Vist el diumenge, 13 de març de 2022 a la Sala Fènix de Barcelona.
Tu i Jo
De Roger Simeon. Cia Fil Vermell
SINOPSI
Tu i jo ens relata l’estranya relació entre una parella que es veuen forçats a viure junts.
Minut rere minut. Dia rere dia.
Dues persones enfrontant-se a la seva realitat, a al pas del temps, a la demència d’ella i a l’obsessió d’ell. Violentament forçades a romandre junts i a continuar existint. Enfrontaran el seu dia a dia sense mitjans, però ho faran des de l’absurditat i sense filtres.
L’home s’aferra a la part física del món, a la palpable i mesurable, inconscient que allò que ell creu tan ben agafat en realitat ja li ha fugit de les mans, que les caixes que ell tant estima, sense les sabates que un dia contingueren ja no són res: són carcasses buides sense ànima.
La dona intenta fugir al món dels somnis cercant, potser, una realitat millor. Però no pot. És interrompuda una vegada i una altra per tot i tothom.
Tu i jo és la crònica del seu seguir vivint.
Per què aquesta obra?
Investiguem sobre la demència, la percepció de la realitat i la fina linia que ens separa i ens conecta amb els nostres mons.
“Amb una sola lectura ja vàrem saber que Tu i jo era la nostra obra, la que feia temps que volíem fer.”
Tu i jo és una comèdia de teatre de proximitat apta per tots els públics, que s’apropa al gènere de l’absurd per dir veritats que dites seriosament ningú voldria escoltar però que un cop dites costen de silenciar. Una peça amb un fil argumental que des de l’inici fins al final atrapa a l’espectador pels temes i situacions que els dos únics personatges d’aquesta obra viuen en primera persona. Una obra poc representada, amb una meravellosa dramatúrgia, guanyadora del 13è Premi Boira de teatre 2010.
Gènere: dramàtica comèdia absurda.
Espectacle en Català – Durada: 60 minuts.
FITXA ARTÍSTICA
Autoria: Roger Simeon
Direcció: Lindes Farré
Intèrprets Marta Genís i Ricard Salom
Disseny de llums: Ramón Pascual
Escenografia: Tony Murchland
Fotografies: Josep Tobella
Agraïments: Casal Can Portabella (Albert, Demelsa i Laura), Cristina Lanau, Alfons Herranz, Garby Moya, Lindes Farré, Ramón Pascual, Paco López Romero, Rosa Galitó Cava
Amb el record encara recent del ‘Final de partida’ de Samuel Beckett, una excel·lent producció per a un text no gens senzill, un comença a veure ‘Tu i jo’ pensant que estem davant d’un altre exemple de teatre de l’absurd, una de les característiques del qual, com a mínim de l’autor irlandès, és dir coses fora d’un context concret, de forma volguda, donant així la opció a l’espectador a interpretar-lo. També el registre interpretatiu, potent, distanciat i arquetípic de tots dos -actriu i actor- fa pensar-ho. Però durant el desenvolupament de l’obra, van arribant inputs de que, bàsicament, qui està parlant és una parella (no us penseu que és tan evident al principi, podrien ser senyora i criat, posem per cas), que de mica en mica va traient els seus draps bruts. Però també motius de resignació i desesperança, i també (i molt) criticant modes i estils socials, guerres i demés, que de vegades ens poden fer pensar en un humor surrealista proper a Gila o els Tip i Coll, o els mateixos Luthiers argentins, però sense la sensació que vulguin provocar el riure fàcil.
Ella, podríem considerar-la un ‘cap pensant’ duta per la mandra i la renúncia a fer res sinó compadir-se i regnar sobre el petit país de la parella, i ell, mirant d’ocupar-se de petites i repetitives coses materials, segurament a la cerca de no rebolcar-se en pensaments pessimistes tot el temps.
El text és força reeixit, en alguns casos, i no gaire estimulant, quan no baixa a la concreció. I la posada en escena, especialment ‘què fan’ i ‘quin posat’ fan els protagonistes quan parlen (quan no parlen, mantenen bé el personatge) potser no és el millor possible per a fer arribar amb tota la intensitat aquest text crític amb la condició humana, tan individual com social. Entengui’s que no és cap demèrit dels actors, que resolen molt bé totes les situacions sense deixar caure el ritme, sinó potser la tria que què fan i com diuen les coses, i les situacions que es provoquen.
Malgrat tot això, la peça té molts elements dramatúrgics interessants, i és d’aquelles que et farà meditar sobre diversos temes al sortir de la sala, o tenir una conversa interessant de postfunció.
Deixa un comentari