest clàssic del teatre de l’absurd.
Durada: 1 hora i 30 minuts – Espectacle en català
FITXA ARTÍSTICA
Títol original: Fin de partie
Autor: Samuel Beckett
Any del text: 1959
Traducció i direcció: Sergi Belbel
Jordi Boixaderas Clov
Jordi Bosch Hamm
Jordi Banacolocha Nagg
Margarida Minguillon Nell
Producció: Teatre Romea
#TCBSFinaldePartida
Escenografia: Max Glaenzel y Josep Iglesias
Il·luminació: Kiko Planas
Vestuari: Nina Pawlowski
Espai sonor: Jordi Bonet
Caracterització: Àngels Salinas
Ajudant de direcció: Iban Bletran
És difícil escriure unes paraules sobre aquesta obra, i com s’ha dut a terme, sense tenir una certa idea del que és el Teatre de l’Absurd (i per derivació, la literatura de l’absurd, que també va tenir il·lustres conreadors a Catalunya i Espanya) i de quin és el llegat de l’autor, Samuel Beckett, que curiosament va pensar que era ‘absurd’ que se’l considerés membre d’aquest moviment. Un cop llegits els enllaços, passo a descriure l’experiència:
Final de partida, escrita originàriament en francès (Fin de partie), la seva llengua adoptiva, és un laberint de rèpliques i contrarèpliques que no acaba de conduir enlloc, dites per uns personatges que semblen aturats al temps. Però com tota obra d’aquest gènere, la no concreció i l’absència de context reconeixible, fa que sigui difícil d’interpretar, però alhora oberta a les més variades i personals interpretacions.
Tenim, en un espai dessolat, de parets grises i finestres que estan a força alçada, dos personatges principals: un ancià en cadira de rodes, cec i que interpretem que és «l’amo», i el seu criat. Que no sembla obligat a ser-ho, però que ho fa per inèrcia. En dos bidons de brossa, episòdicament, hi ha el pare i la mare del primer, més ancians encara, que l’autor ja aclareix que ‘no tenen cames’.
El que passa, per ser que no passa res (com a ‘Tot esperant Godot’ del mateix autor) ens porta a un escenari post-apocalíptic, que ja els anys 40-50 s’albirava (d’una manera diferent, però com apuntaven Pere Calders en el ‘Mecanoscrit del segon orígen’, o la sèrie cinematogràfica Mad Max), on a fora no hi ha res, encara que només ho sabem pel relat del criat, que mira per un llarga vista. Els retrets, intencions i renúncies de tot els personatges es va succeint. Al final, la derrota i la desesperança, la resignació, i el fet que no hi ha final clar. Poca cosa a la qual agafar-se, està clar. Depèn molt de les ganes de cada espectador de resseguir les inconcretes pistes que semblen apuntar els diàlegs, ja que finalment tot queda en un no res, tret de la buidor i el sense sentit de tot. Aquí juguen un paper fonamental la direcció de Sergi Belbel, i sobretot l’excepcional qualitat dels intèrprets, tots ells esplèndids, caminant pel tall de la navalla, entre la temptació d’insinuar un sentit al que es diu, o la presa de pèl més absoluta.
Es fa una mica llarg, nombrosos espectadors feien senyals d’avorriment, però vam assistir a una posta en escena d’un text d’importància històrica rellevant (Beckett va rebre el Nobel de Literatura el 1969) que si alguna cosa no és, és frívol, i que avança l’embolic terrible que inunda la nostra societat, l’aïllament, la falta de sentit i la decepció de les persones pensants.
Deixa un comentari