Vist el dimecres, 30 de març de 2022 a la Sala Beckett de Barcelona.
SINOPSI
Una dona, al voltant de la cinquantena, entra en una botiga d’electrodomèstics, dona una ullada i marxa. La mateixa dona, poc després, hi torna a entrar, fa una pregunta a la dependenta i marxa. Vivim en el món de l’obsolescència programada, quan una rentadora s’espatlla o es fa vella, de seguida la canviem per una de nova. I això és el que pensem que vol fer aquesta dona: comprar una rentadora. Però no, no té cap intenció de comprar res. Llavors, per què hi torna a entrar una tercera vegada?
Durada: 1h 25min – Espectacle en català.
FITXA ARTÍSTICA
Autora
Direcció
Escenografia i vestuari: Albert Pascual
Il·luminació: David Bofarull
So i música original: Rafel Plana
Producció Sala Trono: Joan Negrié, Eloi Isern, Mariona Garcia i Manel Torres
Comunicació: Mariona Garcia
Fotografia promocional: David Ruano
Ajudantia de direcció: Pau Ferran
Regidoria: Marc Pinyol Gelabert
Estudiant en pràctiques de so: Júlia Roch Closa
Agraïments: L&D Lights
Una producció de la Sala Trono amb el suport de la Sala Beckett i l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC)
Partint d’una situació insòlita, ens certs aspectes absurda, dues dones (amb la presència d’un veí al qual anem veient episòdicament) dues dones de diferents edat i situació, es van coneixent mercès a la tossuderia d’una, la inversemblant tolerància de l’altra, i la inestimable col·laboració del confinament per la Covid.
Nou mesos, que per a una signifiquen la possibilitat de renéixer (o no), i per a l’altra un nou naixement. Una, entossudida en lluitar contra la mentida (més aviat contra LA mentida que pateix) i l’altra, fugint de les decepcions i covardies que va sofrir al llarg de la seva vida.
Assistim a una màquina teatral perfectament greixada, que compta amb una esplèndida direcció i unes grans interpretacions de totes dues actrius i l’actor. És clar que no ha de ser cap sorpresa, atesos els seus currículums. La producció i la posta en escena és la necessària, ni més ni menys (que ja es mèrit) de l’estrictament necessària, que és complementada per uns jocs teatrals ben mesurats (ja se sap que quan la cosa funciona, ningú no es fixa massa en l’escenografia) i una il·luminació clara que defineix molt bé els rostres. I és que tant la proposta com la proximitat del públic a la sala (200 localitats aproximades, però una estranya i agraïda sensació de proximitat a l’escenari) fa que es puguin apreciar les expressions facials de tots tres.
Què podia fallar? Doncs la dramatúrgia. Ep, anem a pams! No és que no sigui bona… només que ho és a moments, com si de moments brillants i divertits passéssim a escenes irrellevants, tot i que es vol complementar la informació del que li passa a cadascuna. Tot i ser una comèdia, també drama però no massa, hi ha moments que funcionen molt bé, sobretot quan confronten els personatges i de forma especial els divertits, però que quan es posa seriosa perd el pols i l’atracció del moment anterior. El resultat final és notable, tot i que deixa una sensació de que no ha passat res veritablement important, tot i que representa que per a les dues protagonistes si que han estat 9 mesos importants.
Però de tot, i deixant clar que el nivell interpretatiu i de direcció van ser excel·lents i molt equilibrats, quan un reconeix el talent, els matisos i la profunditat del personatge que encarna la Victòria Pagès, s’adona que feia temps que no la vèiem gaire, i que ens faltava. Esperem que el retorn a l’escenari en viu (no ha deixat de treballar, sobretot amb la veu) sigui l’inici d’una nova etapa reeixida, perquè il·lumina els moments en què és a escena, sobretot quan camina sobre bons textos que requereixen la maduresa que -qui sap si per sort o per desgràcia- només s’assoleixen amb els anys i les circumstàncies vitals.
Us animo a anar-la a veure quan en tingueu ocasió!
Deixa un comentari