Vist el divendres, 29 de setembre de 2023 al Teatre Joventut de L’Hospitalet de Llobregat.
SINOPSI
“El pa nostre de cada dia”, es presenta d’inici com un joc de metateatre: “teatre dins del teatre”, on veurem a quatre actrius interpretant tot tipus de personatges. Al començament, la presència inesperada entre el públic del Pensador, determina que la companyia teatral decideixi canviar la representació prevista per l’obra “El pa nostre de cada dia”, una crítica política i social on l’acció transcorre al voltant de la fleca d’un carrer de barri en una ciutat qualsevol, on la crisi econòmica ha desfermat una onada d’atur generalitzada que provoca una lluita aferrissada per menjar. Tots són alhora víctimes i còmplices d’un capitalisme opressor, voraç i despietat, cada cop més quotidià i asfixiant. Els personatges són conscients de la seva realitat però són incapaços de modificar-la, ja sigui pel context aclaparador o per les circumstàncies immediates en les que es troben. L’obra reflecteix l’avarícia, la supèrbia, el rancor, la desunió i l’enveja que impedeixen l’avenç de la societat. Ens planteja que, a qualsevol classe social sempre existeix un egoisme i un odi que ens porta al buit. Ens convida a la reflexió i a l’acció, mostrant-nos que només units s’aconsegueix una diferència. Ficció o realitat? Aquesta situació be podria ser la de la fleca del carrer de qualsevol de nosaltres avui dia.
Espectacle en català i castellà
Durada: 90 min
COMPANYIA: Teatre del Repartidor
TÈCNIQUES: Teatre, cançó.
IDIOMA: Català i castellà – DURADA: 90 min
imatge 2
FITXA ARTÍSTICA
Adaptació lliure de “Der brotlanden (La Fleca)” de Bertolt Brecht
Traducció i adaptació: Eva Fructuoso
Dramatúrgia i direcció: Pepa Calvo
Espai escènic: Xaro Castillo i Agustí Fructuoso
Il·luminació: Xavi Costas
Caracterització: Carmen Mayor
Vestuari: Pepa Calvo i Gloria Viguer
Actrius:
Alma Alonso, Muntsa Tur, Eva Poch i Gloria Viguer
Crítica
Una molt engrescadora proposta de Teatre del Repartidor, amb la directora Pepa Calvo al front, que ja havia afrontat aquest text en un treball de l’escola teatral ‘Porta 4’ de Gràcia, que actualment s’anomena ‘L’autèntica’ i es troba a l’eixample.
Aquí, es posa en peu un text inacabat de Bertolt Brecht, Der brotlanden (la fleca), que de fet era una mena de preludi de ‘Santa Joana dels Escorxadors’. El Repartidor ha posat un títol que defineix molt bé les preocupacions humanes i socials de Brecht, les injustícies inherents al capitalisme (i qualsevol règim d’opressió social, des de nacionalsocialisme fins a bolxevisme) i, tristament, la poca reacció de la classe treballadora davant els abusos. Però encara va més enllà, i dibuixa una de les claus de la ‘pau social’ que no és pau sinó submissió: les pràctiques opressores es transmeten d’un graó a l’altre del sistema, i aquell que és oprimit, aviat es converteix en opressor. Per això funciona tan bé.
En diversos capítols, dels quals en sentim el títol en veu en off, es van representant les escenes d’aquest retaule social, algunes prodigiosament actuals (o tristament), com ara la manipulació absoluta dels mitjans d’informació, o el drama dels desnonaments. En el primer cas, quan aquesta peça va ser escrita, els diaris es venien. Podia haver mitjans independents, ja que les persones pagaven per a estar informades. Avui el ‘gratis total’ d’internet ha fet inviable mitjans amb bona salut econòmica, i és clar, la majoria han caigut en conglomerats empresarials, l’activitat principal que els sustenta no és, ni de bon tros, el periodisme. En el segon cas, la sensació és que absolutament res ha canviat des dels anys 30. Tot passa en una fleca de barri, on tots els personatges hi passen a comprar pa, perquè ho vulguem o no, l’aliment és necessari per a viure.
Curiosament, en referències a l’obra a mitjans alemanys, es parla de l’aversió que Brecht tenia a l’Exèrcit de Salvació d’aquells temps, a qui atribueix uns interessos i unes pràctiques molt allunyades de la pietat i l’ajuda al necessitat. Sigui com sigui, les quatre actrius que incorporen els diferents papers de l’auca (tant masculins com femenins), totes elles velles conegudes i companyes d’aventures teatrals de la Pepa Calvo, tenen un bon nivell interpretatiu. Dit això, seria injust no ressaltar els personatges tan extrems que incorpora l’Eva Poch, que desperten el somriure i el menysteniment alhora.
La única pega de la funció al Teatre Joventut va ser el tema sonor, ja que es va plantejar com un teatre a 3 bandes, dins de l’escenari, amb el públic al voltant, sense tenir en compte que el so ‘s’escapava’ per la boca de l’escenari -incomprensiblement oberta-, malgrat la gran potència que totes quatre van exhibir.
Una obra que seria una llàstima que no es pogués veure en alguna sala barcelonina, i en ‘bolos’ arreu del territori.
Deixa un comentari